Josep Pastells

L’últim de moment, és clar, perquè en vindran més, molts més. Va ser el dimarts al vespre a Madrid. Per ser més concrets, a la taverna La Inquilina del carrer Ave María de Lavapiés.
I em ve de gust parlar-ne perquè en Pedro, amic meu des de fa anys, està fent un esforç notable per trobar el seu lloc a la selva literària.
De moment, mentre espera amb tota la paciència del món que algun editor s’adoni de la magnitud del seu talent, en Pedro es dedica a fer recitals. Cada cop més sovint i amb més èxit. Aquest últim, per exemple, va omplir de gom a gom el local mentre ell, encara més relaxat que de costum, més que recitar es deixava interpretar pels seus propis poemes. La gent aplaudia sense parar i el poeta, crescut, motivat com mai, es delectava amb cada síl·laba i aconseguia que la força dels mots arribés en la seva justa mesura als oients.

Suposo que es tracta d’això, no? D’assaborir cada instant del recital, cada moment de la vida. Viure l’ara, que com repeteix sovint el meu amic Juan Yuste és l’únic que tenim. 
I els versos d’en Pedro, creieu-me, ens apropen a una realitat tan particular que només es pot entendre a través del filtre de la seva mirada, d’unes paraules carregades d’intenció i de sentit.

Us en posaré un únic exemple, per als que heu après a gaudir de la poesia més enllà de l’idioma:

Sólo tres viajes

Niña, enséñame las mariposas de tu garganta.

Ponte a cuatro ideas

y ensuciemos juntos el libro viejo de nuestro

futuro.

Sólo tres viajes

y me dura la sensación de vela incendiada

en algún lugar de la piel

que sólo acierto a sentir cuando te tengo

delante.