INDEPENDÈNCIA? Cal un FULL DE RUTA…
La manifestació catalana de dissabte passat a Brussel·les va ser un èxit relatiu, però èxit al cap i a la fi. Fossin 3.000 -com diu la policia belga-, més de 10.000 -com creuen els organitzadors- o 5-6.000 -que és el més probable-, la iniciativa ha estat prou important. Però l’autodeterminació i, finalment, la independència no s’obtindran només amb marxes festives, sinó com a resultat d’un procés que resulta força més complicat.
Per començar, cal elaborar un full de ruta que sigui mínimament viable per tal d’anar avançant cap a l’objectiu. Jo tinc el meu i us en faré cinc cèntims, però, si en teniu de millors, serà bo que s’explicitin i, sobretot, que s’apliquin. ¡No fos cas que el 2037, l’any en què arrenca el nou llibre de Patrícia Gabancho, Catalunya no sigui encara independent!
No sempre a un li és viable de fer segons quina mena d’excursions, però, si jo no era dissabte a la capital belga i comunitària, això no vol dir que no hagués pogut ser-hi. I que no cregui que el Catalan state que reivindicaven els manifestants sigui el que més ens convindria ara mateix.
El tema no és si volem –we want, que començava dient la pancarta de Brussel·les-, sinó si -a més de si ho volem en un nombre suficient- els catalans i les catalanes podem arribar a obtenir realment aquest estat. We can, que diria Obama. En qualsevol cas, i més enllà de manifestacions i de moltes altres iniciatives, si no es compleixen algunes condicions prèvies ho veig una mica difícil:
- La primera d’aquestes condicions és un acord per formar govern a Catalunya entre les dues formacions polítiques parlamentàries alguns dirigents de les quals, precisament, eren a la manifestació de dissabte: Esquerra Republicana i Convergència Democràtica.
- Prèviament, CDC hauria de poder trencar la federació amb Unió, que en la qüestió sobiranista, a hores d’ara, és un autèntic llast. I seguramente es beneficiaria de l’impacte que, d’aquí a dos anys, hagi estat capaç de generar el projecte de la Casa Gran del Catalanisme.
- Aquesta coalició d’Esquerra i Convergència, al voltant d’un programa sobiranista, hauria de ser capaç d’atreure una majoria qualificada de votants.
- Aquests votants i el conjunt de la societat civil tindrien un protagonisme molt actiu en el procés per tal de no confiar-ho tot als polítics.
- El nou govern hauria de dur a terme, entre d’altres iniciatives, una tasca diplomàtica no pas fàcil però que obtingués resultats positius, sobretot a base d’aconseguir una certa neutralitat dels estats de la Unió Europea.
- I, és clar, caldria preveure la reacció d’Espanya, el glorioso ejército de la qual té, entre altres missions, la de defensar la integritat territorial.
En fi, aquest és, únicament, un full de ruta breu, susceptible d’ampliar-se si hi dieu la vostra. Patrícia Gabancho, a la seva Crònica de la independència, s’imagina el país del futur i la manera pacífica -tant de bo- com es va separar d’Espanya. Si no hi som una mica amatents, ja es poden fer manifestacions i publicar llibres, que potser només se’n podrà escriure un, el títol del qual m’invento: Crònica d’una impotència…
O així és com ho veig. I perdoneu-me l’escepticisme relatiu.
Una de les coses més curioses de l’independentisme català i, també, de les opinions sobre la nostra hipotètica independència nacional, amic Joan Alcaraz, és la inconcreció del nostre mapa nacional. De quin mapa parlem, quan parlem d’independència? Del de Catalunya? Del dels Països Catalans? I si parlem de Catalunya, parlem de Catalunya sencera, la del nord i la del sud? I si parlem dels Països Catalans, ja tenim present que d’Estat independent ja en tenim un anomenat Andorra? Segurament, l’independentisme català és l’únic independentisme històric europeu que no considera prou important la qüestió del mapa territorial nacional com per definir-lo explícitament i clarament. Els qui, com jo mateix, militem més que res en el catalanisme lingüístic i tenim amics compatriotes en el valencianisme lingüístic, som més aviat accidentalistes sobre la forma d’Estat, perquè prioritzem la plenitud idiomàtica de la llengua catalana. Ara, això sí, el nostre mapa el tenim claríssim: és la nostra àrea lingüística tota sencera.
He llegit amb la mateixa discrepància el teu post i el comentari d’e Joan Tudela, a qui per cert també recordo -vagament- dels temps del CNPL.
La comunió de les forces de CiU i d’ERC em sembla altament improbable, i metafísicament difícil: Ciu mai no va voler anar més enllà del regionalisme “a la Cambó”, tot i disposar de majories absolutes durant no sé quants anys. Ara i després de perdre el govern, i milers i milers de vots, vol escenificar noves paraules com el “sobiranisme”, o conceptes altament hilarants com la “Casa Gran”. De moment em penso que ERC manté una certa coherència, i segueix entenent que és primer la cohesió social que d’altres aventures.
La via més raonable, explicable i comprensible em sembla que és el federalisme: l’entendran millor dins i fora d’Espanya, sobretot perquè té equivalències europees molt lloables, funcionals i pràctiques.
D’altra banda, el pesudofederalisme del PSC actual ha assolit i aconseguit infinitat més de coses pràctiques i quantificables. Si som honestos, no ens queda més remei que admetre que amb quatre anys de tripartit Catalunya ha assolit quotes mai sospitades per la politica “peixalcoviana” de Convergència. Ara que diguin el què vulguin, però són faves compatdes. Mira qualsevol partida, tan li fa.
La suma de CiU i ERC és una resta, i no parlo de filosofies ni ideologies, sinó de números. D’altra banda, CiU ens ha deixat tal quantitat d’hipoteques que fan por de dir. Valgui un sol exemple: el conveni blindat amb l’escola concertada (obra de la blogaire Carme-Laura Gil) és una desgràcia de proporcions fantàstiques, i de ressò purament franquista. Quan es parla de l’escola pública catalana i dels seus mals resultats comparats amb Finlàndia, no es diu mai que a Finlàndia no hi ha doble xarxa escolar. Tan sols escola pública. Per aquest motiu i per d’altres, no vull Convergència mai més. Ni aliada amb ningú.
Vull tripartit per molts anys, i que siguin capaços de comprendre la tercera via: el federalisme civilitzat i assenyat.
Article interessant i ben estructurat.
La reacció de l’exèrcit espanyol???…No hi ha color…doncs, defensar la integritat territorial espanyola…no per tocar els pebrots, sino per mandat de la Constitució Espanyola del 1978…
Quan veig per TV el que passa a Tailàndia, somnio que aquí mai veurem un espectacle com aquell…encara que potser no n’estem tan lluny…