JOSEFINA CASTELLVÍ, càlida entre els gels
Aquest mes d’abril ha aparegut a Serra d’Or una entrevista meva amb l’oceanògrafa i especialista en microbiologia marina Josefina Castellví. Això em suposa una doble satisfacció: d’una banda, el fet de tornar a publicar -després de força anys- en una revista de reconegut prestigi i que, com els bons vins negres, millora amb el temps. D’altra banda, l’oportunitat d’obtenir les opinions i els arguments de qui no solament és una autoritat en la matèria -sobretot, pel que fa a la recerca sobre l’Antàrtida-, sinó també una dama de formes elegants, tota una senyora de Barcelona.
Josefina Castellví i Piulachs (Barcelona, 1935) és un dels referents de la recerca a Catalunya. No és debades que, a més de ser distingida amb la Creu de Sant Jordi (2003) pel nostre Govern, l’Ajuntament de Barcelona -que va atorgar-li, l’any 1995, la Medalla d’Or al Mèrit Científic- li encomanés el pregó de les Festes de la Mercè 2007. Un text, per cert, magnífic, en la qual es palesa que l’esperit científic pot donar-se plenament la mà amb la consciència humanista i la vocació cívica.
De l’entrevista de Serra d’Or en podria destacar força aspectes. Us en mostro ara alguns:
– “És preciosa, l’Antàrtida! Per mi, es tracta del paisatge més bell que he vist, encara que el color verd -característic, ja se sap, dels paisatges meravellosos- no hi sigui”.
– El continent guarda, en el si del seu glaç, una informació extraordinàriament valuosa per a conèixer i estudiar els fenòmens pretèrits de la Terra. Aquesta memòria antàrtica és primordial”.
– “A l’Antàrtida no solament s’hi ha d’anar a fer cìència, sinó que, sobretot, cal viure-la”.
– “Trobar-te, per exemple, amb l’espectacle meravellós d’uns icebergs tocats pels reflexos rosats del sol no té preu…”.
– “La banquisa, o sigui, la superfície glaçada de l’aigua, es trenca a trossos, que a voltes tenen desenes de metres. I, damunt d’aquests gels, sovint hi pugen els animals, ja sigui pingüins, foques, lleons marins…”.
– “A més, la contemplació dels grans icebergs és impressionant. Recordo que una vegada vaig arribar a comptar-ne uns cent trenta des del pont del vaixell”.
– “L’Antàrtida t’ensenya moltes coses, i sobretot a tenir en compte quines són les prioritats. Allí, el risc hi és de debò, i amb les condicions de la natura no s’hi juga”.
– “Si hi ha d’haver turisme a l’Antàrtida -que seria millor que no hi fos-, és clar que abans se l’ha de preparar adequadament”.
– “L’Antàrtida, en gran part, es protegeix tota sola”.
La calidesa entre els gels de la doctora Castellví encomana entusiasme. Jo, que per preparar-me bé el dossier antàrtic vaig llegir amb avidesa el seu llibre Yo he vivido en la Antártida (Galaxia Gutenberg – Círculo de Lectores, 1996), ho he vist ben clar abans, durant i després de l’entrevista al seu pis -tan ben parat- de la Gran Via de les Corts Catalanes.
Ja jubilada pel que fa a la seva valuosa trajectòria a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas), l’exdirectora de la Base antàrtica espanyola Juan Carlos I (1989-1994) no para d’abocar-se de ple -tot viatjant on calgui- a la divulgació dels temes sobre els quals és una experta ben reconeguda.
En definitiva, un referent per a la ciència -que sovint ha estat, massa, territori d’homes-, un luxe per Barcelona, una fita per Catalunya. Tot i que J. Castellví hagi hagut de servir primordialment l’Estat perquè les competències, en segons quins temes, encara les té qui les té…
e vist, encara que el color verd -característic, ja se sap, dels paisatges meravellosos- no hi sigui”.
Gràcies per informar-nos. En veurem més a Serra d’Or. Viure amb passió humana i científica un espai natural tan diferent ha de ser un privilegi… Crec que és millor que no hi hagi turisme.