Totes les respostes
“En aquest llibre trobaràs totes les respostes”, proclama la contraportada de La cultura, de Dietrich Schwanitz. Quina meravella!, penso jo. Totes les respostes en un llibret de mig pam que no arriba a les 200 pàgines. El fullejo i, per molt lúcids que siguin els resums que conté, arribo a la conclusió que potser dóna alguna resposta, però no les que jo esperava.
Si encara espero trobar totes les respostes en un llibret potser vol dir que alguna cosa no va bé, que encara no he acabat d’entendre que sóc humà i passejo sol sota la pluja, que res ni ningú m’acompanya mentre trepitjo les fulles caigudes que omplen les voreres i els parcs.
Si encara confio que Schwanitz i els seus lúcids resums m’ajudin a entendre alguna cosa potser vol dir que encara no he entès res, que no he après a escoltar el so de les llàgrimes quan em ballen al palmell de les mans o regalimen pels abismes d’un món fet d’espais i petons, d’escales i temps.
Si en algun moment he sospitat que arribaria a conèixe’m millor, que la lectura dels clàssics em serviria per arribar al fons de la qüestió, potser hauré d’admetre d’una vegada que estic condemnat a continuar investigant-me, a sorprendre’m cada matí en esbrinar que ni sé qui sóc.
molt bonic el d’avui. Tot i els anys que portem amb nosaltres mateixos, no ens coneixem… que fort!
que no ho són. Preguntes eternes, sorpreses permanents.
Llegir, preguntar-nos, compartir, observar i tot i més però estem comdemnats a no acabar-nos de conèixer mai. Eternament, aprenents de la vida.
La veritat és que fins i tot, en una cosa tan simple con els horòscops busquem una manera de saber i/o entendre el què fem o el què som.
És cert que és més fàcil dir que no entenem el caràcter d’algú, abans de reconèixer que: no sé qui sóc i potser per això aquell ‘algú’ no m’entén.
Suposo que es tracta d’això, no?, aprendre a conèixe’ns una mica millor. Hi ha persones que es mostren molt segures d’elles mateixes, que tenen molt clar com son i fins on poden arribar. Jo, ho reconec, continuo sorprenent-me dia rere dia. I, pel que diueu, veig que no sóc l’únic.