A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

JOAN PONÇ, xaman demoníac, perviu

General

Avui s’ha presentat en societat a Barcelona l’Associació Joan Ponç, fundada a finals de l’any 2007 amb l’objectiu de recuperar la memòria i fomentar l’estudi i el reconeixement d’aquest artista. A parer meu, es tracta d’un dels creadors catalans més importants del segle XX, i per això m’alegro que, per fi, hagi sonat la sirena.

No deu ser casualitat, doncs, que la revista gironina Bonart dediqués la portada del seu número de març a la presumpta resurrecció del pintor, un dels referents del mític grup Dau al Set. Aclareixo de seguida que, en la meva sensibilitat, Ponç mai no s’ha mort. Precisament, fa poques setmanes en vaig veure una petita exposició a la galeria barcelonina Gothsland. I avui mateix he passat pel CCCB -que també ha acollit la presentació de l’entitat ponciana– per veure “Il·luminacions. Catalunya visionària”, una mostra important en la qual un geni com Ponç no podia deixar de ser-hi.


Diuen que el pintor i dibuixant Joan Pons i Bonet, Joan Ponç (Barcelona, 1927- Sant Pau de Vença, Provença, 1984) és el més inclassificable i misteriós dels artistes de Dau al Set. En tot cas, per a mi és el més màgic, sense restar importància als altres. Des de fa anys que em sedueixen la seva imaginació, la seva destresa, els seus registres, els somnis, al·lucinacions, signes, paisatges i personatges que impregnen el seu món. Un món suposadament fosc -a mi no m’ho sembla del tot-, però segur que oníric i inquietant. 

Ja que no en puc tenir fàcilment originals a casa, sí que m’he anat fent amb uns quants llibres i catàlegs. I he anat admirant aquest “xaman demoníac que sabia dels grafismes dels asteques i dels murals urbans del segle XX, dels tatuatges, del culte al dibuix i al misteri del micro fet macro. Del surrealisme i de la patafísica. Ell, que caminava sense calçotets espirituals i s’alliberava de la consciència quan li plaïa, sense mètode o amb una derivació del paranoic crític”.

Ho expressa així el director de Bonart, Ricard Planas Camps, en l’editorial del número que us comentava. I també qualifica Ponç com “un personatge que s’hauria pogut passejar -de fet ho va haver de fer forçosament al Brasil- per un hospital psiquiàtric, no per demència sinó perquè la lucidesa de les seves obres cremava les pupil·les de la hipocresia mundana universal, la seva inclosa”.

Ara, un cop resolta una llarga batalla legal per l’herència del pintor -ja se sap com van aquestes coses-, la seva néta Sara, actual hereva dels drets de l’artista, impulsa una nova etapa en el coneixement -i reconeixement- del geni. L’Associació Joan Ponç [www.joanpons.cat] ha celebrat avui la I Jornada Ponciana al CCCB en ocasió del 25è. aniversari de la mort d’un foll que visqué i treballà a la vall de Camprodon els darrers anys de la seva vida. Ho ha fet amb conferències, projeccions d’audiovisuals i una taula rodona. I cal dir que un dels projectes més ambiciosos de l’entitat és la realització del catàleg raonat de Ponç, que podria estar enllestit per al 2012 i tenir ben bé més de 3.000 obres d’un creador molt prolífic.

La meva agenda d’avui -un dia feiner- només em permetia acostar-m’hi una estona a l’hora de dinar. Ja em temia que els i les participants estarien… dinant, precisament, però és igual: he aprofitat el viatge fent la visita que tenia pendent a la mostra “Il·luminacions. Catalunya visionària”, que acull el mateix Centre de Cultura Contemporània.

Una exposició en la qual, no cal dir, Ponç hi és representat, ja que conté els testimonis creatius -múltiples i polièdrics- de la rauxa i la follia catalanes. Per això la comissària, Pilar Parcerisas, ha triat la frase de Nicolau M. Rubió i Tudurí “De tant en tant, el seny català acluca l’ull i deixa fer”. A mi, això, m’està molt bé, tot i que crec que la sàvia combinació entre rauxa i seny -per aquest ordre- suposa el progrés no tan sols de Catalunya, sinó de la sencera Humanitat.

“Il·luminacions” és interessant, atapeïda, fins i tot hi ha qui creu que excessiva. Per si de cas, el CCCB us dóna dret, a la sortida, a tornar-la a visitar un altre dia… de franc. Suposo que ho faré, i ben de gust. Tindré encara -tindreu-, una mica de temps, ja que la mostra s’ha prorrogat fins al 24 de maig, la qual cosa vol dir que atrau força. 

De la mateixa manera que a mi m’atrau, i m’atraurà sempre, Joan Ponç, l’artista que l’any 1978 va declarar a l’enyorada Montserrat Roig, en l’espai televisiu Personatges: “Tinc la condició, potser perquè estic condicionat des de la infantesa, que la vida és molt dura, que l’home no té solució, que la humanitat és formada per uns éssers que han caigut en una mena de trampa de l’Univers, que l’home no és lliure, que quan va començar el món l’home no hi era i que quan acabarà farà molts milers d’anys que no hi serà”.  

És la paradoxa de l’art i dels artistes. Malgrat aquesta visió -tot i que lúcida- més aviat nihilista, per no dir que directament depressiva, a mi l’obra de Joan Ponç m’encomana vitalitat, m’infon energia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.