Estic acostumat a fer aquest camí amb cotxe i normalment, si no tinc una pressa excessiva, acostumo a trigar entre set i vuit hores. Ahir, però, n’hi vaig invertir nou i mitja. Primer, quan amb prou feines acabava de sortir, una trucada del meu amic i editor José Luis Esparcia (collita del 56) em va entretenir -bones notícies- ben bé tres quarts d’hora en una gasolinera quan encara no havia entrat a l’eix transversal. I després, una concatenació de circumstàncies adverses que seria molt llarg detallar però resumiré amb dues paraules: obres i camions a l’A-2. Res insòlit, ja ho sé, però és que ahir tot semblava dissenyat per martiritzar els que, com jo, volíem arribar a Madrid amb cotxe i en un temps raonable. Les obres d’asfaltatge són necessàries i, quan ja les han enllestit, s’agraeixen d’allò més, però és que cada quinze o vint quilòmetres et feien circular per un sol carril amb les aglomeracions conseqüents. Agafes el ritme de creuer (ben poca cosa i ben legal, uns cent vint per hora) i vinga, atura’t una altra vegada, i una altra, i una altra. Que ja hi hauria d’estar acostumat? Sí, sí, és veritat, però aquí intervé el segon factor, que ahir va adquirir dimensions insospitades: els camions (dir camioners potser seria més precís, però vaja) que avancen altres camions amb una lentitud exasperant, fent una maniobra que de ben segur els permet guanyar temps però que durant aquella estona -pot allargar-se tranquil·lament, sense exagerar, dos o tres minuts- manté ocupats i inutilitzats per a qualsevol altre vehicle els dos carrils de la via. I no és que em passés dues o tres vegades, que seria l’habitual, sinó set o vuit. I és clar, tens temps per fer-te unes quantes preguntes. Què passa pel cap del camioner que avança, per exemple, en plena pujada, quan s’adona que més que avançar el que fa és anar en paral·lel amb l’altre camió?, què passa pel cap del camioner avançat, o més ben dit del que intenten avançar sense èxit o amb una progressió tan poc convincent que les desenes de cotxes que s’agrupen a la cua del darrere, o millor dit els seus conductors, han de preguntar-se per força què collons estan fent aquells dos? Potser és que quan un camioner ha decidit avançar, per molt que tots els factors objectius donin a entendre que no ha elegit el millor moment ni la millor víctima, ja es tracta d’avançar a qualsevol preu, quasi com un psicòpata, sense importar-li fotre una bona estona els que vénen al darrere?, potser és que quan un camioner que du un camió especialment lent i pesat és avançat per un altre camió una mica més ràpid experimenta un atac d’orgull tan fort que ha de fer tot el que estigui en les seves mans per evitar que l’avancin o com a mínim dificultar tot el possible la maniobra? Suposo que són preguntes sense resposta, que l’únic que importa és la llei de la carretera i que, si condueixes un Peugeot 206, poca cosa pots fer a part d’acotar el cap davant els gegants de l’asfalt.
