Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: La Galàxia

Baixar-se al Regne

0

Mars-Comet-NASA

La transhumància en el sud d’Aragó tenia com destinació terres valencianes on pastors de Fortanete, Camarillas, Perales, Valdelinares, Bronchales i altres pobles de la regió muntanyenca terolenca buscaven pastures en climes temperats. Ho explicava José Luis Castán en la seva tesi doctoral defensada en 1996 en la Universitat de València i dirigida per la professora Emilia Salvador. Durant aquest mes d’octubre, en el qual es produeix la inversió tèrmica i comencen les gelades nocturnes en els pobles de muntanya de Terol, els pastors començaven el seu periple que els mantindria al voltant de sis mesos fora de les seues cases. Em contava Miguel Fuster, fill de Camarillas, que un refrany que havia escoltat als seus majors, relacionava les dates que els pastors marxaven als extrems amb la posició en el cel de certes estrelles: «Las Cabrillas a la mar, los pastores a extremar. Las Cabrillas a la sierra, los pastores a su tierra».Las Cabrillas és un nom popular per a designar a les Plèiades, un cúmul obert d’estrelles joves formades fa tot just uns 100 milions d’anys. Constitueixen un grup prominent i característic del cel tardorenc, situat en la constel·lació de Taure.

Les sis o set estrelles més brillants es resolen a primera vista, però l’observació del cúmul amb uns prismàtics o un telescopi permet distingir moltes més, així com la nebulosa de reflexió produïda per la llum de les estrelles que es reflecteix en el núvol de pols on es va formar el cúmul estel·lar. A l’octubre, poc després de vespre, les Cabrillas ixen per l’est (a la mar), indicant als pastors terolencs que han de preparar-se per a «ir a extremar». A l’abril es veuran a l’oest (a la serra, vistes des de València), anunciant que és hora de tornar a les terres pairals d’Aragó.

Bajarse al Reino, Vicent Martínez, Levante EMV, 4 d’octubre 2010.

Foto: Alexander Jäger del Interessengemeinschaft Astronomie, astrònom amateur  de la Universitat de Constança, Alemanya.

Un monstre estel·lar

0
Publicat el 4 d'agost de 2010

Monstre estel·lar

Fa uns dies es publicà la notícia a tots els mitjans. S’ha descobert l’estrella més grossa, la més massiva. Un estel d’unes 265 masses solars ha estat detectat a la nebulosa de la Taràntula, dins de la galàxia veïna del Gran Núvol de Magallaes. La notícia té el seu interés ja que els models estàndars de formació estel·lar parlen d’un límits superior per als estels d’unes 150 masses solars.Les observacions ja revelaren fa anys que el cúmul estel·lar R136a situat a la nebulosa era un cúmul molt dens d’estrelles. L’equip de Paul Crowther, professor d’astrofisica de la Universitat de Sheffield ha descobert que algunes de les seues estrelles tenen temperatures de més de 40000 graus (6000 graus el Sol) i són milions de vegades més brillants que la nostra estrella. Són estels ben massius, d’uns 150 masses solars, prop del límit teòric estàndar.Tanmateix n’han descobert una especialment massiva, la que ha rebut l’evident nom de R136a1, a partir del lloc on es troba, amb una temperatura d’uns 50000 graus. S’ha estimat que la seua massa és d’unes 265 masses solars. Se sap que aquest tipus d’estel perd gran part de la seua massa per un intens vent estel·lar que en l’últim milió d’anys de la seua vida li ha fet perdre unes 50 masses solars, des del 320 masses estimades inicials.

Aquest tipus d’estels no poden durar molt. En ser tan massius, la pressió al seu centre és enorme i per tant la temperatura interna és tan gran que el combustible nuclear, l’hidrogen, es converteix en heli de manera molt efectiva i ràpida. A més es creu que aquestes estrelles tan energètiques exploten com a hipernoves, una explosió estel·lar equivalent a 100 supernoves juntes.

A més a més els fotons de llum creats en les reaccions nuclears internes són raigs gamma d’alta energia que en presència de nuclis atòmics creen parelles d’electrons i positrons. L’energia perduda en aquest procés fa minvar la temperatura del gas intern de l’estrella. Donat que una estrella depén de l’equilibri entre la força cap a fora a causa de la pressió tèrmica del gas que tendeix a expandir-se i la força cap a dins a causa de la massa del gas, la disminució de pressió tèrmica per la creació de parells electró-positró farà que l’estrella comence a caure sobre ella mateixa. És el començament de la fase supernova.

L’estrella no viurà molt, segur. Futures generacions humanes vivint a l’hemisferi sud veuran l’explosió algun dia proper. Un estel brillarà més que cap altre al Gran Núvol de Magallaes. I com ja ha passat altres vegades fins i tot podran veure’l de dia.

Podeu veure l’article de Juli Peretó, La cosa més gran i l’article de Vicent Martínez al Levante EMV, Citius, altius, fortius.

Foto: R136a1, Wikipedia Commons.

Publicat dins de La Galàxia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Les últimes supernoves

3
Publicat el 6 de juny de 2010
Levante publica avui la columna de Vicent Martínez, director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. Ens parla de la darrera supernova que va observar la humanitat fa uns 400 anys i com, uns quants anys abans, des de l’antic Regne de València el nostre astrònom Jeroni Muñoz va observar-ne una altra.
 

L’última supernova que va explotar en la nostra galàxia es va observar fa més de 400 anys. Eren els temps de Kepler i Galileu. Ells i els seus coetanis van poder gaudir d’un espectacle que no s’ha tornat a repetir: veure a ull nu una nova estrella en el firmament. Molt pocs anys abans, el 1572, l’astrònom valencià Jeroni Muñoz va poder observar altra. Importants astrònoms de l’època, com el danès Tycho Brahe, la van estudiar amb detall. Segons explica Víctor Navarro, catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València, Muñoz va ser informat per uns pastors i calciners de Torrent. Aquests, acostumats a treballar de nit i observar la volta celeste i identificar, amb ulls exercitats, el patró de W que forma la constel·lació de Casiopea, es van sorprendre a l’observar un intrús celeste en aquesta coneguda regió del cel. Convençuts que aquesta estrella no havia estat allí amb anterioritat, van alertar de la seua presència el catedràtic d’hebreu, matemàtiques i astronomia de l’Estudi General, Jeroni Muñoz. Tal va ser la commoció, que el propi rei Felipe II va encarregar a Muñoz un estudi sobre la nova estrella. Muñoz va portar a terme observacions sistemàtiques i va escriure, en pocs mesos, un tractat que va titular: «Libro del Nuevo Cometa». Brahe, en canvi, la va considerar una nova estrella, però va lloar les observacions de Muñoz. Segurament, el propi Muñoz dubtava que realment es tractés d’un estel ja que podem llegir en el seu text «en cap autor trobe estel semblant a aquest, el qual més em sembla estrella que cometa». A més, la nova estrella clarament posava en dubte la concepció aristotélica de la naturalesa incorruptible del cel, acceptada durant segles.

Las últimas supernovas. Vicent Martínez.

Imatge: Tycho Brahe observa la nova estrella en la constel·lació de Cassiopea (part superior esquerre). Del llibre ‘Astronomie
Populaire’ de Camille Flammarion (Paris, 1884).

No parleu amb els extraterrestres

8
Publicat el 17 de maig de 2010

ESPURNES
Don’t talk to aliens
Martí Domínguez

Quadern El País. País Valencià. 13 maig 2010

Té raó Stephen Hawking quan alerta que la vida extraterrestre pot ser hostil. Hawking ha arribat a la sàvia conclusió que res com el nosce te ipsum per a saber alguna cosa sobre els alienígenes. Seria del tot ingenu pensar que una civilització extraterrestre poguera vindre a visitar-nos moguda per algun tipus d’interés filantròpic. Evidentment, tot és possible, però al parer de l’autor de Breu història del món no hi ha més que mirar com ens hem comportat nosaltres en els països colonitzats per a imaginar com ens tractarien els alienígenes en el nostre planeta Terra. D’altra banda, si la humanitat descobrira un planeta habitat, no massa lluny, en alguna galàxia accessible, i amb una prodigiosa quantitat de recursos energètics i de minerals de gran valor, com es comportaria amb els hipotètics aborígens? És fàcil d’imaginar. Hawking ha mirat al seu voltant, ha reflexionat, i des del seu estatisme físic, però armat amb aquella prodigiosa capacitat per a arribar a visualitzacions concretes, ha teclejat en el seu ordinador una frase: Don’t talk to aliens. Ai, si ens descobreixen!, ha conclòs. Si els d’allà fora són com els d’ací dins, estem perduts. I per què no haurien de ser-ho? Què ens pot animar a pensar el contrari? Per què creure que allà fora no està ple de gent sense escrúpols, d’empresaris depravats, d’especuladors borsaris, de periodistes canalles, de manipuladors, assassins i mentiders? Per què no imaginar que tenen la seua religió, el seu dogma inqu?estionable, que es creuen, com nosaltres, fills de Déu, i que envien pels universos els seus fanàtics sacerdots amb catequesis alienígenes? Tot plegat un risc massa gran, esfereïdor, que ha posat la pell de gallina al senyor Hawking. I que ha conclòs que Carl Sagan, l’impulsor del projecte SETI de recerca de vida extraterrestre, va actuar d’una manera bastant irresponsable quan va enviar per l’espai missatges amb les nostres coordenades i indicant què i qui som, i que els esperem amb els braços oberts. Hi ha un risc evident en ser descoberts: “És perfectament possible que existisca una intel·ligència superior que desitge tindre’ns com a mascotes o éssers inferiors, tal com fem nosaltres amb altres éssers vius” adverteix. Perquè Hawking està convençut que existeix vida extraterrestre intel·ligent, i tan sols li queda una esperança en el cas hipotètic que ens visiten: que nosaltres siguem més roïns que ells i els guanyem la partida. El nostre tarannà és tan dolent que tem que es puga repetir, sota qualsevol altra forma viva, en l’univers. I això, ben mirat, és del tot nou: mai ningú no havia projectat des de la ciència una percepció tan negativa de la naturalesa humana.

Stephen
Hawking el 2001.

Fotografiat el primer planeta al voltant d’un altre estel

2

Tard o d’hora havia de passar. Al final l’han caçat. Un equip de la Universitat de Toronto, al Canadà, ha aconseguit una imatge històrica en la que un estel llunyà mostra, al seu costat, un altre objecte brillant, que els astrònons asseguren que és un planeta calent i jove.

Per a aconseguir-ho han hagut d’utilitzar un dels telescopis més grans del món, un del duet de telescopis Gemini, al bell cim del Manau Kea, allà a les llunyanes illes Hawai.

És la primera vegada que hem vist directament un objete amb massa planetària probablement en òrbita al voltant d’una estrella com el nostre Sol“, ha afirmat David Lafrenière, autor principal del treball. “Si confirmem que aquest objecte es troba realment lligat gravitacionalment a l’estrella, suposarà un gran pas cap avant“.

Segueix …

Des de 1995 sabem que el nostre sistema solar no és l’únic de la Galàxia. Estels semblant al Sol estan essent estudiats intensament per a descobrir els cossos planetàris al seu voltant.

Tanmateix trobar-los no és gens fàcil. La intensa brillantor de l’estel amaga la dèbil lluïssor dels petits cossos que orbiten al seu voltant. Els astrònoms, però, han trobat la manera de descobrir-los. El moviment d’aquests planetes al voltant de les seues estrelles fa variar lleugerament en l’espai la posició d’aquestes. L’estrella es balanceja una mica ja que és “estirat” pel seu planeta en òrbita. És el mateix fenomen del ballarí que fa girar la ballarina i ell es balanceja una mica.  

Aquest moviment és tan menut que només es pot observar usant la tècnica de l’espectrocòpia que estudia les línees espectrals de les estrelles.

Aquesta delicada tècnica ha permet descobrir fins ara uns 300 nous sistemes planetaris, però no s’havia aconseguit cap imatge dels planetes.

Això és el que ha aconseguit ara l’equip de la Universitat de Toronto. En un article enviat a la revista Astrophysical Journal Letters, (preprint) els astrònoms expliquen els detalls del descobriment que ha tingut lloc dins d’un estudi de 85 estels semblants al Sol.

La imatge s’ha observat als telescopi Nord del conjunt dels 2 telescopis Gemini de 8,1 m. a Hawai. A més a més la imatge s’ha obtingut utilitzant la tècnica de l’òptica adaptativa que permet corregir les deformacions de la llum de les estrelles mitjançant un sistema que deforma l’espill del telescopi al mateix temps per a que la imatge final del cel siga correcta.

L’estel 1RXS J160929.1-210524 és jove i rau a uns 500 anys llum de la Terra. A la imatge presenta, al seu costat, un company que sembla un planeta. Els científics han obtinguts espectres per confirmar la natura del company que té una massa 8 vegades major que Júpiter. Tanmateix el planeta es troba a unes 330 unitats astronòmiques de l’estrella. (1 unitat astronòmica, UA, és la distància de la Terra al Sol). En comparació, Neptú, orbita el Sol a només 30 UA. Caldrà explicar la raó de que un planeta es trobe tan lluny de la seua estrella.

L’estel és semblant al Sol però molt més jove.

Ací podeu veure el comunicat de premsa i la taula de paràmetres del sistema estel-planeta.

A veure quan s’obté la imatge d’un planeta tipus terrestre….

Foto: Imatge de l’estel 1RSX J160929.1-210524 i del seu probable company d’unes 8 masses de Júpiter (dins del cercle roig). Aquesta imatge és una composició dels filtres en les bandes infraroges J, H i K. Totes les imatges estan obtingudes amb el sistema d’òptica adaptada i del  Near-Infrared Imager (NIRI) en el telescopi Gemini North. Crèdit: Gemini Observatory.

Doritos, el primer anunci per a extraterrestres

1
Publicat el 17 de juny de 2008

Doritos

Les campanyes publicitàries són cada vegada més agosarades i originals. Davant de tanta competència cal ser diferent als altres. Per això l’empresa Doritos ha organitzat una campanya a la Gran Bretanya per fer el primer anunci dirigit exclusivament per a extraterrestres. I ha comptat a la col·laboració de la Universitat de Leicester.

El video guanyador, que podeu veure més avall, s’ha enviat a l’espai des de l’estació europea EISCAT en el Cercle Polar Àrtic.

Segueix …

Doritos Broadcast Project va invitar, fa uns mesos al públic britànic a crear un vídeo clip de 30 segons. La idea era poder-lo enviar a l’espai per fer conéixer un tast de la vida a la Terra a qui estiga per allí fora. Molts creadors es presentaren al concurs atrets per la repercussió mediàtica a la Terra i potser fora també.

El treball guanyador va ser l’spot ‘Tribe’ que va ser aclamat pel públic britànic. El seu director, Matt Bowron, de 25 anys està d’allò més content. Tribe entrarà al Guinness Book of Records, en ser el primer spot per a públic extraterrestre però també s’ha presentat en mitjans més convencionals com el canal de televisió ITV que el diumenge passat 15 de juny el mostrà en un descans d’una final del joc Euro 2008.

L’anunci, una vegada digitalitzat, serà enviat durant unes sis hores des dels radars de l’estació europea EISCAT a Noruega, ja dins del Cercle Polar Àrtic. La Universitat de Leicester, mitjançant el Radio and Space Plasma Physics Group i el Department of Physics and Astronomy han donat suport tècnic a l’anunci.

El director de l’EISCAT, Professor Tony van Eyken, qui supervisarà les transmissions a l’espai, ha dit: “El senyal es dirigeix a un sistema solar ja descobert que es troba a 42 anys de la Terra (arribarà el 2050) en la constel·lació de l’Ossa Major. La seua estrella és molt similar al nostre Sol i té una zona habitable que pot tindre petits planetes que poden suportar vida semblant a la nostra.

Peter Charles, el cap del Doritos Broadcast Project, sense abandonar la seua feina de vendre el producte, ha dit: “No hauríem de sorprendre’ns si els primers extraterrestres vénen immediatament demanant una bossa de Doritos.”

Però també podria passar el que, irònicament han escrit al bloc Popehat:

L’Enciclopèdia Galàctica defineix la Terra com: Sol 3, un planeta habitat per formes de vida primitives, orgàniques i triangulars, la religió dels quals implica que s’han de cobrir ritualment d’una pasta de clorur de sodi, conservants, capsaicina i tints químics que pinten els nadius de color taronja.

Així que ja veurem què passa…

Foto:  Estació europea EISCAT a Noruega, Cercle Polar Àrtic.

I la NASA anuncia ….la supernova més jove

3
Publicat el 18 de maig de 2008

Fa una setmana la NASA anuncià que prompte desvetllaria un descobriment sensacional. Així ens han mantingut expectants durant set dies. Centenars d’hipòtesis, algunes d’elles ben estrambòtiques, han estat corrent per la xarxa aquests dies.

Les ganes de vendre el producte, que es parle de la NASA, i dels seus projectes, va portar a aquesta a crear unes grans expectatives que només han satisfet els astrònoms. Perquè el fet de descobrir una supernova jove en el centre de la Galàxia ens mostra que la Via Làctia és ara més semblant a la resta de galàxies espirals de l’Univers.

Segueix…

 

El passat dia 7 de maig un estrany i ben curt comunicat de la NASA ens avisava d’una conferència de premsa per al dia 14. Una setmana més tard!
S’anunciava el descobriment d’un objecte en la nostra galàxia que els astrònoms han estat buscant els últims 50 anys. La combinació d’observacions des de l’Observatori Chandra de raigs X, en òrbita i d’observacions des de terra ha fet possible la troballa.

Així que ens han tingut una setmana sense dormir. Un nou forat negre al centre de la galàxia? Evidències directes de la matèria fosca? Un forat negre pròxim a la Terra? Alguns internautes sense manies ja parlaven del possible descobriment de detecció de vida extraterrestre. Al bloc de ciència i tecnologia Microsiervos podeu veure les diverses propostes.

El que estava clar és que havia de ser algun objecte brillant en raigs X ja que s’anomenava el Chandra…

Finalment el passat 14 la NASA anunciava el descobriment de la supernova més jove de la nostra galàxia. I aquesta troballa és realment interessant ja que té implicacions sobre la tasa de formació estel·lar en la que les supernoves prenen part contaminant les nebuloses de gas amb elements pesats així com desencadenant la formació d’estels. Però d’aquest tema ja en parlaré en altre post.

El que realment intrigava als astrònoms és veure que totes les galàxies espirals mostren un ritme d’una explosió de supernova cada 30 o 50 anys, unes 3 per segle. A la nostra galàxia, espiral també, no sembla haver explotat cap estel com a supernova en els últimes 350 anys. La darrera va ser l’any 1667, situada al lloc on ara hi ha una potent font de ràdio, Cassiopeia A.  Malgrat que una supernova és un objecte molt brillant i aquesta es trobava relativament pròxima, cap persona no se’n va adonar. Només l’astrònom reial britànic l’observà com un estel dèbil de 6ena magnitud el 1680 quan ja havia minvat la lluminositat i no se li va prestar gaire atenció.

Les supernoves exploten expulsant gran part de la seua massa a l’ambient espacial en una immensa bambolla al centre de la qual es troben les restes de l’estel. Aquesta estructura nebular, anomenada romanent de supernova, va expandint-se a gran velocitat (pot ser d’uns 3000 km/s) i interactuant amb l’espai circumdant amb una ona de xoc.

L’any 1985, l’objecte G1.9+0.3 va ser estudiat amb uns radiotelescopis mostrant que era un clar romanent de supernova. Però quan va explotar el progenitor?

Després de 22 anys d’espera s’han tornat a fer uns estudis acurats de l’objecte. L’any passat el satèl·lit Chandra va fer observacions en raig X i els astrònoms van comprovar que la nebulosa s’havia expandit. S’ha confirmat amb noves observacions amb radiotelescopis terrestres el 2008. S’havia expandit i molt. La qual cosa demostra que la velocitat d’expansió és alta i, per tant, que l’explosió es va produir no fa massa anys. Es calcula que fa uns 140 anys (1868) la supernova devia haver il·luminat els cels terrestres. Però està situada prop del centre galàctic, a una zona opaca a la llum visible, plena de nebuloses de pols,  i no la pogueren veure els nostres avantpassats.

Podeu veure una interessant animació de la formació de la supernova i del seu residu conegut com a G1.9+0.3

Foto: Comparació  de les imatges superposades de Chandra en raigs X (2007, roig) i imatges en ràdio amb VLA (1985, blau). (Crèdit: Raigs-X (NASA/CXC/NCSU/S.Reynolds et al.); Ràdio (NSF/NRAO/VLA/Cambridge/D.Green et al.)

Send my love to the aliens!

4

Send my love to the aliens! Això és que ha dit Sir Paul McCartney en saber que la NASA ha transmés aquesta matinada, hora central europea, la cançó "Across The Universe" dels Beatles cap a l’estel polar.

La NASA fa enguany 50 anys. També en fa 50 de l’enlairament del primer satèl·lit nord-americà Explorer 1 i 45 de la posada en marxa de la Xarxa de l’Espai Profund de la NASA, conjunt de grans antenes repartides per tot el món. Amb elles es poden controlar les sondes enviades als planetes llunyans, com Júpiter o Saturn. Un conjunt d’aquestes antenes es troben a Robledo de Chavela, prop de Madrid.

Per commemorar tot això, la NASA ha enviat aquesta matinada, amb les seues antenes, un flux de ràdio amb la codificació digital de la cançó cap a l’estrella polar. Aquesta es troba allunyada 431 anys llum de nosaltres i per tant els possibles habitants dels planetes que orbiten al seu voltant ho rebran d’ací a 431 anys. 

Sir Paul McCartney i la vídua de John Lennon, Yoko Ono, s’han mostrat entusiasmats per la idea de la agència espacial. Yoko Ono ha dit, fins i tot, que: "Veig que aquest és el principi d’una nova era en la qual ens comunicàrem amb milers de milions de planetes per tot l’univers".

No és, però, el primer missatge enviat a l’espai. Ja s’ha transmés un missatge a M13, per exemple. Cal també recordar que ja fa més de 100 anys que Marconi va fer les primeres comunicacions per ràdio a través de l’Atlàntic i que per tant al voltant de la Terra ja existeix una esfera de 100 anys de radi on els possibles extraterrestres ja coneixen la nostra presència.

Els fans dels Beatles ja han declarat aquest 4 de febrer (5 de febrer ja ací) com el dia d’Across The Universe. La NASA ens invita a que escoltem la cançó al mateix temps que ells l’envien a creuar l’univers…. 

Troben el primer planeta apte per a albergar vida

1
Publicat el 27 d'abril de 2007

El descobriment i l’estudi de les condicions físiques del planeta Gliese 581c semblen confirmar que posseix aigua líquida i que podria, per tant, albergar vida, almenys com la coneixem.

Un equip d’astronònoms europeus liderats per Stéphane Udry, de la Universitat de Ginebra, Suissa, amb altres astrònoms francesos i portuguesos han estudiat l’estrella Gliese 581 (estel del centre) situada a 20,5 anys llum de la Terra.
Aquesta, que és una de les més pròximes, és un nan roig amb una temperatura superficial d’uns 3000 K que la fa brillar unes 50 vegades menys que el nostre Sol. La massa és només d’una tercera part de la del Sol.

Aquest equip ja va descobrir ja uns dos anys dos planetes al voltant de Gliese 581. Un d’ells tindria 8 masses terrestres i l’altre unes 15 masses terrestres que el farien similars al nostre Neptú. Segurament, però, aquests planetes són cossos gassosos, sense gaire interés per a l’estudi de possible vida.

El nou cos descobert Gliese 581c, el nom del qual ve de ser el tercer planeta de l’estel Gliese 581c, sembla ser una altra cosa. La seua òrbita al volant de la seua estrella és de només 13 dies a una distància d’ella d’uns 11 milions de km, unes 14 vegades més prop de la Terra del Sol.

A causa de les característiques de l’estel, més menut i fred que el Sol, el nou planeta Gliese 581c orbita en l’anomenada zona habitable d’aquell sistema planetari. Aquesta zona és la que permet que l’aigua siga líquida en la seua superfície. De fet s’ha estimat que la temperatura es troba entre 0 i 40 C.

Aquesta superterra que té un radi d’1,5 vegades el radi terrestre i una massa 5 vegades la de la Terra. Segur com diu Xavier Delfosse, de la Université de Grenoble (França) i participant de l’estudi, que serà un objectiu prioritari per la búsqueda de vida extraterrestre.

En el post on entrevistava Fernando Ballesteros ja van veure quines eren les maneres de detectar vida fora de la Terra. Buscar les traces de la clorofila, per exemple, o veure les emissions de metà, totes dues produides per fenòmens biològics.

En el treball també ha participat Michel Mayor i Didier Queloz, astronoms de la Universitat de Ginebra, que van descobrir el primer planeta al voltant d’un altre estel, 51 Pegasi, l’any 1995. Ara ja se n’han descobert més de 200 al voltant de multitud d’estels. De vegades és només un planeta al voltant d’un estel, d’altres com el cas de Gliese 581, són un grup de 3 planetes.

Xavier Bonfils, de la Universitat de Lisboa, destaca que els estels rojos de poca massa (nans rojos) són ideals per a buscar planetes menuts, tipus Terra. Com aquests rojos brillen molt poc la zona habitable està molt prop de l’estrella. Els planetes que es troben dins d’aquesta zona són molt més fàcils de detectar amb el mètode de la mesura de la velocitat radial.

El mètode pel qual s’ha descobert aquest planeta rep el nom de mètode de la mesura de la velocitat radial i és d’una subtilesa extrema. Consisteix a mesurar com el mou l’estrella, que és l’únic objecte que es veu a l’imatge astronòmica, a causa dels objectes que l’envolten. L’estrella per la seua massa atrau fortament els planetes al seu voltant. Però la força de la gravetat actua també en l’altre sentit ja que els planetes també tenen massa, encara que molt poca en comparació amb l’estrella. Així els planetes obliguen la seua estrella a ballar una mica. Un fenomen semblant ocorre en el patinatge artístic. Quan el ballarí agafa de les mans la ballina i la fa girar al seu voltant, el ballarí també oscil·la una mica.

L’estel va fent una òrbita molt menuda al voltant del centre de masses del sistema Estel-Planetes amb una velocitat molt menuda. Per al cas de l’estel Gliese 581 la velocitat detectada era de 2 a 3 metres/segon que correspon a uns 9 km/h. Acò correspon a la velocitat d’una persona caminant ràpid! Detectar aquesta velocitat a 20,5 anys llum em sembla una proesa.

Foto: Imatge artistica del sistema planetari Gliese 581. Al fons l’estrella. ESO.