Josep Pastells

Inventari de sensacions

Somnis de tardor

Somio amb la neu, amb les roques i el corall, amb l’amor.

Somiar (truites, bistecs o algun entrecot) és l’essència del meu pensament,
la filosofia que em mou i em remou.

Potser perquè ara mateix (deixant de banda el record de dues trenes rosses que inciten al descontrol, l’evidència del cel grisenc i la crida d’una barra amb cent quilos que em fa mandra aixecar) la meva mirada va més enllà: somio amb un simple paquet de donuts, amb llet fresca dels Pirineus, amb un prat blau on nedar mentre continuo somiant que somio.

Somiar, somiar que no sé res, que ho sé absolutament tot, que no m’avorreixo ni sóc la viva imatge del fastigueig, que sóc el rei del mambo i no paro de moure’m entre abraçades i aplaudiments.

Somiar, sí, somiar és la meva autèntica especialitat, tan pròpia del meu jo més profund com els udols del llop a la lluna o els lladrucs del gosset al carter, tan mecànica i bonica com l’arribada del matí, el moviment de les estrelles o la dansa de l’univers.

Matèria?, esperit? Somiar, somiar despert!

Grandiloqüència i diners en pro del nacionalisme espanyol

Fa temps que no parlo de cinema, i això que dies enrere vaig estar a punt de fer-ho a propòsit de Vicky Cristina Barcelona, la decebedora pel·lícula de Woody Allen, una presa de pèl que només es pot entendre si partim del supòsit que el de vegades genial director novaiorquès ni sap ni vol saber què és Catalunya i només treballa i ben fet que faper diners. Com a mínim, sempre que vaig a veure l’últim film d’Allen, el film de cada any, vull dir, tinc l’esperança de detectar-hi algun element que em faci pensar que es tracta potser no d’una obra mestra però sí d’una bona pel·lícula.

No és el cas, per descomptat, del director de qui vull parlar avui, José Luis Garci, ni de la seva darrera aportació al cinema hispànic, Sangre de Mayo, una grandiloqüent producció finançada al cent per cent (quinze milions d’euros) per la Comunitat de Madrid. Dolenta, dolenta, dolenta, ho dic de debò. Des del principi quan els caríssims decorats construïts per a l’ocasió competeixen en patetisme amb una narració innecessària i absurda amb la veu del propi Garci fins al final, que per si no t’ha quedat prou cara de babau et remata amb imatges del Madrid actual: gratacels, el Bernabéu, el metro, la T4 de Barajas… en un tribut descarat a la presidenta madrilenya que, a més, emfasitza de forma desmesurada l’exaltació del nacionalisme espanyol. El principal problema, però, és que la pel·lícula no funciona de cap de les maneres. I no és pas a causa dels nombrosos errors històrics (situar els francesos a Madrid abans d’hora o parlar dels anglesos com aliats quan en succeir els fets narrats encara no ho eren) ni per culpa dels actors (notable, per exemple, Quim Gutiérrez en el paper de Gabriel Araceli), sinó d’una ambició fora de mida, d’un excés de personatges i situacions que no acaben de desenvolupar-se perquè, increïblement (el film dura dues hores i mitja), falta temps per aprofundir en el relat del que vol ser la gran pel·lícula del bicentenari del 2 de maig de 1808. Tot resulta massa obvi, massa forçat, com la càrrega de l’exèrcit francès contra el poble madrileny o, encara més, els afusellaments que va retratar Goya, unes situacions que en mans d’un director més competent haurien pogut ser cinematogràficament memorables.

Girona-Madrid per carretera: un viacrucis inesperat

Estic acostumat a fer aquest camí amb cotxe i normalment, si no tinc una pressa excessiva, acostumo a trigar entre set i vuit hores. Ahir, però, n’hi vaig invertir nou i mitja. Primer, quan amb prou feines acabava de sortir, una trucada del meu amic i editor José Luis Esparcia (collita del 56) em va entretenir -bones notícies- ben bé tres quarts d’hora en una gasolinera quan encara no havia entrat a l’eix transversal. I després, una concatenació de circumstàncies adverses que seria molt llarg detallar però resumiré amb dues paraules: obres i camions a l’A-2. Res insòlit, ja ho sé, però és que ahir tot semblava dissenyat per martiritzar els que, com jo, volíem arribar a Madrid amb cotxe i en un temps raonable. Les obres d’asfaltatge són necessàries i, quan ja les han enllestit, s’agraeixen d’allò més, però és que cada quinze o vint quilòmetres et feien circular per un sol carril amb les aglomeracions conseqüents. Agafes el ritme de creuer (ben poca cosa i ben legal, uns cent vint per hora) i vinga, atura’t una altra vegada, i una altra, i una altra. Que ja hi hauria d’estar acostumat? Sí, sí, és veritat, però aquí intervé el segon factor, que ahir va adquirir dimensions insospitades: els camions (dir camioners potser seria més precís, però vaja) que avancen altres camions amb una lentitud exasperant,  fent una maniobra que de ben segur els permet guanyar temps però que durant aquella estona -pot allargar-se tranquil·lament, sense exagerar, dos o tres minuts- manté ocupats i inutilitzats per a qualsevol altre vehicle els dos carrils de la via. I no és que em passés dues o tres vegades, que seria l’habitual, sinó set o vuit. I és clar, tens temps per fer-te unes quantes preguntes. Què passa pel cap del camioner que avança, per exemple, en plena pujada, quan s’adona que més que avançar el que fa és anar en paral·lel amb l’altre camió?, què passa pel cap del camioner avançat, o més ben dit del que intenten avançar sense èxit o amb una progressió tan poc convincent que les desenes de cotxes que s’agrupen a la cua del darrere, o millor dit els seus conductors, han de preguntar-se per força què collons estan fent aquells dos? Potser és que quan un camioner ha decidit avançar, per molt que tots els factors objectius donin a entendre que no ha elegit el millor moment ni la millor víctima, ja es tracta d’avançar a qualsevol preu, quasi com un psicòpata, sense importar-li fotre una bona estona els que vénen al darrere?, potser és que quan un camioner que du un camió especialment lent i pesat és avançat per un altre camió una mica més ràpid experimenta un atac d’orgull tan fort que ha de fer tot el que estigui en les seves mans per evitar que l’avancin o com a mínim dificultar tot el possible la maniobra? Suposo que són preguntes sense resposta, que l’únic que importa és la llei de la carretera i que, si condueixes un Peugeot 206, poca cosa pots fer a part d’acotar el cap davant els gegants de l’asfalt.

Un poeta gens utòpic: Jordi Colomer

Conec en Jordi Colomer (Banyoles, 1964) des de fa uns vint anys, quan vam coincidir fent la mili a les antigues casernes de Girona. Des de llavors ens hem trobat unes quantes vegades, crec que sempre o quasi sempre a Banyoles, les últimes al Club Natació, i quasi sempre hem xerrat una mica, però no tenia ni la més remota idea que escrivís poesia. Per això, el dimarts em vaig endur una gran sorpresa en veure al diari que havia presentat a Girona el poemari L’estany utòpic, guardonat amb el Premi Jacint Verdaguer de Calldetenes. Sense pensar-m’ho dues vegades, ahir vaig anar a comprar-lo a la Llibreria 22 i me’l vaig llegir d’una tirada, meravellat de la capacitat d’aquest físic per crear poemes carregats de bellesa i sentit. Ara no és moment de fer-ne cap ressenya literària, però sí que vull felicitar-lo de tot cor. Per cert, quan li vaig comentar a en Guillem Terribas -responsable de la 22 i de moltes altres coses relacionades amb la vida cultural gironina- que no sabia que en Jordi escrivís poesia em va respondre que fins fa poc ni el mateix Jordi ho sabia, que si es va presentar al premi va ser mig per casualitat i empès per persones que havien llegit la seva obra i creien en la seva qualitat. Suposo que no li farà res que, per donar fe del que acabo de dir, reprodueixi aquí el poema que tanca el llibre, Retorn: Si és tot i només immensitat/la que em separa de tu, cel blavós/desitjo als mil àtoms que ara em retenen/la més certa i blanca llum, i res més./Fora bo que ens tornéssim a trobar.

Per cert, ara que faig memòria recordo que a la mili, quan em passava tot el sant dia escrivint-li cartes a la nòvia (encara no teníem internet), en Jordi va ajudar-me en més d’una ocasió a polir uns textos carregats d’entusiasme que amb la seva col.laboració van adquirir la dignitat necessària per ajudar-me a seduir-la.

Bon començament d’octubre

No és cap desig, encara que vinga, sí!, també és un desig per a tothom que em llegeixi. Però de fet em refereixo a la meva manera de començar el mes i, més concretament, el dia. M’he llevat a tres quarts de vuit sense cap necessitat que sonés el despertador i, després de fer-me un suc de taronja amb cinc taronges prou sucoses, he decidit canviar la Devesa per la Vall de Sant Daniel. Bona elecció. Carrer de la Força, Catedral i Sant Pere de Galligants de seguida queden enrere i m’endinso a la vall. Poc trànsit i la sensació que potser sí que sóc en un poble, com resen alguns cartells. Passat el monestir i el cementiri, agafo el camí de terra cap a la Font del Ferro. Passo de llarg per tirar cap amunt i ben aviat travesso per sota el pont de la variant, just a l’alçada d’aquelles dues columnes tan horribles que se situen al final dels túnels quan vas cap a Banyoles. El bosc mediterrani fa pujada, molta pujada, de manera que decideixo que en lloc de fer trenta-un minuts d’anada i vint-i-nou de tornada com tenia previst (la meva idea és acabar sempre una mica més fort del que he començat), opto per arribar als trenta-tres per fer-ne només vint-i-set de tornada, podríem dir que de baixada. Arribo a Can Lliure i després a Can Miravent o un nom per l’estil i, quasi sense adonar-me’n, el cronòmetre marca 33′. Començo la baixada sense ser conscient que la inclinació és brutal. Si no vaig amb compte, sortiré volant sense ultralleuger. Moltes pedres empipadores, però les sensacions són bones i el ritme, força adequat. Arribo a la Força en 25′, me n’han sobrat dos. La dona de la neteja està acabant de fregar l’escala i, per no espatllar-li la feina, opto per fer els estiraments i abdominals davant la Pabordia, exposat a la mirada dels pocs vianants que baixen per la Mare de Déu de la Pera.