Josep Pastells

Inventari de sensacions

Advertències als adolescents: l’atzucac de l’educació

Llegeixo que la UE adverteix als adolescents que si no abaixen el volum del seu MP3 podrien acabar patint una pèrdua permanent de l’audició, sobretot si escolten música a tot drap més de cinc hores a la setmana. Un estudi científic sol·licitat per la Comissió Europea critica el concepte d’oci sorollós dels joves i, a més dels MP3, parla dels efectes nocius dels mòbils.

Molt bé. I calia convocar a un grup de científics per arribar a aquestes conclusions? Qualsevol que convisqui amb adolescents (i parlo amb coneixement de causa, perquè la Rebeca ja té catorze anys) sap que fer-los entendre o, més ben dit, complir les normes elementals és tan impossible com educar sense cridar. Que el volum dels MP3 i els mòbils està massa alt ho sap qualsevol que es passegi pel carrer o pel metro, però ja posats a parlar de decibels hauríem d’afegir a la llista la televisió, la ràdio, els equips de música convencionals, internet i, per descomptat, la seva forma de comunicar-se, sovint a base de crits, i moltes altres qüestions relacionades amb la neteja, l’ordre i la higiene.

I de debò ens pensem que això és nou o recent? Fem memòria, sisplau. Segur que hi ha un munt de persones que en aquesta etapa de la vida s’han comportat amb un seny poc comú, però la immensa majoria dels adolescents són això, adolescents, i la mateixa paraula ja diu que no tenen cap intenció de fer cas de les recomanacions o les ordres dels adults, que tenen molt clar que les normes han estat creades per incomplir-les i que si cedeixen davant dels càstigs és només per reincidir amb més força quan l’autoritat hagi baixat la guàrdia.

Tot té límits, però. És veritat que l’obediència de vegades sembla una quimera i de vegades no hi ha cap més remei que encadenar càstig rere càstig per fer-los entendre qui mana, però el que de debò és innegociable és el respecte, perquè quan et falten al respecte ja és quasi impossible redreçar la situació i aquesta pot complicar-se fins extrems insospitats.

De tota manera, sense deixar de lluitar en tot moment contra el desordre i els incompliments, de tant en tant és inevitable deixar-se dur per la resignació i pensar: “són adolescents, ja canviaran!”. No és cap bestiesa, perquè en conec uns quants que a vuitè d’EGB (quan jo tenia catorze anys, ja en fa vint-i-vuit) anaven a les excursions de l’escola amb cantimplores de garnatxa i, llluny de fer cas de les advertències i amonestacions dels professors, els escarnien i ridiculitzaven, i després han estat ciutadans i pares exemplars, d’aquells que posen el crit al cel si el seu fill té massa alt el volum del MP3.


  1. han estat creades per incomplir-les i, no només pels adolescents malauradament. Però tots ho hem estat d’adolescents i molts i moltes, precisament per ser-ho, ens les hem passat per alt. Tots, a mida que ens hem anat fent grans, hem anat canviant gràcies a Déu. Però sobre el que s’hauría de parlar més o si més no, dedicar-hi més temps, són amb altres tipus d’advertències: normes o lleis que la gent adulta s’acustuma a saltar. Aquestes si que són realment preocupants.
    Per dir-ho d’alguna manera, feta la llei, feta la trampa.
    M’ha agradat el post. Salutacions.

  2. si es preveu que es quedin sords, allà ells
    si es preveu que tinguin greus seqüel·les pel consum masisu de coca des dels 13 anys, allà ells
    si són una colla de consentits malcriats que ningú els contractaria ni d’escombriaire, allà ells

    potser és una forma que entenguin que, al final, si no hi posen de la seva part alguns educadors no poden, simplement, imposar-se, mentre uns pares melifluus i pussil·lànims sols es preocupen perquè els tinguis engabiats per tenir una estona de pau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.