BARÇA: un bany d’autoestima
El fet, històric i realment immens, que el Futbol Club Barcelona hagi obtingut tres títols grans en una mateixa temporada constitueix, per a l’entitat, un èxit esportiu indubtable. Ara: com que es tracta d’un club que és, precisament, “més que un club“, aquest nou triomf europeu té un gran valor simbòlic.
I és que Catalunya és un país relativament petit que, com que no disposa de la sobirania adequada en un món global com el nostre, pateix limitacions ben ostensibles i decepcions sovint doloroses. Sort, doncs, que té en el Barça un actiu potent o, si voleu, un exèrcit del tot pacífic i desarmat que li proporciona alguns dels èxits que es mereix i que, com a nació, necessita.
Anit, a Roma, el Barça va jugar indubtablement millor que el Manchester United, però també va tenir la sort que aquesta temporada l’ha acompanyat en els moments decisius. De tota manera, guanyar un triplet de títols com els actuals no tan sols és producte de la sort, sinó, sobretot, de l’esforç i el talent. I és que molts dels jugadors del primer equip, a més de Guardiola, Begiristain i, no cal dir, el president Laporta ja són, des d’ara, referències històriques.
La Champions -la tercera, per ara- i els altres títols li convenien, a aquest gran club que viu el millor moment de la seva història. Però Catalunya, els catalans i les catalanes també necessitàvem, ara mateix, d’un cert bany d’autoestima que gairebé només el Barça sembla que sigui capaç de donar-nos. Som una terra imbuïda de les possibilitats, els reptes i les dificultats que tenen els països del Primer Món, i ara mateix estem immersos, com la resta, en una important crisi econòmica. Però, a més, patim encara les seqüeles d’una guerra que vam perdre ja fa gairebé 300 anys i no hem superat del tot les ferides del franquisme, una de les exasperacions d’un nacionalisme espanyol que, ni que ara sigui d’una manera aparentment democràtica, no hem deixat de suportar.
Sempre m’ha agradat el futbol, però no n’he estat mai un fanàtic perquè hi ha més d’un aspecte del seu entorn que em molesta. Sóc del Barça perquè és un equip que juga molt bé la pilota i per tot el que representa per a Catalunya. D’altra banda, em sembla perfecte que la capital del país disposi d’un altre club de Primera Divisió, que ara, sortosament, ha pogut mantenir la categoria.
I us diré encara més: en la preadolescència, vaig tenir simpaties per l’Espanyol quan encara em mancaven, des del punt de vista col·lectiu, els necessaris punts de referència. Per tant, ara que fa força anys que em sento culer, no em considero pas anti-periquito, tot i que cregui que el club blanc-i-blau no té, entre nosaltres, el nom més afortunat, i que sempre li toca jugar, ambientalment, una mica a la contra.
Vaig escriure l’estiu passat [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/100325] que Pep Guardiola, si se’n sortia prou bé, seria considerat un heroi nacional, i si fracassava, un entrenador que no disposava de prou experiència i, per tant, una aposta arriscada del club. A hores d’ara, és ben clar que l’aposta no ha pogut sortir millor i que el noi de Santpedor es pot dir que ja és el “català de l’any”. Un veritable ídol de masses que també ha beneficiat molt Jan Laporta, un altre nom per a la història a qui alguns sectors, no fa massa, li volien mal…
Sense oblidar-nos, és clar, del gran concurs dels Messi, Eto’o, Puyol, Iniesta, Xavi, Valdés, Henry, Bojan… Ni d’aquest formidable director esportiu que es diu Txiqui Begiristain. Ni d’alguns altres.
En fi, així és com ho veig. Ah!, i amb tot el respecte per la gent que no és del Barça, que no vibra amb el futbol o que, fins i tot, aquest esport l’avorreix o l’irrita. Són persones perfectament honorables que prou que han de suportar, no ja la realitat dels qui sentim els colors o la pilota, sinó, molt pitjor, l’existència dels brètols que, amb l’excusa del futbol i l’esport, cauen en la desmesura o arriben, fins i tot, a fer bestieses…
De matinada, ho afegeixo a darrera hora, aquests gamberros ho han tonat a demostrar. Malauradament.