JOSEP TERO, pernil del bo dins l’entrepà
El disc Fronteres… és el darrer treball de Josep Tero, el cantautor de L’Escala. Un àlbum bell, que ens transmet amb calidesa els sons de la Mediterrània tal com l’artista en té acostumats. A la portada s’hi representen tres llengües i tres grafies -les del català, grec i àrab- simbolitzen un món divers i culturalment molt ric, però ja sabem que també sotmès, al llarg dels segles, a odis, intoleràncies i dominacions.
Aquestes són algunes de les autèntiques fronteres que en Tero voldria abolir, tot preservant el diàleg i l’intercanvi d’identitats. Paga la pena que ens fixem, novament, en el treball i la trajectòria d’un dels referents més sòlids de la Cançó, a qui comparo amb un bon pernil perquè crec que, sobretot pel que fa a la difusió, va fent -sense lluir tant com caldria- un camí propi entre els grans mites del gènere i els nous noms emergents.
De Josep Oliveres -l’àlies (1951) de Josep Tero en la vida civil- vaig adquirir-ne, ja fa uns quants anys, el seu segon àlbum, Raval (1990). És un vinil que ja aleshores em va interessar força, però que vaig acabar regalant com pràcticament tots els que -ai!- havia tingut.
Més tard, l’Oriol, amic i admirador del de l’Empordà, em va fer accedir a Sal (2001), un disc ja de maduresa on hi ha temes tan preciosos com Quan dic l’Escala, A la plaça de Maig, Balada de la garsa i l’esmerla -us n’he penjat el YouTube, d’ecològiques imatges, amb la interpretació dels versos de Joan Roís de Corella- o Miquel Àngel Riera, atractiva musicació d’un sentit poema de Carles Duarte dedicat a la memòria de l’enyorat escriptor mallorquí.
És ara el mateix company -gràcies, Uri- qui m’ha fet fixar en Fronteres… (Stres Music, 2009). Un treball que llegeixo -concretament a la revista Sons de la Mediterrània– que es distribuirà internacionalment a través del segell Harmonia Mundi. Me n’alegro, perquè crec que s’ho val. Si el món, en tants aspectes -i no solament el de la cultura-, no estés tan capgirat, crec que la composició i interpretació fetes a partir de les arrels musicals que sorgeixen de les diverses ribes del Mare Nostrum haurien de tenir, en l’àmbit català, una atenció preferent. Sense estar gens tancats -ans al contrari- a les més diverses músiques, cultures i tradicions…
D’aquest nou disc de Josep Tero m’agraden especialment Cor i arbre, A Griselda…, Jo, Rocaguinarda, Tornarem a tenir barques, L’aigua, Agion Oros -adaptació d’una cançó de Mikis Theodorakis sobre un poema de Iannis Ritsos– o El rei moro, tema, aquest darrer, dedicat amb tota justícia a la memòria de Salvador Escamilla.
Josep-Maria Terricabras -un pensador de lògica impecable- ha escrit un dels textos de presentació del disc. El seu contingut és suggeridor -com tants escrits d’ell- i per això us el poso a l’abast:
“Els nostres camins són sempre barrejats. Els camins i les dreceres. La vida ho és: vivim i morim, ens matem i fem l’amor. Inventem fronteres quan no n’hi ha, en l’amor i en l’amistat, en el somni, en el silenci i el consol, en la dignitat de tots. Mentrestant, oblidem les fronteres del respecte, de la història i de la terra, de la llengua i del bressol. També l’amor té fronteres que traspassa però no esborra. I també és frontera allò que protegeix l’amor sense salvar-lo. Sempre roman una darrera tensió de l’amor amb la frontera. No la podrem resoldre. És tensió de vida humana: del que estima i que s’estima”.
Crec que la producció de Josep Tero al llarg dels anys, tot i que prestigiosa, hauria d’haver estat molt més reconeguda. I és que es tracta d’un autor i intèrpret d’acusada personalitat. Insisteixo, doncs: la seva figura correspon a un pernil del bo que ens nodreix delitosament -com a menja de qualitat- dins l’entrepà dels grans referents històrics de la cançó catalana i del cantants i grups que trepitgen fort aquests últims anys -els Roger Mas, Lídia Pujol, Gerard Quintana, Feliu Ventura, Miquel Gil, Túrnez & Sesé, Manel… Sense deixar de banda les mancances de promoció i de difusió cròniques que continua patint el gènere.
Però és també el que diu l’Oriol: en Tero -un mestre de professió que es dedica a l’ensenyament d’adults- ha anat per lliure i no ha rebaixat mai el llistó de l’exigència. I això, no cal dir, té el seu preu. En tot cas, del que estic convençut és que creadors com l’escalenc són dels que asseguren la continuïtat, sempre renovada, de la nostra tradició. En definitiva, la pervivència en el món de la identitat catalana.