Josep Pastells

 I és que ara, com ja heu pogut deduir pel títol, vull parlar un moment de Salvador Oliva, el poeta i traductor banyolí que, per culpa de la meva estimada Inés i de la meva desconnexió del món real, durant unes hores he cregut que acabava de rebre el Premi Nacional de Poesia.

 La conversa (ahir a la nit, al llit) va anar més o menys així:

 – Has sentit que un poeta català molt conegut ha guanyat el Premi Nacional    de Poesia?
– Un poeta català?, quin poeta? -vaig preguntar.
– No recordo el nom. Un de molt bo i prestigiós, segons diu tothom.
– Ah, deu ser Salvador Oliva -vaig dir immediatament, quasi sense pensar.
– Sí, aquest, Salvador Oliva.

 Li vaig dir que ho celebrava perquè el coneixia una mica d’anys enrere i bla bla bla. Quan aquest matí m’he desvetllat, m’he posat a escriure com un boig un post sobre aquest tema, però abans de penjar-lo se m’ha acudit mirar què en deien els diaris. Davant la meva sorpresa, el premiat no era Salvador Oliva, sinó Joan Margarit. Indignadíssim amb la Inés però sobretot amb el jurat, no ja amb el d’aquest any sinó amb els dels darrers anys, la meva primera reacció ha estat esborrar el que havia escrit, però passats uns minuts, amb el cap més fred, penso que millor que no, que publicaré el que havia escrit quan creia que Salvador Oliva havia guanyat el Premi Nacional de Poesia.

Em saltaré els preàmbuls per enllaçar amb: …un reconeixement molt merescut que engrandeix encara més el prestigi d’una de les personalitats més rellevants de la vida cultural del nostre país i, per extensió, d’Espanya, Europa i el món. No voldria quedar-me curt en parlar del gran Oliva, però el que ara m’interessa més és recordar l’època en què, mogut pels dubtes i les compulsions pròpies d’un aspirant a escriptor, vaig intentar aproximar-m’hi amb l’objectiu d’aprendre alguna cosa. Parlo de catorze o quinze anys enrere. La veritat és que em va rebre i tractar amb molta simpatia i generositat però, vist amb perspectiva, he d’admetre que el meu paper va ser ben poc galdós, perquè actuava com si ell tingués algun secret, alguna fórmula màgica, i cap dels seus consells, sempre molt encertats, acabava de deixar-me satisfet. Un incís. En aquella època, que va coincidir més o menys amb la meva decisió de presentar-me al Premi Casero de Girona (no el vaig poder guanyar fins vuit anys després), Oliva no va ser la meva única víctima. Sense desmerèixer els meus amics escriptors Gerard Bagué i Miquel Aguirre, l’objectiu era aconseguir l’opinió de noms il·lustres de la literatura gironina i per aquest motiu, i més o menys en aquest ordre, vaig acostar-me a Antoni Puigverd, Josep Maria Fonalleras, J.N. Santaeulàlia, Miquel Pairolí, Jaume Reixach i Vicenç Pagès. Encara creia, pobre idiota, que algú em podria explicar com es fa per ser un bon escriptor, però entre tots, amb més o menys paciència segons els casos, em van donar a entendre que encara em faltava molt i que, en tot cas, mai no deixaria de ser una mena de nàufrag que, com tots, ha de cercar la manera de tirar endavant com bonament pugui i sense esperar gaire ajut de ningú.

El primer cop que vaig veure Salvador Oliva va ser a la Universitat de Girona, on era i encara és catedràtic de filologia catalana. Amb el fotògraf banyolí Josep Curto, vam presentar-nos al seu despatx per fer-li una petita entrevista que jo aprofitaria per escriure un retrat literari i presentar-lo als premis Recull de Blanes. Va ser interesantíssim i crec que va quedar prou bé. Però tot i que aquell any només s’hi van presentar tres obres, no va guanyar. Després vaig saber que qui va decantar la votació -de fet va dir que si guanyava aquell retrat es retirava com a jurat del premi- va ser Àlex Susanna. L’any següent vaig quedar finalista amb un retrat del meu avi, Josep Mascort (diputat d’ERC al Congrés durant la segona república), i al cap de dos vaig poder guanyar el premi amb una aproximació a Joan Triadú. M’estic enrotllant massa i volia parlar una mica més de Salvador Oliva, perdoneu.

 Per no fer-me pesat, només recordaré dos moments que van tenir certa gràcia.

1) Ell acabava de sortir de la piscina al Club Natació Banyoles i jo, que m’havia transformat en una espècie de perseguidor, segur que en un pesat, m’hi vaig acostar amb un original sota el braç. Encara xop i només vestit amb el banyador, ell es va llegir unes quantes pàgines assegut en una cadira de plàstic sobre la gespa. “És fluid, és fluid”, va comentar. Després vam estar parlant una estona més i en acomiadar-nos, quan ja m’havia donat milers de consells i jo no acabava de treure’n l’entrellat, li vaig fer una pregunta especialment estúpida que encara ara em ressona a les orelles: “I ara què faig?”. En arronsar-se d’espatlles, però, ja va indicar-me d’alguna manera el camí a seguir.

2) Després que l’any anterior m’haguessin superat Miquel Aguirre (guanyador) i Miquel Molina (finalista), el primer any d’aquest segle vaig obtenir el Premi Cafè 1929 de novel·la amb Rere el mirall. No semblava que el portaveu del jurat, Jordi Puntí, estigués gens entusiasmat amb la meva obra, i jo vaig acabar de rematar un acte que no devia durar ni mig minut dient “No entenc per què me l’heu donat”, o alguna parida per l’estil. Confiava que, com havien fet l’any anterior amb Aguirre, els membres del jurat m’acollirien a la seva taula, però o la meva intervenció no els havia fet gaire gràcia o no els feia gaire gràcia jo mateix, de manera que, en acostar-me a la taula i veure el somriure salvador d’Oliva, em vaig ajupir davant seu (no penseu coses estranyes) per preguntar-li què li havia semblat la novel·la, que com podia millorar-la abans que es publiqués. Em va llegir en veu alta la primera línia i tot seguit em va preguntar: “Segur que no pots dir-ho d’una altra manera, sense posar el primer que et passa pel cap?”. Com sempre, tenia raó. Vam parlar una miqueta més, però quan ja em feien mal els genolls i ningú del jurat semblava especialment interessat en que m’assegués a xerrar amb ells, vaig aixecar-me per anar a celebrar el premi amb els meus amics.

En fi, després de tot aquest rotllo només em queda repetir el que diu el títol: es pot saber per què Salvador Oliva no ha rebut encara el Premi Nacional de Poesia?