A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

JOSEFINA CASTELLVÍ, càlida entre els gels

General

Aquest mes d’abril ha aparegut a Serra d’Or una entrevista meva amb l’oceanògrafa i especialista en microbiologia marina Josefina Castellví. Això em suposa una doble satisfacció: d’una banda, el fet de tornar a publicar -després de força anys- en una revista de reconegut prestigi i que, com els bons vins negres, millora amb el temps. D’altra banda, l’oportunitat d’obtenir les opinions i els arguments de qui no solament és una autoritat en la matèria -sobretot, pel que fa a la recerca sobre l’Antàrtida-, sinó també una dama de formes elegants, tota una senyora de Barcelona.   

Josefina Castellví i Piulachs (Barcelona, 1935) és un dels referents de la recerca a Catalunya. No és debades que, a més de ser distingida amb la Creu de Sant Jordi (2003) pel nostre Govern, l’Ajuntament de Barcelona -que va atorgar-li, l’any 1995, la Medalla d’Or al Mèrit Científic- li encomanés el pregó de les Festes de la Mercè 2007. Un text, per cert, magnífic, en la qual es palesa que l’esperit científic pot donar-se plenament la mà amb la consciència humanista i la vocació cívica.

De l’entrevista de Serra d’Or en podria destacar força aspectes. Us en mostro ara alguns:

– “És preciosa, l’Antàrtida! Per mi, es tracta del paisatge més bell que he vist, encara que el color verd -característic, ja se sap, dels paisatges meravellosos- no hi sigui”.

– El continent guarda, en el si del seu glaç, una informació extraordinàriament valuosa per a conèixer i estudiar els fenòmens pretèrits de la Terra. Aquesta memòria antàrtica és primordial”.

– “A l’Antàrtida no solament s’hi ha d’anar a fer cìència, sinó que, sobretot, cal viure-la”. 

– “Trobar-te, per exemple, amb l’espectacle meravellós d’uns icebergs tocats pels reflexos rosats del sol no té preu…”.

– “La banquisa, o sigui, la superfície glaçada de l’aigua, es trenca a trossos, que a voltes tenen desenes de metres. I, damunt d’aquests gels, sovint hi pugen els animals, ja sigui pingüins, foques, lleons marins…”.

– “A més, la contemplació dels grans icebergs és impressionant. Recordo que una vegada vaig arribar a comptar-ne uns cent trenta des del pont del vaixell”.

– “L’Antàrtida t’ensenya moltes coses, i sobretot a tenir en compte quines són les prioritats. Allí, el risc hi és de debò, i amb les condicions de la natura no s’hi juga”.

– “Si hi ha d’haver turisme a l’Antàrtida -que seria millor que no hi fos-, és clar que abans se l’ha de preparar adequadament”. 

– “L’Antàrtida, en gran part, es protegeix tota sola”. 

La calidesa entre els gels de la doctora Castellví encomana entusiasme. Jo, que per preparar-me bé el dossier antàrtic vaig llegir amb avidesa el seu llibre Yo he vivido en la Antártida (Galaxia Gutenberg – Círculo de Lectores, 1996), ho he vist ben clar abans, durant i després de l’entrevista al seu pis -tan ben parat- de la Gran Via de les Corts Catalanes.

Ja jubilada pel que fa a la seva valuosa trajectòria a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas), l’exdirectora de la Base antàrtica espanyola Juan Carlos I (1989-1994) no para d’abocar-se de ple -tot viatjant on calgui- a la divulgació dels temes sobre els quals és una experta ben reconeguda.

En definitiva, un referent per a la ciència -que sovint ha estat, massa, territori d’homes-, un luxe per Barcelona, una fita per Catalunya. Tot i que J. Castellví hagi hagut de servir primordialment l’Estat perquè les competències, en segons quins temes, encara les té qui les té…  
e vist, encara que el color verd -característic, ja se sap, dels paisatges meravellosos- no hi sigui”.
 

  1. Gràcies per informar-nos. En veurem més a Serra d’Or. Viure amb passió humana i científica un espai natural tan diferent ha de ser un privilegi… Crec que és millor que no hi hagi turisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.