A la brasa i al caliu

El llenguatge de signes i, entre nosaltres, la llengua de signes catalana beneficien unes persones que no hi senten com la majoria però que també tenen dret, no cal dir, a percebre continguts d’una manera correcta. Per als nois i noies afectats de sordesa i la gent que els envolta, les vilanovines edicions d’El Cep i la Nansa publiquen la col·lecció “Ginjoler”, pionera en aquest camp al nostre país. L’altre dia se’n va presentar a Barcelona el darrer títol, Petita història d’un tovalló groc descolorit, i la sala d’actes d’una cèntrica llibreria era ben plena d’infants i els seus familiars. Curulla, doncs, de la cultura solidària que procura que el món sigui més humà.

La llengua de signes és el llenguatge gràcies al qual les persones sordes poden establir el canal d’informació que els és indispensable per a relacionar-se amb l’entorn. Si el canal auditiu es correspon amb el llenguatge oral, el de la llengua de signes és visual i espacial. Aquest idioma peculiar té una estructura gramatical pròpia, caracteritzada sobretot pel joc de les mans i per l’ús d’elements no manuals: els moviments dels llavis, de la llengua, de les espatlles, del cap…

En aquesta mena de llenguatge no hi ha -com en l’altre- una llengua universal ni una llengua per cada Estat, sinó que també hi regna, sortosament, la diversitat lingüística. Així, la llengua de signes catalana o LSC és utilitzada, entre nosaltres, per unes 32.000 persones. O sigui, hi ha més de 25.000 usuaris oients -familiars, professors, intèrprets, estudiants…- i, aproximadament, més de 7.000 persones sordes usuàries. Aquest col·lectiu és representat per una ONG ja veterana, la Federació de Persones Sordes de Catalunya, que atén per les sigles FESOCA i que podeu trobar a www.fesoca.org.

La col·lecció de contes infantils il·lustrats “Ginjoler”, d’El Cep i la Nansa edicions [www.elcepilanansa.com], és pionera entre nosaltres en l’adaptació a la LSC. Ja sabeu que, quan a algú se’l veu feliç, se li diu que està “més content que un gínjol”. Doncs bé, aquest és el bon propòsit d’una col·lecció singular, per la concepció i els destinataris. Divendres passat se’n va presentar a Barcelona el darrer títol, Petita història d’un tovalló groc descolorit, un àlbum -amb DVD incorporat- del qual són autors Miquel Ribas quant al text i Roger Padilla pel que fa a les il·lustracions.

Us puc ben assegurar que amb el món de les persones sordes i el llenguatge de signes no hi tinc cap vinculació més o menys directa. Per sort, és clar. Però la relació amb l’editorial em va dur a deixar-me caure per l’acte de presentació i a comprovar-ne l’èxit, ja que la sala d’actes d’una cèntrica llibreria era plena a vessar.

La coordinadora editorial, Cesca Mestres, que prové del camp de l’educació social, em comentava el bon servei que presta una col·lecció que, en definitiva, ajuda a viure. Comparteixo la seva satisfacció, perquè tot el que contribueixi a què el món esdevingui, després de tants segles, més humà és del tot benvingut. El nostre món -no únicament, però sobretot- és el de les persones, més enllà de la seva identitat, condició i circumstància. Posem-hi, doncs, les eines que el facin més ple.   

Amb els freds hivernals, els leggins han estat plenament de moda. Els senyors hem pogut percebre les cames de les senyores -sobretot de les joves- d’una manera diferent, prou estilitzades i interessants. Ja se sap que les modes, particularment les femenines, duren poc, i l’encert d’una temporada pot esdevenir desencert a la següent.

Gràcies a aquests pantalons tan ajustats, majoritàriament de color negre, sembla que la minifaldilla hagi tornat per places i carrers, però d’una manera discreta. Tot i que no tan rotund, l’efecte és força similar. Elles es fan mirar, doncs, però el més important és que cada cop són -sou- renovadament admirables i atractives més enllà del físic, i aquesta és una tendència sostinguda -si més no a Occident- que un voldria irreversible.

Sembla que la primavera comença a albirar-se quan ja falten poques setmanes perquè s’acabi un altre hivern, que ha estat força fred i singularment humit. Però, pel que fa a la moda femenina, aquest ha estat l’hivern dels anomenats leggins, o així ho he vist.

Ho ha estat fins al punt que la percepció de les cames de les noies trobo que no és ben bé la mateixa. I és que n’hem observat moltes d’enfundades, bàsicament en negre. Com si fos una manera més ferma d’anar per la vida, segura i gràcil alhora…

Hem vist leggins usats, bàsicament, com a pantalons. D’altres, sota pantalonets curts. I també, a manera de mitges, sota les faldilles. És la versatilitat que té aquesta peça de roba, que permet -suposo que és novetat- que les senyores portin faldilles i pantalons alhora, amb la qual cosa sembla que la minifaldilla hagi tornat, però d’una manera no tan agosarada.

Des del punt de vista masculí, tenim, sortosament, nombroses -i a voltes esplèndides- ocasions d’admirar l’altre sexe per l’efecte físic. Però jo diria que l’esperit dels temps fa que aquesta admiració hagi d’anar molt més enllà, fins que es consolidi d’una manera irreversible. A Occident, si més no, perquè ja se sap que, en matèria de valors, el món, en el seu conjunt, no va ben bé com voldríem…

I ja se sap, també, que hi ha homes i homes… Però va avançant, progressivament, tota una tendència paritària que té encara molt camí per córrer. I que ve de més lluny del que jo mateix em creia. Ho vaig descobrir fa uns dies en llegir un interessant article -com tants dels seus- d’Ignasi Aragay  al suplement cultural de l’Avui del 18 de febrer.   

El text s’intitula L’amiga de Montaigne, i fa referència a l’escriptora francesa Marie de Gournay (París, 1565-1645), que ha passat a la història més com a persona vinculada al gran pensador que no pas com una autora amb mèrits propis. Que els deu tenir, si pensem que l’editorial Adesiara [www.adesiaraeditorial.cat] acaba de publicar un llibret amb la versió catalana de dos textos seus, Igualtat entre els homes i les dones i Greuge de les dones, traduïts per Lídia Anoll, que també en signa la introducció.

L’autora esmentada, a part de poeta i lectora i traductora dels clàssics llatins, va ser una autèntica pionera de la igualtat de gènere. Vegem-ho, per exemple, en aquest fragment que cita Aragay: “L’animal humà, mirant-ho bé, no és ni dona ni home, ja que els sexes ni tan sols han estat fets per establir una diferència entre les espècies, sinó solament per a la seva propagació. És en l’ànima racional que resideixen la forma i la diferència úniques d’aquest animal. I si ens és permès de riure, de passada, no estarà fora de lloc recordar aquell acudit que ens diu que no hi ha res que s’assembli més a un gat en una finestra que una gata. L’home i la dona són fins a tal punt una sola cosa, que, si l’home és més que la dona, la dona és més que l’home”.

¿Com lliga tot això amb els leggins, direu, potser perplexes i perplexos? Les modes sovint uniformitzen, és cert, però també constitueixen una educació del gust i l’expressió poc o molt rotunda de l’ànsia de viure. Vesteixi com vesteixi, la dona té ara més que mai aquest afany de llibertat, i procura trepitjar fort en àmbits que fins fa poc li eren aliens.

La qual cosa no és gens incompatible amb la sensualitat, l’erotisme, la mirada femenina, la mirada masculina… A l’hivern, a l’estiu i a les quatre estacions. 

Jo crec, sincerament, que no. Si ho fes, us prometo que no hi contribuiria escrivint un bloc. Però em sembla interessant que conegueu, a propòsit de l’hipotètic perill, alguns dels cont¡nguts d’un llarg i interessant article aparegut a L’Avenç la primavera passada.

El vaig llegir pel damunt i me’l vaig guardar per comentar-vos-el algun dia sense presses. Inicialment, doncs, ja vaig caure en un dels paranys que el text ve a denunciar, crec que cada cop més propi del nostre temps: l’abús de llegir de manera dispersa, o en diagonal. És clar que, per a algunes coses -no pas pel plaer de la lectura-, aquesta pràctica resulti tan útil… 
L’Avenç, amb els anys, ha anat ampliant el seu interès. Ja no és una publicació de divulgació històrica tout court, sinó una capçalera [http://www.lavenc.com] que acull la història, la cultura i la societat del nostre temps en un sentit ampli.

A la feina ens arriba habitualment, i tinc, doncs, l’ocasió no solament de fullejar-la, sinó de llegir-la, si s’escau, amb renovat interès a cada número. Em complauen molt -a mi, que tant m’he dedicat a tasques d’entrevistrador- les, més que entrevistes, converses ben àmplies amb referents de nivell.

Però ara no és d’una entrevista que volia parlar-vos, sinó d’un llarg article que hi vaig llegir ja fa mesos -concretament al núm. 345, de l’abril del 2009. El comentari sobre aquest text anava quedant aparcat, però tot arriba a la vida…

L’article, escrit per l’assagista nordamericà Nicholas Carr, porta el títol -en la versió catalana- de Google ens fa tornar estúpids?. L’adjectiu em sembla exagerat, però és evident que el popular cercador, i el món d’Internet en general, han fet canviar la nostra manera de llegir i qui sap si també la nostra manera de pensar.

“Abans -diu Carr- em submergia fàcilment en un lllibre o un article llarg. La ment se’m quedava atrapada en la narrativa o els girs de l’argumentació, i em passava hores passejant per grans extensions de prosa. Però això ja només em passa rarament. Ara, sovint començo a perdre la concentració al cap de dues o tres pàgines”. 

I ho atribueix a l’efecte Xarxa, basant-se també en l’experiència dels seus amics i coneguts. “Com més fan servir Internet, més han de lluitar per mantenir la concentració en textos llargs. En alguns dels blocs que segueixo també s’ha començat a parlar d’aquest fenomen. Scott Karp, que escriu un bloc sobre mitjans de comunicació en línia, va confesar fa poc que ha deixat completament de llegir llibres”.

Sortosament, jo no arribo a tant, tot i que no descarto, en un futur més o menys immediat, llegir llibres en suport electrònic. Els volums continuo empassant-me’ls, tot i que lentament, i procuro llegir-los complets si no és una lectura que haig de fer per obligació professional i en un temps limitat. Aleshores, em vanto de ser un mestre llegint en diagonal. Ja ho feia abans, però segur que la Xarxa m’hi ha ajudat.

I, en canvi, sí que llegeixo molt, d’aquesta manera dispersa, diaris, revistes, blocs, correus electrònics… No sé si Internet ha alterat la nostra manera de pensar, però d’operar, segur. Hi ha una cosa que són faves comptades: l’allau d’informació que ens arriba, per diferents conductes, és impressionant, però les hores del dia -24- continuen sent les mateixes. I volem arribar a tot arreu…

Continua dient Carr: “Esperem els experiments neurològics i psicològics a llarg termini que ens donaran una visió definitiva de com l’ús d’Internet afecta la cognició. Però un estudi publicat recentment sobre hàbits de recerca a Internet, dut a terme per experts del University College de Londres, suggereix que podem estar enmig d’un gran canvi en la manera com llegim i pensem“.

En qualsevol cas, no crec que la Xarxa ens idiotitzi, i fins i tot estic convençut que és un dels millors avenços de la Humanitat després de la invenció de la roda -ara, el que exagera una mica, dec ser jo. Internet té moltes virtuts, i també els defectes que sovint es remarquen. Ara: que fomenta la dispersió em sembla clar. Però això, ¿constitueix, realment, un gran problema o només és un altre dels paradigmes de l’època líquida que vivim?    

En darrer terme, “Internet s’està convertint en el nostre mapa i en el nostre rellotge, la nostra impremta i la nostra màquina d’escriure, la nostra calculadora i el nostre telèfon, i la nostra ràdio i televisió”. I és que “mai un sistema de comunicacions no ha fet tants papers en les nostres vides -o ha exercit una influència tan gran en els nostres pensaments- com fa Internet avui. Tanmateix, malgrat tot el que s’ha escrit sobre la Xarxa, s’ha dedicat poca atenció a com, exactament, ens està reprogramant. L’ètica intel·lectual d’Internet continua poc clara”.

Una autèntica revolució, ras i curt, sigui dit aquest concepte estrictament en minúscula i al marge dels valors clàssics.

Ser creient -sobretot, d’una religió monoteista- limita, per definició. Ser ateu també, probablement. Els agnòstics, en canvi, crec que som més permeables. Sense necessitat d’abandonar el dubte permanent sobre la transcendència, podem deixar-nos influir per diverses filosofies o formes de pensament. Fins i tot pel paganisme, per exemple.

Ho he anat pensant després d’haver llegit una entrevista amb el mestre Baltasar Porcel al núm. 600 de Serra d’Or del proppassat mes de desembre. Mestre de vida, sí, tot i que en sentir el seu nom -fins i tot ara que ja és mort- encara hi ha qui hi veu -potser amb alguna raó- una mena d’ésser lluciferí. Segurament és més ben considerada la filòsofa Hipàtia d’Alexandria, que la seductora i intel·ligent Rachel Weisz interpreta a l’Ágora d’Amenàbar.

Al final de l’entrevista esmentada -compendi d’una de més extensa que li havien fet el 20 de maig del 2009 al plató de la televisió de la Universitat de Vic-, en Porcel contestava algunes preguntes sobre el més enllà:

“- Creus que hi ha Déu?

– Crec que hi ha molts de déus. La nit és un déu, el vent és un déu, els animals són déus…

(suggestiu, vaig pensar)

– Qualsevol que et sentís t’acusaria d’herètic. Et diria: com pots dir que la nit és un déu?

– És que ho és. Un déu preciós. I els vents són déus, la vegetació…

(una visió prou interessant, segons com propera al panteisme)

– Què és el que no és déu?

– Probablement, les religions oficials. S’ha de ser politeista. S’ha d’adorar molts déus.

(i això, si s’escau, pot fer-se millor des de l’agnosticisme)

– Déu deu ser tot allò que ens comunica emocions i sentiments. D’una manera intensa, càlida.

– O és tot allò que vols que sigui déu. Tot allò que t’agradi. És a dir, un peix és un déu.

(o un gat dolcíssim, un paisatge sublim, un llibre ben escrit, una pintura resplendent, una música intensa, una idea captivadora, un personatge interessant, una persona atractiva -dona, en el meu cas)

– I els moments de felicitat que ara descrivíem a Andratx vora la foganya…

– Bé, això forma part de la divinitat.

(divinitat associada no pas a patiment, sinó a plaer; com el que pot suggerir, malgrat la serp, la fotografia adjunta de Rachel Weisz, l’actriu que interpreta magistralment la figura d’Hipàtia d’Alexandria a l’Àgora d’Amenábar)

– De la divinitat?

– O de l’ésser humà, com en vulguis dir”.

(religió, si és que ho és, associada a la festa dels sentits)

En fi, el paganisme pot tenir moltes maneres de manifestar-se. Personalment, l’admiració que sempre he sentit per la Roma clàssica hi contribueix, sens dubte. Potser per la sonoritat del nom, la meva divinitat preferida era Júpiter, el déu de la pluja, el vent i les tempestes. Que precisament aquest hivern, a casa nostra, es manifesta tan benignament…

Des de l’agnosticisme, insisteixo, ser pagà s’allunya de la religió oficial, la catòlica en el nostre cas. I encara més avui, quan és obvi que la separació entre la realitat del món i la de l’Església és cada cop més gran -encara que a l’Església també hi hagi realitats positives. De tota manera, un paganisme ben entès pot conviure amb algunes manifestacions de l’espiritualitat. Ho pensava dissabte passat tot visitant el complex que ha sorgit del renovat monestir de Sant Benet de Bages [www.monstbenet.com], on CaixaManresa s’hi ha gastat la pasta i el prestigi amb uns resultats esplèndids.

Potser sabeu que el reconegut pintor modernista Ramon Casas accedí, durant uns quants anys del segle XX, a la propietat familiar del monestir. Precisament, en desmuntà el retaule barroc que hi havia a l’església, del qual resten peces soltes que poden admirar-se en el decurs d’una visita compartida -a les estances pròpiament monàstiques i a les habilitades per al sojorn del pintor i la seva família- que us recomano vivament. Casas exercí, doncs, una forma subtil de paganisme que avui constitueix un valor afegit a un antic patrimoni eclesiàstic.

I la bella i valuosa Hipàtia? En l’Imperi romà tardà, exercí, des del paganisme, la racionalitat il·lustrada enfront del fanatisme dels cristians, que havien accedit al poder espiritual -i temporal- a partir de l’emperador Constantí. Si ho comparem amb el que passa avui, els papers sembla que resultin una mica capgirats, però la Història, com veiem, és molt llarga, i prou sàvia malgrat els qui la fan.

Ser pagà vol dir, en definitiva, deixar-se seduir per la bellesa del món, que és una gran deessa capaç de suportar totes les malvestats. Que n’hi ha tantes… 

Ell és de Sabadell, i jo, de Terrassa: lleugera diferència. I també, molt a favor seu, la capacitat d’investigació, el repte -més que no pas el gust- del risc, el costum -no gens còmode- de fer de funambulista amb poca xarxa…

Ell és el reconegut periodista Xavier Vinader, un dels mites d’aquesta professió al nostre país, i sobretot si entenem el periodisme com gairebé ja no s’estila. Dimecres passat, en una Aula Magna de la Universitat de Barcelona -l’entranyable edifici de la Central– completament plena, es presentà el llibre-testimoni Xavier Vinader i Sánchez: periodisme i compromís, conduït per un amic seu i bon company meu: el sabadellenc Jaume Busqué i Barceló.

He titulat el post en clau d’ardidesa, que ja sabeu que vol dir valentia. Però potser havia d’haver emprat un llenguatge més directe i posar: XAVIER VINADER, periodista amb un parell de pebrots. O més directe encara… 

Vinader -Creu de Sant Jordi 2007- pertany a una raça d’informadors -la del periodisme d’investigació compromès- que, malauradament, sembla en perill d’extinció, perquè els interessos de les empreses de comunicació van per una altra banda. Nascut l’any 1947 i antic militant de Bandera Roja i del PSUC, forma part d’una generació que va créixer durant el franquisme tardà i que, aquí i arreu, pretenia canviar el món. És clar que no ha va aconseguir, però vull creure que alguns èxits parcials d’aquest afany es deuen haver consolidat en el camí d’intentar-ho.

Vinculat a diverses publicacions i expresident de Reporters sense Fronteres, aquest autèntic guerriller de la informació ha conegut ben de prop la guerra bruta al País Basc, les trames de les diverses organitzacions d’extrema dreta, les actuacions dels serveis d’intel·ligència i els cossos de seguretat a escala mundial, les seqüeles del crim organitzat, les xarxes internacionals de prostitució i tràfic d’armes, les màfies de tota mena, les sectes destructives… Ha patit atemptats i algun intent de segrest, s’ha vist forçat a l’exili… ja en democràcia, ha estat empresonat i finalment indultat. UUUUffff !!!!

I, enmig de tantes vicissituds, algunes prou bèsties, no ha perdut mai el rigor ni la capacitat de recerca, tot mimant l’agenda de contactes fins al límit. I se n’ha sortit. Potser la seva condició física, fràgil, l’hi ha activat un instint de superació que sembla indeturable.

Jo tinc el petit honor de ser citat a una de les pàgines del tan interessant llibre d’en Busqué, ja que amb el Xavier vam coincidir a mitjans dels anys 70 en una revista “acurada, irregular, breu i culta” -com és qualificada en un dels capítols- que es deia TS. Un intent -que el context de l’època no va afavorir- de crear vincles informatius, culturals i progressistes entre dues ciutats tan semblants, i alhora tan distintes, com Terrassa i Sabadell, Sabadell i Terrassa…

A més de l’aparició del llibre, Vinader -a qui segueixo regulament des dels seus articles setmanals a El Temps– ha donat una part molt important del seu fons professional al Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) – Pavelló de la República, vinculat a la Universitat de Barcelona. Ultra els múltiples temes referits a les investigacions d’aquest autèntic heroi, el Fons Vinader abasta la Guerra Civil, la dictadura i la repressió, amb nombrosa documentació de la clandestinitat. Es tracta, en definitiva, d’un immens arxiu que consta de 150 caixes amb uns 3.000 documents i ocupa uns 11 metres cúbics. Els historiadors, periodistes i persones interessades en la -sovint- conflictiva evolució del món s’hi posaran les botes.

En el pròleg a Xavier Vinader i Sánchez: periodisme i compromís (núm. 6 de la col·lecció “Els papers del Pavelló de la República”, Editorial Afers) el codirector del CEHI, Antoni Segura, escriu que “no hi ha dubte que Vinader ha nedat sempre contra corrent, perquè el seu compromís amb la informació ha estat […] palesar la connexió del poder amb la bèstia que habita a les profunditats de les clavegueres i que es mostra cada vegada més insaciable a l’hora d’exigir la seva part del pastís”.

En l’acte de presentació de l’obra, el nostre home, amb ironia sàvia, es definí com algú que s’ha dedicat bàsicament “a reunir-se per les cantonades a les 3 del matí amb gent inquietant”. A totes hores, des de l’exercici informatiu, ha perseguit de manera indefallent la transparència democràtica, en el sentit fort de l’expressió. Tot plegat el converteix, a dia d’avui, en una rara avis, però l’ha fet mereixedor d’estima i respecte per part de la professió. Per tant, deixeu-m’ho dir ja sense embuts: XAVIER VINADER, periodista amb un parell de collons. Com a mínim… 

El primer volum que he enllestit aquest 2010 -que a Haití ha començat d’una manera tan terrible- és un llibre-entrevista amb Maria del Mar Bonet escrit pel periodista valencià Emilio Garrido. De lectura plaent i enriquidora, i plena de referències i suggeriments. Per a mi no ha estat cap descoberta de la mallorquina -la vaig fer ja fa força anys-, però sí un coneixement més complet, ajustat i enriquidor del seu món, olor i pell de l’atmosfera mediterrània.

Maria del Mar Bonet. Voz de mar /Veu de Mar és una obra bilingüe de la qual pots tenir el plaer, doncs, de llegir-ne aproximadament la meitat del text sense deixar d’abastar-la tota. L’Emilio s’hi ha lluït, per destresa i per haver sabut establir amb la protagonista, prèviament, diverses complicitats. La qual cosa alguns, com és el meu cas -he entrevistat la Bonet dues vegades-, no hem tingut ocasió de fer, i els resultats no són els mateixos… 

Me’l va regalar el meu germà Jordi ja fa dos sant Joans, però encara tenia pendent de llegir-lo. Estava segur que em plauria. Seguidor de força anys de la trajectòria de Maria del Mar Bonet -i admirador, per descomptat, de la seva obra, una de les que prestigien la cultura catalana en el món-, no esperava fer-hi grans descobertes, sinó, sobretot, ampliar les troballes que ja n’havia adquirit.

I ha estat així, començant pel tan encertat títol -MMB és, sobretot, veu de mar– i l’eficàcia del conjunt de preguntes i sensacions, i la recreació d’ambients, que Garrido és capaç d’establir. No és tan fàcil endinsar-se en el món de l’artista –Terra secreta, com diu el títol del seu darrer disc- i ell ho ha aconseguit. Ha fet que Maria del Mar no tan sols se’ns mostri com una gran professional de la cançó, la música i l’art de la Mediterrània, sinó també més humana del que a voltes sembla.

I no parlo d’oïdes. L’he entrevistat en dues ocasions, la primera, l’any 1990, per al desaparegut setmanari Set Dies d’Actualitat. La segona, el 2007, per a la Revista Musical Catalana. Ja en l’encontre inicial vaig notar-li un tarannà aparentment més esquerp del que la subtilitat de la seva obra ens pot evocar. Davant de certes preguntes -i no sóc, habitualment, un entrevistador agressiu-, vaig veure que jugava molt a la defensiva. Potser massa…

És clar, jo, per a ella, era poc més que un estrany, i la presumpta timidesa de la Bonet només es trenca en els ambients íntims. Les persones que poden compartir-los -i Emilio Garrido hi havia anat fent les aproximacions necessàries- gaudeixen adequadament de la seva extraordinària sensibilitat, tal com l’obra editada l’any 2007 per Efecto Violeta [www.efectovioleta.com] posa de manifest. 

A la segona de les entrevistes ja hi anava degudament mentalitzat, però tampoc no va haver-hi sorpresa. La comunicació amb MMB s’estableix molt millor a una i altra banda de l’escenari, la qual cosa no vol dir que del contacte informatiu no en pugui acabar sortint -tant ella com jo mateix som professionals- una entrevista correcta, amb respostes, sovint, prou interessants.

En tot cas, Voz de Mar/Veu de Mar és un bon document per a conèixer millor la trajectòria i la personalitat d’una artista oberta al món des dels cercles concèntrics de Mallorca i la Mediterrània -riba nord i riba sud, a més de l’Orient pròxim-, passant per un ferm ancoratge a la Catalunya que li ha donat l’impuls del triomf. Un èxit de relleu internacional, que es basa en la seva capacitat de mantenir un alt nivell creatiu des de l’intercanvi musical i cultural amb diversos artistes i distintes cultures.

Ara també us la poso una mica més a l’abast gràcies al directe de la primera de les cançons de Terra secreta: la intitulada, precisament, El camí secret, sobre un poema del gran Robert Graves que reivindica el respecte a la independència de les dones i, en definitiva, el valor de la llibertat. 

La maçoneria -o francmaçoneria- ha tingut, històricament, una importància  rellevant. També a casa nostra, on, durant el franquisme, fou tan perseguida i avui es troba, sembla, presumptament debilitada. Però l’evolució de les idees -i, en definitiva, del progrés- segurament deu molt a unes persones que han cercat, a la seva manera, el perfeccionament de la Humanitat.

Quina és la vigència dels maçons en ple segle XXI? Des de fora de les llotges, no és tan fàcil saber-ho. La maçoneria continua movent-se entre un secretisme relatiu -tot i que no li agrada ser titllada de societat secreta– i la discreció, però aconsegueix, de tant en tant, l’atenció dels mitjans. Per exemple, la de la revista Tiempo, el número 1.439 de la qual, publicat abans de les festes nadalenques, tenia com a tema de portada el que correspon a aquest titular: “Los masones que aconsejan a Montilla”.
El reportatge de Tiempo constitueix un dels tres encontres recents que he tingut, indirectament, amb la maçoneria, una societat que m’havia atret relativament de més jove. Els altres dos són la visió, ahir mateix, del documental Maçons, els fills de la vídua -nom que fa referència a una llotja determinada- i el fet que m’hagin posat a les mans el llibre La masonería. Una orden iniciática. Totes aquestes produccions culturals fan possible el meu aggiornamento sobre la qüestió.

La revista del grup Zeta informava que l’actual president de la Generalitat va convocar, a començaments de desembre passat, quatre grans mestres -tres cavallers i una dama- de la maçoneria catalana i espanyola. Precisament, un d’ells –Antoni Castillo, del Gran Orient de Catalunya [www.granorient.cat]- és un antic conegut meu. La reunió -amb dinar inclòs- va tenir lloc no pas al Palau de la plaça de Sant Jaume, sinó a la mítica Biblioteca Públioca Arús, un referent maçònic rellevant [www.bpa.es]. 

Segons la font esmentada, Montilla -en un gest que a l’Estat espanyol encara no s’estila- hauria encarregat als seus interlocutors l’elaboració d’un informe anual sobre la situació social de Catalunya. Poc o molt influents des del punt de vista col·lectiu, als mestres maçons i als seus germans i germanes -tot i que la presència de les dones a la maçoneria no sempre hagi estat ben vista- se’ls ha girat prou feina…

Pel que fa al documental de Santiago Lapeira que encara podeu veure en una de les cinc sales del cinema barceloní Alexandra, trobo que té un interès relatiu. Sobretot, perquè em sembla que no aconsegueix dissipar del tot els dubtes raonables que molta gent pot tenir sobre la vigència actual de la maçoneria, present dins la nostra societat però qui sap fins a quin punt si prou eficaç. El món del segle XXI és, no cal dir, tan complex!

I, en relació al llibre La masonería. Una orden iniciática, de Florencio Serrano -mestre maçó- i Francesc Xavier Altarriba (La Esfera de los libros, 2006), tot just n’he fet una lectura en diagonal a l’espera de ficar-hi més la banya. Paga la pena, tanmateix, tenir en compte la definició continguda a la pàgina 108: “La maçoneria -tradueixo de l’original- és una eina per a la transformació i perfeccionament integral de l’ésser humà, mitjançant un mètode iniciàtic que fa servir principalment els símbols i les al·legories”.   

Al llarg dels anys, he tractat alguns maçons i he estat convidat, en algun moment, a fer-los costat d’una manera més estreta. No m’he decidit mai a fer el pas, en bona part perquè la simbologia i els rituals maçònics em carreguen una mica. Això no vol dir que no simpatitzi amb uns ideals -i les actuacions que se’n puguin derivar- que han influït en què el món i les persones siguin, em sembla, una mica més ufanosos. 

Si, com a bon agnòstic, no comparteixo -però la respecto- la idea de Déu, em resulta tant o més complicat creure en el presumpte Gran Arquitecte de l’Univers que proclamen la majoria dels maçons -però no pas el Gran Orient de França [www.godf.org], per exemple.  Tanmateix, els valors ètics, humanistes i il·lustrats -cívics, per damunt de tot- que la francmaçoneria propugna crec que sempre ens interpel·len, i, si un dia no fos així, malament rai… 

Maçons o no, segur que molts i moltes podem -podeu- sentir-nos orgullosos de compartir alguns ideals amb referents tan distingits com -entre molts d’altres- Mozart, Tolstoi, Antonio Machado, Fleming, Liszt, Tagore, Ramón y Cajal, George Washington, Duke Ellington, Jaume Aiguader, Valentí Almirall, Josep Andreu i Abelló, Rossend Arús, Víctor Balaguer, Martí Barrera, Aurora Bertrana, Teresa Claramunt, Josep Anselm Clavé, el president Lluís Companys, Marcel·lí Domingo, Francesc Ferrer i Guàrdia, el president Josep Irla, Anselmo Lorenzo, Jaume Miravitlles, Andreu Nin, Francesc Pi i Margall, el general Joan Prim, Manuel Serra i Moret, Emili Vendrell, Jordi Ventura, Rafael Vidiella…

I trec expressament de l’ordre alfabètic el gran fotoperiodista que va ser Agustí Centelles per lamentar que el seu nom, els darrers temps, hagi estat patètica notícia i no pas, precisament, per la seva filiació maçònica… 

Discrets, secrets fins a un cert punt i, en tot cas, presents en el món d’avui, els maçons han contribuït amb perseverança a què la vida sigui més digna de ser viscuda. Mai els ho agraïrem prou. 

Sento per la ràdio que Garbo. L’espia (L’home que va salvar el món) està tenint un èxit important. Com que l’he vist només fa unes hores als Méliès Cinemes, no cal dir que me n’alegro. En primer lloc, pel director d’aquest interessant film documental, el gironí -i fins ara productor- Edmon Roch, l’opera prima del qual suposo que tindrà continuïtat.

Ara que tenim a l’abast el documental sobre el personatge, potser seria l’hora d’intentar produir-ne un film de ficció que el situés, molt més encara, en la memòria col·lectiva.    

A la vida contemporània catalana hi ha un Pujol emblemàtic: l’expresident de la primera institució del país. Hi ha també un músic de l’antic Grup de Folk que es diu, ves per on!, Jordi Pujol. I hi havia, si més no, Joan Pujol Garcia (Barcelona, 1912 – Caracas, 1988), més conegut com a Garbo per les seves grans dots d’actor, que en un espia professional poden esdevenir molt importants.

Rodat majoritàriament en anglès i català, el documental d’Edmon Roch -amb qui vam coincidir a començaments dels anys 90 al desaparegut setmanari Set Dies d’Actualitat, en el qual ell hi feia la crítica cinematogràfica i jo n’era el redactor en cap– ha obtingut una rebuda esplèndida a la prestigiosa Mostra de Cinema Documental Amsterdam i té bones perspectives de ser venut a distribuïdores i televisions europees. A més, ha estat guardonat amb el Giraldillo de Oro al millor film documental en el recent Festival de Cinema Europeu de Sevilla.

Segons el seu director, “tot allò que envolta la Segona Guerra Mundial, i especialment aquells episodis no resolts o envoltats d’un alt grau de misteri com aquest, continua sent un material que genera expectatives des del punt de vista cinematogràfic”, ha declarat Roch -també expert en cinema bèl·lic- a la nova i interessant revista DeCine. 

És per això que jo, que no em considero necessàriament un cinèfil, goso pensar que Garbo dóna per a més que un documental, tot i que aquest estigui ben fet. El personatge i el seu entorn són prou interessants per a ser traslladats a la ficció, qui sap si en forma de pel·lícula o de minisèrie televisiva. Si aneu a veure el rigorós treball d’Edmon Roch als Mèliés o al Verdi potser creureu el mateix.

No cal dir que m’agradaria que l’hipotètica futura producció fos catalana i, si pot ser, en versió original en català. És clar que, després d’haver llegit el tema que obria ahir dimarts la secció de “Cultura i espectacles” de l’Avui –“La V.O. catalana, a l’UVI”-, sigui com per posar-se a plorar, ja que les pel·lícules rodades en la nostra llengua han tingut menys de l’1% dels espectadors de Catalunya durant el 2009… Confio que la futura llei del cinema anunciada pel nostre Govern -i tant posada en qüestió des d’alguns sectors- serveixi per arreglar mínimament la situació.

Mentrestant, sort que el full de serveis de Joan Pujol Garbo -protagonista, per a algun crític, de “la increïble història d’un mentider compulsiu”– transcendeix clarament el seu origen nacional. Si cal, doncs, que directors, productors i guionistes d’altres cultures engrandeixin, encara més, la força del mite.

El primer ministre italià, Silvio Berlusconi, pateix aquests dies, i no de mals d’amor, precisament… Un pertorbat ha fet de pertorbat però, en el fons, ha copsat bé el clima de tensió que es respira a Itàlia. Amb tots els respectes per la persona, el polític, de respecte, no me’n mereix cap. Si és que ho és, de polític…

Medita, (encara poderós) Silvio. I restableix-te aviat, si pot ser… Prestigiosos dentistes i, si cal, cirurgians plàstics -els has freqüentat sovint- prou que ho procuraran. 

Aquests dies, tenia previst de penjar un post que es podria haver intitulat així: CONSULTES? Ni èxit ni fracàs, però FUTUR. Reconec, tanmateix, que no hagués aportat gran cosa de nou sobre el tema, a part d’anunciar, dit sigui de passada, que òbviament votaré SÍ a la independència nacional catalana si la plataforma Barcelona Decideix [www.barcelonadecideix.cat] convoca algun tipus de consulta sobiranista, que en diuen, al gran municipi on m’he arrelat ja fa anys.

Centrem-nos, doncs, en la qüestió berlusconiana per tal d’escatir per què a l’ínclit Cavaliere se l’estimen tan poc els seus diguem-ne súbdits -tot i així, a data d’avui és encara premier gràcies a un ampli i democràtic vot popular:

– Els italians -o una part d’ells- t’odien tant, carinyo, perquè fa temps que vas de prepotent, i d’una manera in crescendo.

– Perquè no sols t’acontentes de ser molt ric sinó que, a més a més, els ho refregues per la cara.

– Perquè -tot i nodrir (admetem-ho) les fantasies sexuals dels mascles- creuen que qui és president del país no pot ser, alhora, un barroer.

– Pel teu -insistim-hi- masclisme compulsiu.

– Per les polítiques antisocials i, si s’escau, xenòfobes.

– Perquè confons el teu país –res publica, suposo- amb el funcionament d’una empresa privada.

– Per pensar que Itàlia és el Milan, i que tot és qüestió de pilotes… 

– Perquè creus que les consciències es compren a cop de talonari (no sempre vas errat, és clar…).

– Perquè ni a l’encara tan poderosa -a Itàlia- Església catòlica li convé que vagis per on vas.

– Perquè l’antiga Forza Italia i l’actual Popolo della Libertà, més que partits, semblen lobbies.

– Perquè fas quedar malament la tan artística bota en l’Europa comunitària i el món global.

– Perquè deteriores la sensibilitat italiana i, en definitiva, la bellesa.

– Perquè has mercantilitzat, gairebé al límit, les indústries de la cultura i la comunicació.

– Per intentar saltar-te la justícia -per arbitrària que sovint sigui.

– Per titllar massa fàcilment de comunistes molts dels qui et contradiuen.

– Per…

No cal dir que et desitjo, a nivell de salut, un ràpid restabliment. Però també m’agradarà que -si cal sota l’efecte dels calmants- tinguis ocasió de meditar sobre aquestes i altres coses…

I desitjo que et retiris aviat i deixis la política per als veritables professionals, ni que siguin de dreta tipus Gianfranco Fini, el rival que et cau més a prop.

Ara, a fer una miqueta de migdiada. T’anirà bé…

I deixa les infermeres en pau.

Ciao, Cavaliere!

Gilles Lipovetsky, prestigiós filòsof i sociòleg francès, declarava fa poques setmanes a El Temps que “l’hiperconsum no desapareixerà; tot just comença a estendre’s pel planeta”. Tot donant, darrerament, algun tomb comercial per La Roca Village i per les tendes del centre de Barcelona, arribo a la conclusió que la tesi, malauradament -o no?-, és ben certa.

Posats a fer, desitjaria que el consum fos més creatiu -que també hi és, no dic que no- i que aquesta creativitat ens fes una mica més lliures…

No sé si haureu llegit aquests dos llibres de Lipovetsky: L’era del buit (1983) i L’imperi de l’efímer (1987). Jo no, però m’adono -ni que només fos pels títols- que ho hauria d’haver fet per tal de tocar una mica millor la pell de la nostra època.

Sosté el pensador de Millau -occità, doncs, potser sense reconèixer-ho- que “molts mitjans diuen que, amb la crisi, la gent aturarà l’orgia del consum en què hem viscut els darrers anys i que anem cap a un model de desconsum. Jo no ho crec. Crec que hi haurà canvis, però no transformaran de manera fonamental el model. L’hiperconsum no es liquidarà, sinó que tot just comença a estendre’s per tot el planeta”. 

Lipotevsky havia passat per València, i per això El Temps, ben oportunament, publicava una molt interessant entrevista amb ell al seu número 1.326, corresponent al dia 10 de novembre. El mestre hi deia força coses, el conjunt de les quals em sembla prou raonable.

Posem per cas:

“A la societat d’abans hi havia la religió, que oferia consol als éssers humans. Avui, on el trobem, el consol? El consol el trobem en el consum. Quan estem deprimits, anem a la perruqueria, o anem al cinema, i si no ens comprem un DVD. En definitiva, consumeixes. Com s’aturarà, això? Impossible d’aturar-ho. Només canviarà que tindrem cotxes més ecològics i gastarem més en transport públic. Però continuarem comprant sabates, ordinadors nous…

El francès parla, és clar, a partir de l’observació dels hàbits de les majories. Potser les i els blocaires, internautes i addictes a Vilaweb sou, diguem-ne, més exquisides i exquisits. Probablement sigui així en molts casos. I tanmateix:

“El consum és una eixida fàcil per a tots aquells que no tenen conviccions religioses o culturals molt fortes. El consum dóna resposta a les nostres angoixes de manera instantània, ens dóna una esperança de plaer, una mica de felicitat, encara que només duri un moment. En aquest moment, la gent es troba obligada a estalviar més, però no renuncia a continuar consumint”.

Tot plegat sembla contradictori amb un model de creixement cada cop més insostenible. Però cal recordar que una de les causes de la caiguda del bloc de l’Est -entre d’altres- va ser l’absència d’uns hàbits de consum mínimament satisfactoris en aquelles societats, simbòlicament concentrades rere el mur de la vergonya.  

Però no us deprimiu, perquè Lipovetsky admet que “hi ha gent que té més coses a la vida, més enllà del consum”. Tot i així, “hi ha molta gent que té poc més que el consum”.   

En conseqüència, i per molt que alguns ho puguin lamentar, “el decreixement és impossible. Per contra, cal permetre que el creixement i el consum siguin compatibles amb els recursos naturals. Cal invertir en materials reciclables, en cotxes menys contaminants. Ens cal inventar un nou model energètic, això és inajornable. Tot plegat, però, no significa posar en qüestió la societat de consum”.
Societat a la qual, el 1970, Raimon ja li dedicà una de les seves -però no de les millors- cançons.

Darrerament, tot cercant roba per l’amable -i fins i tot ecològic– conjunt comercial de La Roca Village, al Vallès Oriental, i pels establiments del centre de Barcelona -quin fotimer de tendes de moda que hi ha al Passeig de Gràcia, per exemple!-, la meva dona i jo hem pogut continuar pensant sobre aquestes coses. Ho hem fet a la vista de la munió d’articles i la corrua compulsiva de gent, i no arribem a conclusions massa distintes que les lipovetskyanes, val a dir-ho…

I encara sort que, enmig del desori, el francès ofereix una petita esperança. I és que també “pot haver-hi un hiperconsum net. Això evitaria la catàstrofe ecològica, però no la catàstrofe cultural. Avui [li diu a la periodista], podeu ser una hiperconsumidora de productes i no contaminar gens: veieu un film, descarregueu música a l’iPod… No hi queda cap petjada ecològica. Ara bé, ser un hiperconsumidor no crec que sigui un gran ideal humà. El consum no pot ser un ideal de vida. La vida no és consumir. La vida ha de ser crear, compartir i estimar”.

Ja ho veieu: la vida també són flors i violes, fins a un cert punt, i mal aniria si no. Mentrestant, agnòstics i creients, indiferents i ateus, aposto que, en aquestes Festes i també les dels anys vinents, continuareu caient en el consum, o l’hiperconsum…

¿O potser algun dia gosarem, uns més que d’altres, repensar la vida per a viure-la, alternativament, d’altres maneres?

Precisament ahir, dia de l’editorial conjunt de dotze diaris a favor de la dignitat de Catalunya, els membres del Club d’Opinió Arnau de Vilanova sopàvem amb Miquel Iceta, un dels màxims dirigents del PSC. Un polític sòlid que, en sintonia amb el tarannà del seu partit, té com a gran actiu el pragmatisme -molt necessari en política- però segurament li manca el sentit de l’èpica -que també és necessari.

Èpics o pragmàtics, en aquests moments tots som necessaris davant la possibilitat -massa anunciada- que un Tribunal Constitucional força qüestionat emeti una sentència poc favorable sobre un Estatut d’autonomia que ja va patir el ribot abans de la seva aprovació a les Corts. I si és legítim que tothom expressi les seves posicions -les consultes sobiranistes del 13 de desembre són a la cantonada-, també és cert que, seguint l’exemple transversal dels diaris, cal aconseguir un ampli consens, si més no, per tal de salvar els mobles nacionals. 

Miquel Iceta Llorens, viceprimer secretari dels socialistes catalans i portaveu del seu grup al Parlament de Catalunya, és un dels caps pensants del PSC i un dels bons professionals de la política que té avui dia el nostre país. El seu possibilisme li permet trampejar amb eficàcia les contradiccions que afronta habitualment el seu partit, com a formació de govern -però en coalició- a Catalunya i també part d’un partit socialista i un govern espanyols que són amics… menys quan no ho són tant.  

Molt actiu a la xarxa, el seu bloc [http://www.iceta.org/blog.htm] i el web adjunt són dels més seguits de la política catalana. Iceta, a més dels valors socials -en molts dels quals puc estar-hi d’acord-, defensa un federalisme que és, segons com, gairebé utòpic. I és que resulta difícil federar-se amb algú quan a l’altra banda, pràcticament, no hi trobes partenaires…

Per tant, si els independentistes ho tenen -ho tenim- una mica complicat, tot i que el sobiranisme sigui un valor a l’alça, el federalisme socialista tampoc no ho té gens fàcil. De tota manera, encara que sigui incapaç de trencar amb el PSOE o d’oposar-s’hi clarament, aquest PSC d’ara manté una certa fermesa nacional que quan era opositor al pujolisme quedava més diluïda. La situació actual del país i el clima creat els darrers anys a Madrid -amb el PP com a ariet més actiu- no permeten, segurament, una altra cosa.

Aquestes i d’altres qüestions al voltant de la calenta situació actual debatíem ahir els amics de l’Arnau de Vilanova  [http://www.arnaudevilanova.com/] tot sopant amb l’Iceta, tal com hem fet a voltes amb dirigents d’altres partits. En tot cas, del que ara es tracta -seguint l’exemple transversal dels diaris- és d’articular una resposta a una probable nova retallada de l’Estatut que sigui àmplia, unitària i eficaç. Èpics i pragmàtics hem de cooperar força en aquests moments, més que no pas enfrontar-nos. Sense que ningú hagi de renunciar a les seves posicions, totes legítimes si s’expressen en democràcia. Com ho seran, no cal dir, les properes consultes sobiranistes municipals. O els resultats -imprevisibles a hores d’ara- de les eleccions al Parlament d’aquí a un any.

Ens hi va la dignitat com a poble, que diu el ja històric editorial conjunt… 

SETEM (Servei Tercer Món) és una altra de les ONG a les que pago quota. En general, aquests descàrrecs de consciència no surten tan cars, i si ho mires més en positiu saps que ajudes causes molt solidàries per qüestions de fons ben difícils d’eradicar si globalment -i culturalment- no hi ha un gran canvi.

L’anomenat -clàssica i tòpicament- Tercer Món no es troba únicament a la cua per les xacres derivades del colonialisme, diguem-ho clar. El que sí que és evident és que des de latituds diguem-ne més temperades hem explotat aquests països tant com hem pogut. Ara hi ha força gent que vol ajudar-los -sempre serà poca-, amb les ONG com a punta de llança.
SETEM [www.setem.cat] té els seus orígens en l’Escola Pia, els escolapis que -a Terrassa en el meu cas- em van donar educació des de la classe dels caganers fins a les portes de la universitat. Cal dir que en guardo un bon record, i per això ja fa força anys que em vaig adherir a una de les seves iniciatives més reeixides en l’ordre social i internacional. 

L’any 2008, SETEM va celebrar el seu 40è. aniversari -va néixer el mític 1968, doncs- ben consolidada com una ONG de referència a Catalunya -i més enllà- en l’àmbit de les relacions Nord-Sud, el comerç just, els drets del treball als països meridionals, el turisme solidari, el consum responsable, les finances ètiques… Qüestions totes elles sotmeses al desgast que comporten les crisis econòmica, financera, alimentària, política, ecològica, política… del nostre món.

Els continguts del web, de disseny un pèl atapeït, són prou explícits i m’estalvien d’apallissar-vos molt, com acostumo a fer. Només diré que, en la Cimera Mundial sobre Seguretat Alimentària (eufemisme de la Fam) que té lloc  aquests dies a Roma -amb absència notòria de caps d’Estat-, s’ha constatat que cada dia moren al món uns 17.000 nens i nenes a causa de la gana, a banda les moltes altres misèries que colpeixen els anomenats -un altre eufemisme- països en vies de desenvolupament.

Quotes a banda, en els ajuts solidaris sempre t’has de regir per la confiança o, ras i curt, per la bona fe. Per exemple, ¿com sé que unes sabates usades -però no gens destrossades- que he donat fa uns dies aniran a parar realment a un africà mancat de recursos i no a qualsevol buròcrata, militar o reietó de torn? En aquest cas, SETEM no hi té res a veure, però sí Kiwi i la fundació que impulsa l’impulsiu -valgui la redundància- Samuel Eto’o [cliqueu
http://www.shoeaid4africa.com/es/collectingpoints/index.html]. 

A mi, donar les sabates em serveix per a descarregar-me la consciència un cop més. Prou que sé que els voluntaris i les voluntàries vinculats a ONG van molt més enllà. Aquestes persones -noies i nois, homes i dones- implicades activament en organitzacions i projectes solidaris potser em diran -em direu- tebi; o frívol, fins i tot. I no. Em revolto, ni que sigui sense abandonar la meva comoditat burgesa, contra un món que no he deixat de trobar profundament injust. 

No cal dir que els occidentals, sovint, han -hem- encès la metxa damunt la brasa de profundes rivalitats de tipus ètnic, social, tribal, econòmic, de gènere… Sigui com sigui, crec que no hem d’assumir necessàriament tota la culpa, sinó només una part. Mireu, si no, la intrahistòria i l’evolució africanes recents i més antigues i també la trajectòria i els costums de diversos pobles d’altres continents.

Arreu del món hi ha psicologies col·lectives ben distintes, però la crueltat ens colpeix de manera transversal. Més val, doncs, que ningú no tiri la primera pedra i que, com a gent acomodada que som -uns més que d’altres, òbviament- no ens desentenguem d’unes regions del planeta que treuen i treuran sang per tantes ferides…

I ajudem, sisplau. Via SETEM o moltes altres ONG fins i tot, en algun cas, corruptes, però no habitualment.

Amb la lectura d’El professor d’història, de Joan F. Mira, he començat a pagar el deute que tinc amb l’autor valencià, de qui, com a subscriptor que sóc d’El Temps, m’he empassat tants i bons articles en els últims anys, però no n’havia llegit –pecat gairebé inconfessable- cap llibre.

Al protagonista, Manuel Salom, se li escola tot un món que creia comprendre i n’hi ve un altre que ja no és capaç de controlar. I, com a escenari, una ciutat de València a qui sembla que la memòria destorbi, substituïda per la fastuositat -Zaplana versus Camps- d’un futur imprecís.    

Ja vaig saludar fa gairebé un any [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/114843] l’aparició d’aquesta obra, tot indicant la meva intenció de llegir-la. Intuïa, per la informació que me n’arribava, que en gaudiria molt, i no em vaig equivocar. El professor d’història (2008) -distingida ja amb diversos premis- és, indubtablement, una de les millors novel·les que he tastat en català.

Si l’autor [coneixeu-lo més a www.joanfmira.info] escrivís en una de les grans llengües de comunicació internacionals, potser parlaríem d’una producció candidata -o ja guardonada- amb el Nobel. Sí, no exagero: qualsevol creació que tingui alenada universal ho és potencialment, i aquesta la té. Independentment de l’idioma en què hagi estat escrita i el seu ambient cultural.

Ara que, a vint anys de la caiguda del Mur de Berlín, tenim ocasió de reflexionar de nou sobre el passat recent, amb El professor d’història podem permetre’ns el luxe de pensar sobre el sentit de l’aventura humana a través dels temps. La gran cultura d’escriptor, antropòleg i hel·lenista que té Mira –un dels referents centrals de la literatura catalana contemporània- ho fa del tot possible.

I no podíem repensar millor la història que de la mà del vell professor Salom, que decideix jubilar-se abans d’hora, s’ocupa de la seva esposa malalta i ha d’abandonar el seu pis situat al centre de València per a estrenar-ne un altre al barri nou, sí, el de les Arts i les Ciències amb què el PP ha pretès enlluernar-nos. Un professor d’història que creia entendre’n el sentit, però que s’adona del seu desconcert davant uns temps nous que, en certa manera, tenen alguna similitud amb la fi de l’Imperi romà.

O sigui que no puc més que recomanar-vos aquesta extraordinària obra amb què Mira -que acaba de publicar a Bromera Vida i final dels moriscos valencians– clou la seva trilogia novel·lística sobre la capital del Túria, iniciada amb Els treballs perduts (1989) i continuada amb Purgatori (2003). 

Pel que fa a mi, no pagaré, ara com ara, el particular deute contret amb l’autor amb aquests títols, sinó amb Borja papa (1996). Intueixo que deu ser una altra obra major per a un tema poc o molt considerable. Tinc ara algun altre llibre que m’espera però, quan ho faci, bé que ho sabreu…  

Catalunya s’ha tornat de color gris, malauradament. Gris, obscur, quasi negre… No volíem normalitzar-nos? Doncs ho fem a cop de talonari corrupte, vet-ho aquí. En això som com tantes altres nacions, amb estat o sense.

Encara que aquesta terra, malgrat tot, continuï tenint tants actius. Com moltes d’altres, també.

• No m’agrada que el meu país, a còpia de disgustos, vagi perdent l’autoestima.
• Crec que els polítics poden ser tan deshonestos -o no- com tanta gent que es dedica a moltes altres activitats. 
• Em desplau que cognoms il·lustres -uns més que d’altres- ens toquin i ens taquin col·lectivament.
• I no és que m’estranyi gaire la ferum, però això no me la fa menys pudent.
• Ferum que sembla que podria estendre’s a més municipis. També sembla lògic…
• Em fa mal efecte -per legal que sigui- que un alcalde de ciutat treballadora visqui a una zona exclusiva de la capital.
• Em fa un cert mal de ventre veure com la Guàrdia Civil -un cos militar, i molt espanyol- ens ocupa un Ajuntament.
• Em sorprèn, com a molta gent, que hi hagi tanta diferència entre els procediments judicials del cas Millet i l’operació Pretòria. 
• Preferiria que als nostres presumptes xoriços només els jutgessin jutges d’aquí.
• Entenc que encara és molt d’hora per a mesurar les conseqüències del terrabastall d’aquest dies.
• Trobaria lògic que el diner públic que va a parar al Palau de la Música només revertís en ell mateix -i en l’Orfeó Català, no cal dir.
• Estimo molt la senyera, i no vull que emboliqui cap cartera.
• Em sembla que l’Oficina Antifrau -amb competències efectives- és més necessària que mai.
• Penso que potser sí, que al nostre país i al conjunt de la societat occidental, som com a la fi de l’Imperi Romà…
• Continuo creient, malgrat tot, en la política. Regenerada, si pot ser.
• Per no donar la raó als Angladas, Riveras, Nebreras… de torn.
• I és que no sé ben bé què en sorgiria, de l’antipolítica…

Una de les poques coses que ens permeten superar per elevació totes aquestes misèries és, òbviament, la cultura. Ni que també hagi estat, durant tants segles, vinculada al poder, i no deixi d’estar-hi ara per molt que vulgui anar per lliure.

Hi pensava precisament ahir, dia de la declaració dels imputats pretorians davant del superjutge-megacrac Garzón. I és que vaig escapar-me amb la Marta a veure l’exposició Els mons de l’Islam a la col·lecció del Museu Aga Khan, a CaixaForum. Una selecció de peces úniques, algunes de gran valor, que abracen més de mil anys d’història i són un compendi ben valuós de les diferents civilitzacions islàmiques.

Fantàstica. Anticorrupció espiritual. Altament recomanable. Fins al 17 de gener. I de franc…

Les CUP (Candidatures d’Unitat Popular) podrien concórrer a les eleccions municipals de Barcelona l’any 2011 i ahir van presentar-se en societat al Cap i Casal en l’auditori del CAT (Centre Artesà Tradicionàrius). Més de 300 persones vam anar a escoltar els seus representants i amics i omplenàvem l’espai, com se sol dir, de gom a gom. Certament, la BCN actual, políticament i socialment prou degradada, necessita un sacseig i la renovació de les formes de participació. I és que cal un canvi en el paisatge polític municipal – i en d’altres escenaris- després de tants anys d’immobilisme…
Tot i el seu radicalisme nacional i social, cal reconèixer que les CUP
són una alternativa prudent i no estiren més el braç que la màniga. Actives ja a diversos ajuntaments del país, de moment no han vist clar presentar una candidatura al Parlament de Catalunya, la qual cosa, d’una banda, podria ser positiva, però de l’altra contribuiria a fragmentar l’espai independentista encara més del que ja ho està.

I tampoc no tenen del tot coll avall si es presentaran, a Barcelona, a les pròximes eleccions municipals. Però és evident que els agradaria fer-ho si ho jutgem pel to que van emprar ahir diumenge el seu ardit portaveu, Xavier Monge, i la també combativa Aina Barahona, membre del secretariat nacional de la formació. El suport il·lustrat de l’escriptor Julià de Jòdar i la força que va encomanar el cantautor Cesk Freixas tot animant el públic a cantar Els Segadors van fer la resta…

Reinventem Barcelona era el lema de l’acte, i, certament, una alternativa així contribuiria a forjar un model ben distint al de l’esquerra oficial que governa la ciutat des de la Transició, i del que ERC se n’ha desmarcat adequadament. Jordi Hereu, com es pot comprovar, és un molt mal alcalde -seguint la deriva de Joan Clos- i els problemes li creixen, des de pràctica de la prostitució al carrer, l’incivisme, el mal plantejament de les obres de l’AVE, les polítiques dubtoses en matèria urbanística, la mala gestió dels serveis públics, la proliferació d’hotels sense massa criteri, la brutícia, la degradació del Raval, el turisme low cost, una catalanitat massa laxa… En fi, res que no sapigueu.

Ja fa temps que cal canviar aquest estat de coses i una alternativa com la de les CUP, entre d’altres, hauria de poder contribuir-hi. Alguns dels seus plantejaments em semblen encertats; d’altres, un pèl demagògics. Però la sensibilitat nacional, social, territorial i mediambiental que representen hauria de traduir-se en vots i després en una representació adequada al ple municipal. Tot i que una gran ciutat sigui, avui dia, una aventura molt complexa, i els interessos, ètiques i estètiques de tota mena suposin uns corrents ben diversos i expressats de manera plural.

Però, quants més siguem, més riurem… Si més no perquè, ara mateix, hi ha massa coses que no fan riure, sinó plorar.