Pols d'estels

Els raigs gamma són les partícules de la llum més energètiques. Es produeixen en els fenòmens més violents de l’Univers, com l’explosió de supernoves o en el nucli  de les estrelles.En el nostre sistema solar el Sol en produeix en el seu interior com a subproducte en la conversió de nuclis d’hidrogen en nuclis d’heli, en la que és la reacció termonuclear que dóna energia a la nostra estrella.A la Terra els raigs gamma només es produeixen en l’interior de les centrals nuclears i en ser radiacions altament ionitzants i per tant molt perilloses per a la biosfera han de ser detingudes per gruixudes capes de plom o de formigó.

El satèl·lit Fermi de la NASA està fent, des de fa dos anys, el catàleg de les fonts de raigs gamma de l’Univers. En principi, la seua missió és descobrir el misteri dels esclats de raigs gamma, descobrir com els forats negres creen dolls de material accelerat fins quasi la velocitat de la llum o veure de que està formada la matèria fosca.

Però el que els científics que treballen amb les dades recollides per Fermi no esperaven descobrir era una immensa estructura de raigs gamma tan gran com mitja galàxia.

Segueix…

Doug Finkbeiner, astrònom al Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics (CfA) i els seus estudiants Meng Su i Tracy Slatyer estaven estudiant les dades públiques de l’instrument Large Area Telescope (LAT) de Fermi i el seu processament va desvellar les bambolles de raig gamma.

Aquesta nova estructura galàctica s’estén fins a 25 000 anys llum al nord i 25 000 anys llum al sud del pla de la nostra galàxia i s’eixampla uns 50 graus a cada costat. Els mapes creats a partir de les dades mostren una estructura tan gran com la meitat de la nostra galàxia. En la imatge que s’adjunta en aquest apunt, la nostra galàxia es veu de perfil i creua en sentit horitzontal el centre de la il·lustració, mentre que la nova estructura va cap amunt i avall amb color blanc i vermell.

En principi cal pensar que és estrany que una estructura tan destacada no s’hagués descobert abans. Però el fenomen de l’emissió difusa, una mena de boira de raigs gamma causada per diversos efectes d’interacció de la llum amb les partícules del medi interestel·lar amaguen parcialment, com boira, el fons del cel. La troballa s’ha pogut fer quan ha estat possible construir models realistes de l’emissió difusa de llum gamma i aquesta s’ha pogut substraure de les dades de Fermi.

Però què és això que surt per dalt i baix de la Galàxia? Els científics no ho saben del cert. El que està clar, diuen els autors de l’article, és que sembla que les bambolles van ser creades per una emissió relativament ràpida d’energia. I quina podria ser aquesta emissió?

En els centres d’altres galàxies s’observen dolls de material sortint a gran velocitat causades per la caiguda de material a un forat negre supermassiu.  A la nostra galàxia no s’han observat dolls d’aquesta mena però podrien haver existit en el passat i aquestes bambolles en serien les evidències.

Altra possibilitat seria un esclat de formació estel·lar. Milers d’estels formant-se simultàniament en el centre de la Galàxia, en forma de cúmuls estel·lars massius podrien haver emés suficient llum gamma per explicar la nova estructura galàctica.

Estic segur que aquest nou camp d’investigació obert donarà encara molt de si. Ja en continuaré informant.

Foto: Una estructura gegant de raigs gamma va ser descoberta pel processament de les dades de tot el cel obtingudes per Fermi entre les energies d’1 fins a 10 mil milions
d’electrons volts. La característica amb forma de doble bambolla en blanc i vermell (centre) surt del centre galàctic i s’estén 50 graus al nord i al sud del pla de la Via Làctia, que s’estén al cel des de la constel·lació de la Verge a la constel·lació de la Grua.
Crèdits: NASA / DOGC / Fermi LAT / D. Finkbeiner et al.

El planeta descobert al voltant de l’estel Gliese 581 ha escarotat el galliner mediàtic com no s’havia vist feia anys. Després d’una dura feina de molts equips d’astrònoms durant  15 anys amb el resultat de quasi 500 planetes descoberts fora del nostre sistema solar, no havia de ser notícia trobar-ne un de nou.

Però aquest nou planeta té dues característiques que el fan especialment interessant: té una massa d’unes 3 Terres i es troba a la zona d’habitabilitat de la seua estrella. A més a més el descobriment d’un planeta de característiques tan interessants tan a prop nostre ens permet fer la primera estimació del nombre d’estels amb planetes habitables a la Galàxia.Se sap que l’estel nan roig Gliese 581, situada a uns 20 anys llum de nosaltres, allotja tot una cort de planetes. Gliese 581g és el sisé planeta descobert al voltant d’un estel amb unes característiques similars al Sol però més fred i petit.

La manera d’anomenar els planetes extrasolars és afegir una lletra al nom de l’estel a mesura que van descobrint-se, reservant la lletra a per l’estrella mateixa. Així l’estel Gliese 581 també pot anomenar-se Gliese 581a.

L’estudi sistemàtic del  subtil moviment de l’estel a causa dels planetes que l’orbiten usant el mètode de la mesura de la velocitat radial (ací una animació) va permetre descobrir l’any 2005 Gliese 581b, un planeta d’unes 15 masses terrestres que va ser descrit com un Neptú calent donada la seua proximitat a l’estel.

Després el grup de Ginebra, liderat per Michel Mayor, descobridor del primer planeta extrasolar l’any 1995, va descobrir dos planetes més de colp, Gliese 581c i Gliese 581d que estaven, respectivament, en la vora interna i en la vora externa de la zona d’habitabilitat de l’estrella. Amb unes masses de 5 i 8 masses terrestres sembla que serien massa calent o gelat, respectivament, per albergar una atmosfera amb aigua líquida.

Ara fa tres anys el descobriment del planeta Gliese 581c va despertar l’interés mediàtic perque a més de tindre només unes 5 masses terrestres estava realment al centre de la zona d’habitabilitat. Jo en vaig parlar en el seu moment al post: Troben el primer planeta apte per a albergar vida. Tanmateix estudis més detallats com la consideració de l’existència d’un efecte hivernacle van fer que s’arribara a la conclusió que seria massa calent per tindre aigua líquida a la superfície.

L’estudi durant 11 anys del sistema pel grup de Steven S. Vogt i col·laboradors utilitzant els espectrògrafs d’un dels telescopis Keck a Hawaii ha donat com a resultat no només confirmar l’existència dels altres planetes sinó aconseguir caracteritzar el primer planeta semblant a la Terra i situat en la zona d’habitabilitat, lloc on,  amb una atmosfera adequada, l’aigua estaria en fase líquida, és a dir existirien rius i mars.

El nou planeta Gliese 581g tindria una massa de 3,1 masses terrestres, un període orbital d’uns 37 dies i 1,5 radis terrestres. En aquestes condicions, la gravetat superficial seria 1,1 a 1,7 vegades la terrestre, depenent de la composició del planeta. Un món, per tant, que recorda el nostre planeta blau.

Gliese 581g seria, així i tot, un món força fred. Però si s’assumeix un efecte hivernacle tan efectiu com el de la Terra la temperatura pujaria.

Un món ben interessant aquest planeta que portarà, estic segur, més estudis en el futur.

Com els autors diuen de manera molt prudent a l’article: Gliese 581g is a solid case for a potentially habitable planet in this very nearby system (Gliese 581g és un cas sòlid per a un planeta potencialment habitable en aquest sistema tan pròxim).

Finalment Vogt i el seu equip discuteixen un tema cabdal. Quin és el percentatge d’estels amb almenys 1 planeta potencialment habitable? Sembla que si l’entorn solar on està Gliese 581 és similar a altres llocs de la galàxia, diverses consideracions estadístiques porten a pensar que pot haver-hi d’un 10 a un 20% d’estels de tipus solars amb planetes amb condicions d’habitabilitat.

Un 10-20% d’estels de tipus solar amb planetes semblants a la Terra, que, podrien, amb certes condicions, mantindre algun tipus de vida…

Algunes dels termes de la famosa equació de Drake comencen a desvelar-se…

Foto: The star Gliese 581, Digital Sky Survey / ESO

La transhumància en el sud d’Aragó tenia com destinació terres valencianes on pastors de Fortanete, Camarillas, Perales, Valdelinares, Bronchales i altres pobles de la regió muntanyenca terolenca buscaven pastures en climes temperats. Ho explicava José Luis Castán en la seva tesi doctoral defensada en 1996 en la Universitat de València i dirigida per la professora Emilia Salvador. Durant aquest mes d’octubre, en el qual es produeix la inversió tèrmica i comencen les gelades nocturnes en els pobles de muntanya de Terol, els pastors començaven el seu periple que els mantindria al voltant de sis mesos fora de les seues cases. Em contava Miguel Fuster, fill de Camarillas, que un refrany que havia escoltat als seus majors, relacionava les dates que els pastors marxaven als extrems amb la posició en el cel de certes estrelles: «Las Cabrillas a la mar, los pastores a extremar. Las Cabrillas a la sierra, los pastores a su tierra».Las Cabrillas és un nom popular per a designar a les Plèiades, un cúmul obert d’estrelles joves formades fa tot just uns 100 milions d’anys. Constitueixen un grup prominent i característic del cel tardorenc, situat en la constel·lació de Taure.

Les sis o set estrelles més brillants es resolen a primera vista, però l’observació del cúmul amb uns prismàtics o un telescopi permet distingir moltes més, així com la nebulosa de reflexió produïda per la llum de les estrelles que es reflecteix en el núvol de pols on es va formar el cúmul estel·lar. A l’octubre, poc després de vespre, les Cabrillas ixen per l’est (a la mar), indicant als pastors terolencs que han de preparar-se per a «ir a extremar». A l’abril es veuran a l’oest (a la serra, vistes des de València), anunciant que és hora de tornar a les terres pairals d’Aragó.

Bajarse al Reino, Vicent Martínez, Levante EMV, 4 d’octubre 2010.

Foto: Alexander Jäger del Interessengemeinschaft Astronomie, astrònom amateur  de la Universitat de Constança, Alemanya.

Fa uns dies es publicà la notícia a tots els mitjans. S’ha descobert l’estrella més grossa, la més massiva. Un estel d’unes 265 masses solars ha estat detectat a la nebulosa de la Taràntula, dins de la galàxia veïna del Gran Núvol de Magallaes. La notícia té el seu interés ja que els models estàndars de formació estel·lar parlen d’un límits superior per als estels d’unes 150 masses solars.Les observacions ja revelaren fa anys que el cúmul estel·lar R136a situat a la nebulosa era un cúmul molt dens d’estrelles. L’equip de Paul Crowther, professor d’astrofisica de la Universitat de Sheffield ha descobert que algunes de les seues estrelles tenen temperatures de més de 40000 graus (6000 graus el Sol) i són milions de vegades més brillants que la nostra estrella. Són estels ben massius, d’uns 150 masses solars, prop del límit teòric estàndar.Tanmateix n’han descobert una especialment massiva, la que ha rebut l’evident nom de R136a1, a partir del lloc on es troba, amb una temperatura d’uns 50000 graus. S’ha estimat que la seua massa és d’unes 265 masses solars. Se sap que aquest tipus d’estel perd gran part de la seua massa per un intens vent estel·lar que en l’últim milió d’anys de la seua vida li ha fet perdre unes 50 masses solars, des del 320 masses estimades inicials.

Aquest tipus d’estels no poden durar molt. En ser tan massius, la pressió al seu centre és enorme i per tant la temperatura interna és tan gran que el combustible nuclear, l’hidrogen, es converteix en heli de manera molt efectiva i ràpida. A més es creu que aquestes estrelles tan energètiques exploten com a hipernoves, una explosió estel·lar equivalent a 100 supernoves juntes.

A més a més els fotons de llum creats en les reaccions nuclears internes són raigs gamma d’alta energia que en presència de nuclis atòmics creen parelles d’electrons i positrons. L’energia perduda en aquest procés fa minvar la temperatura del gas intern de l’estrella. Donat que una estrella depén de l’equilibri entre la força cap a fora a causa de la pressió tèrmica del gas que tendeix a expandir-se i la força cap a dins a causa de la massa del gas, la disminució de pressió tèrmica per la creació de parells electró-positró farà que l’estrella comence a caure sobre ella mateixa. És el començament de la fase supernova.

L’estrella no viurà molt, segur. Futures generacions humanes vivint a l’hemisferi sud veuran l’explosió algun dia proper. Un estel brillarà més que cap altre al Gran Núvol de Magallaes. I com ja ha passat altres vegades fins i tot podran veure’l de dia.

Podeu veure l’article de Juli Peretó, La cosa més gran i l’article de Vicent Martínez al Levante EMV, Citius, altius, fortius.

Foto: R136a1, Wikipedia Commons.

Levante publica avui la columna de Vicent Martínez, director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. Ens parla de la darrera supernova que va observar la humanitat fa uns 400 anys i com, uns quants anys abans, des de l’antic Regne de València el nostre astrònom Jeroni Muñoz va observar-ne una altra.
 

L’última supernova que va explotar en la nostra galàxia es va observar fa més de 400 anys. Eren els temps de Kepler i Galileu. Ells i els seus coetanis van poder gaudir d’un espectacle que no s’ha tornat a repetir: veure a ull nu una nova estrella en el firmament. Molt pocs anys abans, el 1572, l’astrònom valencià Jeroni Muñoz va poder observar altra. Importants astrònoms de l’època, com el danès Tycho Brahe, la van estudiar amb detall. Segons explica Víctor Navarro, catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València, Muñoz va ser informat per uns pastors i calciners de Torrent. Aquests, acostumats a treballar de nit i observar la volta celeste i identificar, amb ulls exercitats, el patró de W que forma la constel·lació de Casiopea, es van sorprendre a l’observar un intrús celeste en aquesta coneguda regió del cel. Convençuts que aquesta estrella no havia estat allí amb anterioritat, van alertar de la seua presència el catedràtic d’hebreu, matemàtiques i astronomia de l’Estudi General, Jeroni Muñoz. Tal va ser la commoció, que el propi rei Felipe II va encarregar a Muñoz un estudi sobre la nova estrella. Muñoz va portar a terme observacions sistemàtiques i va escriure, en pocs mesos, un tractat que va titular: «Libro del Nuevo Cometa». Brahe, en canvi, la va considerar una nova estrella, però va lloar les observacions de Muñoz. Segurament, el propi Muñoz dubtava que realment es tractés d’un estel ja que podem llegir en el seu text «en cap autor trobe estel semblant a aquest, el qual més em sembla estrella que cometa». A més, la nova estrella clarament posava en dubte la concepció aristotélica de la naturalesa incorruptible del cel, acceptada durant segles.

Las últimas supernovas. Vicent Martínez.

Imatge: Tycho Brahe observa la nova estrella en la constel·lació de Cassiopea (part superior esquerre). Del llibre ‘Astronomie
Populaire’ de Camille Flammarion (Paris, 1884).

Té raó Stephen Hawking quan alerta que la vida extraterrestre pot ser hostil. Hawking ha arribat a la sàvia conclusió que res com el nosce te ipsum per a saber alguna cosa sobre els alienígenes. Seria del tot ingenu pensar que una civilització extraterrestre poguera vindre a visitar-nos moguda per algun tipus d’interés filantròpic. Evidentment, tot és possible, però al parer de l’autor de Breu història del món no hi ha més que mirar com ens hem comportat nosaltres en els països colonitzats per a imaginar com ens tractarien els alienígenes en el nostre planeta Terra. D’altra banda, si la humanitat descobrira un planeta habitat, no massa lluny, en alguna galàxia accessible, i amb una prodigiosa quantitat de recursos energètics i de minerals de gran valor, com es comportaria amb els hipotètics aborígens? És fàcil d’imaginar. Hawking ha mirat al seu voltant, ha reflexionat, i des del seu estatisme físic, però armat amb aquella prodigiosa capacitat per a arribar a visualitzacions concretes, ha teclejat en el seu ordinador una frase: Don’t talk to aliens. Ai, si ens descobreixen!, ha conclòs. Si els d’allà fora són com els d’ací dins, estem perduts. I per què no haurien de ser-ho? Què ens pot animar a pensar el contrari? Per què creure que allà fora no està ple de gent sense escrúpols, d’empresaris depravats, d’especuladors borsaris, de periodistes canalles, de manipuladors, assassins i mentiders? Per què no imaginar que tenen la seua religió, el seu dogma inqu?estionable, que es creuen, com nosaltres, fills de Déu, i que envien pels universos els seus fanàtics sacerdots amb catequesis alienígenes? Tot plegat un risc massa gran, esfereïdor, que ha posat la pell de gallina al senyor Hawking. I que ha conclòs que Carl Sagan, l’impulsor del projecte SETI de recerca de vida extraterrestre, va actuar d’una manera bastant irresponsable quan va enviar per l’espai missatges amb les nostres coordenades i indicant què i qui som, i que els esperem amb els braços oberts. Hi ha un risc evident en ser descoberts: “És perfectament possible que existisca una intel·ligència superior que desitge tindre’ns com a mascotes o éssers inferiors, tal com fem nosaltres amb altres éssers vius” adverteix. Perquè Hawking està convençut que existeix vida extraterrestre intel·ligent, i tan sols li queda una esperança en el cas hipotètic que ens visiten: que nosaltres siguem més roïns que ells i els guanyem la partida. El nostre tarannà és tan dolent que tem que es puga repetir, sota qualsevol altra forma viva, en l’univers. I això, ben mirat, és del tot nou: mai ningú no havia projectat des de la ciència una percepció tan negativa de la naturalesa humana.

Les campanyes publicitàries són cada vegada més agosarades i originals. Davant de tanta competència cal ser diferent als altres. Per això l’empresa Doritos ha organitzat una campanya a la Gran Bretanya per fer el primer anunci dirigit exclusivament per a extraterrestres. I ha comptat a la col·laboració de la Universitat de Leicester.

El video guanyador, que podeu veure més avall, s’ha enviat a l’espai des de l’estació europea EISCAT en el Cercle Polar Àrtic.

Segueix …

Doritos Broadcast Project va invitar, fa uns mesos al públic britànic a crear un vídeo clip de 30 segons. La idea era poder-lo enviar a l’espai per fer conéixer un tast de la vida a la Terra a qui estiga per allí fora. Molts creadors es presentaren al concurs atrets per la repercussió mediàtica a la Terra i potser fora també.

El treball guanyador va ser l’spot ‘Tribe’ que va ser aclamat pel públic britànic. El seu director, Matt Bowron, de 25 anys està d’allò més content. Tribe entrarà al Guinness Book of Records, en ser el primer spot per a públic extraterrestre però també s’ha presentat en mitjans més convencionals com el canal de televisió ITV que el diumenge passat 15 de juny el mostrà en un descans d’una final del joc Euro 2008.

L’anunci, una vegada digitalitzat, serà enviat durant unes sis hores des dels radars de l’estació europea EISCAT a Noruega, ja dins del Cercle Polar Àrtic. La Universitat de Leicester, mitjançant el Radio and Space Plasma Physics Group i el Department of Physics and Astronomy han donat suport tècnic a l’anunci.

El director de l’EISCAT, Professor Tony van Eyken, qui supervisarà les transmissions a l’espai, ha dit: “El senyal es dirigeix a un sistema solar ja descobert que es troba a 42 anys de la Terra (arribarà el 2050) en la constel·lació de l’Ossa Major. La seua estrella és molt similar al nostre Sol i té una zona habitable que pot tindre petits planetes que poden suportar vida semblant a la nostra.”

Peter Charles, el cap del Doritos Broadcast Project, sense abandonar la seua feina de vendre el producte, ha dit: “No hauríem de sorprendre’ns si els primers extraterrestres vénen immediatament demanant una bossa de Doritos.”

Però també podria passar el que, irònicament han escrit al bloc Popehat:

L’Enciclopèdia Galàctica defineix la Terra com: Sol 3, un planeta habitat per formes de vida primitives, orgàniques i triangulars, la religió dels quals implica que s’han de cobrir ritualment d’una pasta de clorur de sodi, conservants, capsaicina i tints químics que pinten els nadius de color taronja.

Així que ja veurem què passa…

Foto:  Estació europea EISCAT a Noruega, Cercle Polar Àrtic.

Send my love to the aliens! Això és que ha dit Sir Paul McCartney en saber que la NASA ha transmés aquesta matinada, hora central europea, la cançó "Across The Universe" dels Beatles cap a l’estel polar.

La NASA fa enguany 50 anys. També en fa 50 de l’enlairament del primer satèl·lit nord-americà Explorer 1 i 45 de la posada en marxa de la Xarxa de l’Espai Profund de la NASA, conjunt de grans antenes repartides per tot el món. Amb elles es poden controlar les sondes enviades als planetes llunyans, com Júpiter o Saturn. Un conjunt d’aquestes antenes es troben a Robledo de Chavela, prop de Madrid.

Per commemorar tot això, la NASA ha enviat aquesta matinada, amb les seues antenes, un flux de ràdio amb la codificació digital de la cançó cap a l’estrella polar. Aquesta es troba allunyada 431 anys llum de nosaltres i per tant els possibles habitants dels planetes que orbiten al seu voltant ho rebran d’ací a 431 anys. 

Sir Paul McCartney i la vídua de John Lennon, Yoko Ono, s’han mostrat entusiasmats per la idea de la agència espacial. Yoko Ono ha dit, fins i tot, que: "Veig que aquest és el principi d’una nova era en la qual ens comunicàrem amb milers de milions de planetes per tot l’univers".

No és, però, el primer missatge enviat a l’espai. Ja s’ha transmés un missatge a M13, per exemple. Cal també recordar que ja fa més de 100 anys que Marconi va fer les primeres comunicacions per ràdio a través de l’Atlàntic i que per tant al voltant de la Terra ja existeix una esfera de 100 anys de radi on els possibles extraterrestres ja coneixen la nostra presència.

Els fans dels Beatles ja han declarat aquest 4 de febrer (5 de febrer ja ací) com el dia d’Across The Universe. La NASA ens invita a que escoltem la cançó al mateix temps que ells l’envien a creuar l’univers….