Josep Pastells

Tots coneixem Superman i sabem que no és res més que un mite de consolació. La dualitat Clark Kent-Superman, amb un personatge tímid, frustrat i amb ulleres i el seu triomfal alter ego volador, proposa, com ja ha apuntat Romà Gubern, una aparença grisa com a màscara d’una personalitat fascinant. Es tracta de suggerir a l’espectador acomplexat i ple de sentiments d’inferioritat fins a quin punt els altres desconeixen la seva autèntica i enlluernadora (i amagada) personalitat real.

Jean Claude Van Damme no és cap Superman ni, de fet, cap personatge de ficció, perquè gairebé sempre s’ha interpretat a ell mateix. També és molt possible que sigui un dels actors menys expressius de la història del cinema, però al seu últim film, JCVD, és capaç de confessar-se davant la càmera i mostrar-nos el seu declivi d’una forma tan natural que ens deixa sense alè. Sembla que l’addicció a la cocaïna i el trastorn bipolar que pateix des de fa anys el catxes de la vella Europa no l’impedeixen admetre que s’està fent vell i ja no tornarà a ser el d’abans.

No és fàcil admetre l’ocàs, gens fàcil. Un dels primers intèrprets de Superman, George Reeves, que a la dècada dels anys 50 va interpretar per a l’ABC una sèrie de més de cent capítols sobre el superheroi, no va poder suportar la caiguda de la seva popularitat i va acabar suïcidant-se. 

Weismuller, Sandow i Miló

Tots coneixem la bogeria que va acompanyar el Tarzan Jonhy Weismuller fins a la fi dels seus dies i recordo que un dels forçuts del final del segle XIX, Eugene Sandow, que exhibia una imatge propera a la dels antics atletes grecs, va ser víctima de la seva mística de mascle i, una vegada que va patir un accident i el seu cotxe va sortir de la carretera, es va veure obligat a demostrar la seva força i treure’l de la cuneta ell tot sol. Aquell mateix dia va morir d’una hemorràgia cerebral. També diuen que a l’Atenes de Pericles, Miló de Crotona  -famós per matar bous a cops de puny-, incapaç d’assumir la seva decadència, va quedar atrapat en un troc en intentar partir un roure amb les seves pròpies mans i se’l van acabar menjant les feres.

Van Damme té cor

Però sembla que Van Damme ha estat capaç d’adonar-se que no passa res, que ser vulnerable és ben natural, que al cap i a la fi així és com funciona la vida i fins i tot els lluitadors de més talent han de caure alguna vegada i potser no es tornaran aixecar. No és que sigui una pel·lícula brillant, però JCVD ofereix uns minuts memorables en què Van Damme, sol davant la càmera, ens confessa que també té cor i pateix; ens demostra que no només sap donar cops amb les mans i les cames, sinó també amb les paraules.