Josep Pastells

Fa molts anys, en un viatge a l’illa de Corfú, em vaig comprar una samarreta negra que portava gravades en blanc aquestes paraules de Nikos Kazantzakis, en realitat el seu epitafi. Estava escrit en grec i, evidentment, jo no entenia res, però el meu amic Toni Góngora m’ho va traduir: “No espero res, no temo res, sóc lliure”. El missatge em va entusiasmar, potser perquè no vaig dedicar més de tres segons a reflexionar-hi. Ben mirat, qui pot subscriure de debò aquesta afirmació? Qui tingui l’humor suficient per demanar que l’escriguin a la seva làpida del cementiri i, potser, un moribund que ja no tem la mort, si és que això (la manca de temor davant la mort) existeix. Ningú més, crec.
Tots esperem alguna cosa. I dubto que hi hagi algú que visqui sense temors. Pel que fa a la llibertat, qualsevol persona amb un mínim de lucidesa sap que sempre és relativa, que mai no acabem de ser lliures del tot. A pesar d’això, conservo la samarreta de Kazantzakis. Em recorda Corfú, les seves aigües transparents, les oliveres i el sol.

Es confirma que ha guanyat Obama. Perfecte. Fins i tot McCain l’ha qualificat com un gran home. I de seguida penso en uns textos de Nietzche sobre el gran home de la plebs, on diu que “la plebs ha de tenir la impressió que la governa una voluntat poderosa i indomable; o com a mínim ha de semblar que ho és”. No sé d’on em surt, ara, aquesta cita quasi maquiavèlica. Estic pessimista, avui? Suposo que sí, com ahir, com aquell vers de Neruda que diu una cosa així com “vinc trist de veure el món que no canvia”. Què m’empatollo ara? Que potser no estic content que hagi guanyat Obama? Sí, sí,  és clar que sí. Però ara em cal comprovar que s’acaben els enganys, que els discursos no són buits, que el discurs de la democràcia no està carregat de falsedats. Que el gran home, els grans homes del món, si és que de debò n’hi ha algun, legislen i governen per al poble i no per obtenir bons resultats macroeconòmics per quedar bé en els fòrums internacionals.

Ja sé que mai no podré dur la samarreta de Kazantzakis convençut que abans de traslladar-les a la tomba puc sentir com meves, quan escara respiro i penso que em queda molta vida, les paraules del seu epitafi, però deixeu-me que somiï una mica i digui un cop més: “No espero res, no temo res, sóc lliure”.