Escenes d’aeroport
Girona, set de la tarda. Un nen d’amb prou feines dos anys observa un avió que s’enlaira. Després, molt seriós, li pregunta al seu pare on és el sol. Amb el canvi d’hora ja és fosc, Guillem, no hi ha sol, li respon el pare mentre l’agafa a coll. Vinga, papa, porta el sol!, li demana el fill. Això és impossible, Guillem, com vols que et porti el sol? No pots? No, no puc. El nen comença a plorar de forma incontrolable.
El mateix aeroport, una mica després. La cua per agafar la targeta d’embarcament no és massa llarga, però ja fa estona que una dona rossa bloqueja el taulell. No sento què diu, però sembla que discuteixi amb la treballadora de Ryanair. Al final se’n va remugant alguna cosa. L’altra, li direm Mafalda, crida: Esperi, senyora, esperi! Quan ja ha caminat quatre o cinc metres la rossa es gira. Què passa, que vostè mai no s’equivoca?, li pregunta Mafalda. La rossa avança tres o quatre metres i, ben indignada, diu: Sí que m’equivoco, però sóc mil vegades més simpàtica que tu. Mai no havia vist una cara tan desagradable. Mafalda s’aixeca de la cadira i respon: Serà que no he tingut la sort de ser tan maca com tu. La rossa dubta uns segons i després se’n va remugant alguna cosa. La gent de la cua, que ara ja és força llarga, riu i comenta la jugada. Mafalda rep el següent passatger amb un somriure tan ampli com la nit.
Mira per on, avui també he escrit sobre aeroports. Ja dic jo que això dels aeroports i la seva gent dóna molt de si.