Josep Pastells

M’anticipo unes hores, però tant se val.

“Canviarem el món”, proclama Barack Obama en saber-se guanyador. El flamant president nord-americà (1,85, jove, negre, fotogènic i carregat de màgia) assegura que “no podem permetre’ns quatre anys més de la filosofia que ens ha dut a aquest caos”. Ja ha fet història, no hi ha dubte: en acabar amb un passat racista s’ha convertit en un símbol per a milions de persones que semblaven condemnades a la marginació perpètua.

Ara bé… canviar el món? Per molt ambiciosos que siguin els seus objectius, el demòcrata potser té aspiracions massa elevades, difícils de dur a la pràctica. Escoltem un moment a José Saramago: “El món continua dividit entre rics i pobres i aquest és l’únic problema real”.

Algú dubta que Saramago tingui raó? I com ho canviem, això? Obama donarà poder als pobres? Tant de bo. Diuen que el canvi que proclama es tan insòlit i de dimensions tan enormes que resulta impossible fer-ne cap previsió. En tot cas, m’agraden moltes de les seves frases. Per exemple: “Prou d’enfrontar a joves contra vells, regions contra regions, rics contra pobres, homes contra dones, demòcrates contra republicans. Prou als Estats vermells i negres. Som els Estats Units d’Amèrica”. Bonic, oi? Però l’aplicació pràctica… no sé. Segur que Hobbes no tenia raó? De debò que l’ésser humà és com deia Rousseau?

Centrem-nos. Saramago, home lúcid com pocs: “Ara mateix l’únic poder organitzat és el financer i econòmic, al qual tot li és ben  igual: religió, ideologia, cultura, idiomes, tot. El problema ja no són els blancs i els negres, perquè entre un negre ric i un blanc ric no hi ha cap diferència. El blanc pobre d’avui és el negre d’ahir”. Què hi dius, Obama? “Acabem de pujar a l’onada del naixement d’una nova era”. La culminació del somni americà, potser? Tant de bo. Però canviar el món? Aquest és el realisme de què parla Fareed Zakaria? O només es tracta de gestionar millor que altres la decadència dels Estats Units que descriu Francis Fukuyama? Confiem que no. En primer lloc, per molt que la nòria més gran del món sigui a Singapur i el casino més gran a Macau, no crec que sigui massa encertat parlar de la decadència d’un país que continua sent, amb molta diferència, la primera potència militar del món. D’un país amb una participació del 21% en l’economia global que possiblement serà el primer que sortirà de la recessió. I en segon lloc, perquè només cal mirar enrere per confirmar que el passat no va ser tan mític com molts el dibuixen i que la capacitat dels Estats nits de controlar-ho tot no era res més que una utopia.

En fi, que si ho mirem tot amb una mica de perspectiva Obama no ho té tan malament per dur a terme una profunda transformació als Estats Units, passar pàgina i obrir un nou horitzó on, de ben segur, apareixeran els altres països. Però canviar el món? No ho sé. Ara em vénen al cap les paraules de Karl Jaspers sobre els periodistes, a qui definia com els herois intel·lectuals del nostre temps, com l’equivalent contemporani de l’humanista del Renaixement, un home atent que, immers en l’estrèpit de l’actualitat, era capaç de parlar amb una precisió absoluta de l’existència humana. Jaspers s’equivocava, ja ho sabem: l’estrèpit de l’actualitat ha acabat per ensordir-nos a tots i deteriorar la nostra capacitat de percepció.

És cert que mai com fins ara havíem disposat de tantes dades i notícies sobre el que succeeix al nostre voltant i a tot el planeta, però em fa l’efecte que cada cop ens sentim més desorientats en un oceà d’informacions trivials i improvisades que només generen confusió i atordiment existencials. Parlo dels ciutadans en general, però potser també es podria aplicar la frase als periodistes. I ara què farà Obama? De debò canviarà el món? Saramago seria escèptic i jo, gran admirador seu, continuo pensant que, més enllà del que faci o deixi de fer el flamant president nord-americà, serà molt complicat que deixem d’estar atapeïts de coneixements inútils que no ens serveixen per clarificar la nostra situació. Ja ho deia Italo Calvino: “La memòria s’assembla cada cop més a un depòsit de deixalles”. S’acosta una nova era, potser sí, però dubto que la lògica i els instruments del poder (violència, riquesa i coneixement) ens allunyin de Hobbes per apropar-nos a Rousseau. Em sap greu, però la locució Homo, homini, lupus em ve al cap cada dia i unes quantes vegades al dia. A pesar de tot, i amb tota la sinceritat de què sóc capaç: felicitats, Obama!

Patètica, inútil… Potser m’estic passant? No, em sembla que no. A la seva novel·la La immortalitat, Milan Kundera es pregunta: “Quina importància té que els millors no siguin els més fotogènics?”. En aquesta obra, publicada ja fa més de vint anys, l’escriptor txec descriu i satiritza un nou tipus d’home sotmès a la tirania de la imatge, que dóna més importància a l’aparença superficial de les coses que a l’autèntica i profunda realitat.

La situació no ha canviat gens, em temo. Més aviat ha empitjorat. La prepotència quasi totalitària dels mitjans de comunicació s’agafa de la mà amb el somriure idiota de la publicitat, l’oblit de la natura i la indiscreció elevada a inquietud. Ja ho deia Kundera: els mitjans tendeixen al kitsch per satisfer les necessitats de la massa, de la gent que vol mirar-se en l’engany del mirall embellidor i reconèixer-s’hi amb vulgaritat satisfeta d’ella mateixa.

Però tot és inútil, perquè, com ja sap tothom que s’ha interessat una mica pel tema, la imatge que els altres tenen de nosaltres no té res a veure amb la que cadascú es pensa que s’ha forjat laboriosament. Segur que trobareu més d’un exemple a la vida quotidiana. Un company de feina que es passa tot el sant dia criticant-ne un altre però que quan el té al davant fingeix ser un gran amic seu, l’ensabonament generalitzat a caps i superiors de qui després diem pestes, la hipocresia generalitzada en les relacions de convivència…

Ben mirat, la nostra pròpia imatge és un dels majors misteris. I tan fràgil com nosaltres mateixos. En aquest precís instant, qualsevol boig pot penjar qualsevol cosa a internet per desprestigiar qualsevol persona (posem per cas un polític o un actor) i és quasi segur que se’n faran ressò molts mitjans. De res no servirà que s’acabi demostrant que és una gran falsedat, perquè sempre acabarà quedant el record que aquell polític o actor va ser acusat d’aquella ignomínia.

Però el poder dels mitjans va molt més enllà de tot això. Si un novel·lista recrea mons que no sabem si són reals o ficticis, no té major importància. Només és una novel·la i acostumem a llegir-la per plaer. Si ens interessa el relat, ens és igual que els fets narrats siguin reals o no. Però en el cas dels mitjans de comunicació la cosa es complica, perquè, com ja apuntava Kundera fa més de dues dècades, la nostra època és una batedora que tot ho converteix en pel·lícules, programes de televisió o dibuixos animats. I la pregunta clau és: vivim en la ficció dels mitjans o en la realitat? O, dit de forma més planera: l’aparença de las coses acabarà prevalent sobre la nostra experiència personal?