Josep Pastells

Inventari de sensacions

Nostàlgia

La Creueta, un dia d’agost. Un home tecleja frenèticament l’ordinador portàtil, però no aconsegueix passar de les dues ratlles. Cada cop que hi arriba, llegeix amb veu alta el que acaba d’escriure i, després de dubtar uns segons, ho esborra tot. Porta tres hores tancat a l’antic menjador de la casa, una masia de més de cinc segles amb tantes habitacions que s’hi podria muntar un hostal. El seu fill està ben entretingut amb la play i els pares han anat a la platja. A Sant Pol, sempre van a Sant Pol. Deu ser la parella que fa més anys que es banyen junts en aquesta platja. L’estiu és la seva estació preferida, no hi ha dubte. Un estiu que, en el seu cas, comença al maig i s’allarga fins a l’octubre. Sempre els ha envejat, als seus pares. No només per la manera d’allargar l’estiu, hi ha moltes més coses. La més desconcertant de totes és que continuen semblant feliços. Discuteixen sovint, això és evident, però d’una forma tan entranyable que ja es veu que les discussions acabaran bé. Però el que més el sorprèn és que continuïn enamorats. La seva felicitat no està feta de renúncies ni és producte de l’esforç d’adaptar-se l’un a l’altre, sinó que neix de l’amor. Un amor autèntic que s’eleva per damunt dels problemes derivats de conviure tant de temps junts, tantes hores diàries, pràcticament totes, durant més de cinquanta-cinc anys. L’home que intenta escriure ni que sigui una sola frase amb cara i ulls mentre el seu fill juga a la play i els pares es banyen a Sant Pol pensa que si vol emular-los li caldrà arribar als cent anys, però de seguida es treu la idea del cap perquè, tot i que ell i la seva parella estan enamorats des de fa set anys llargs, ella sempre li repeteix que l’amor no és etern, que tard o d’hora se n’anirà. Ell replica amb l’exemple dels seus pares, però ella li diu que es tracta d’un cas excepcional i que més val acceptar que tot s’acaba i l’amor també.

A tots ens passarà, escriu llavors l’home. Un dia qualsevol, en un moment que considerem exactament igual que qualsevol altre i tinguem el cap ocupat en qualsevol de les coses en què acostumem a pensar quan pensem que tot continua igual, un cop sec del destí ens farà saber que tot s’ha acabat, afegeix abans de llegir-ho tres vegades en veu alta. Com que no s’acaba de creure que li agradi, surt un moment de l’antic menjador per dir-li alguna cosa al seu fill i després s’ho torna a llegir. Tanca els ulls una bona estona i s’ho llegeix una vegada més. És exactament el que volia dir, pensa mentre desa el document. Tanca l’ordinador i li pregunta al seu fill si li ve de gust anar una estona amb bici, que ell té ganes de córrer una mica. Va, som-hi, li respon amb l’entusiasme propi dels onze anys. Deu minuts després ja enfilen el carrer major en direcció a Quart pel carril bici que du a Sant Feliu de Guíxols. A l’altura de Can Sitjes, però, agafen el camí que ressegueix el poblat ibèric i s’enfila fins a l’estadi del GEiEG. És el tram més dur, però el superen sense majors complicacions. Ara ja baixen per l’estadi del Girona CF, ple d’operaris que el posen a punt per al retorn a Segona A després de quaranta-quatre anys. L’home que corre mentre el seu fill va en bici hi havia vist molts partits, en aquest camp de Montilivi, però mai de Segona A. Quan ell va néixer l’equip encara jugava a Vistalegre i feia dos anys que havia baixat de categoria. Ara li agradaria tornar-hi, al camp, però viu molt lluny de Girona i serà complicat. A més, hi ha decisions incompatibles amb la nostàlgia i el sentimentalisme, pensa abans de dir en veu alta que amb prou feines queda un quilòmetre i mig per completar la volta sencera. Acaben de passar pel quarter de la guàrdia civil i, en arribar al final de la recta, li pregunta al seu fill si sap que allà hi havia Cal Tarlà, la casa dels seus avantpassats. Sí, papa, m’ho has dit com cinc-centes vegades, li respon en un to burleta molt propi de la família. Deu ser que em faig gran, però encara sóc capaç de córrer sis quilòmetres a bon ritme, fins i tot de guanyar a un marrec amb bici, el repta sense preveure’n les conseqüències. El seu fill es posa a pedalar com un boig i, com ja hauria d’haver-se imaginat, és incapaç de seguir-lo. Quan finalment arriba a la masia, l’està esperant amb un somriure de pam i el cronòmetre a la mà. Un minut i quinze segons més que jo, un autèntic desastre, l’informa abans d’esclafir a riure.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Enveja, enveja sana de la parella, que a l´estiu es banya a Sant Pol, perquè s´estimen eternament. I una mica d´enveja també d´aquell home que tecleja frenèticament perquè creu en l´amor etern.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.