Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Baixant del núvol: buscant bars sense fum

Ja fa més d’una setmana que no escric res al meu bloc i és que la festa, i tot el que comporta, m’han dut a nivells estratosfèrics d’emocions que han fet incompatible seure i escriure, perquè res del que volia escriure semblava prou interessant o prou profund… com si ara m’ho hagués de repensar tot per tenir una edat…

Aquella nit, ho recordo molt bé, les paraules màgiques per dur-me al
restaurant van ser: “és sense fum” i meravellada per la raresa no m’ho
vaig voler deixar perdre.

No m’agrada sortir de nits perquè poques vegades puc anar a llocs
sense fum. Pensava que amb la llei del tabac les coses canviarien, però encara són pitjor. Si vas en colla la majoria mana i, per desgràcia, els
tabacoadictes encara són un bon gruix i els bars sense fum rareses de
posar en una vitrina. I clar, als fumadors els fa mandra haver de sortir al carrer a fumar perquè fa fred (almenys ara), en canvi, no els fa mandra (o ho dissimulen molt bé), la pudor que fa la roba quan t’has passat la nit en un bar amb fum de tabac i olor de fregits.

L’altra nit, al born, vaig haver de donar moltes voltes per trobar un bar sense fum. Efectivament, en vaig trobar un. Un entre tota la immensitat, la resta eren plens de fum i de gent, el sense fum només era ple de gent.

La meua alèrgia al tabac és cada cop més i més gran. Quan fa una estona que respiro aquell aire viciat se’m tanquen els pulmons i no puc respirar, he de sortir al carrer a inhalar l’aire menys contaminat i, almenys, sense olor a tabac. No suporto la pudor que fa la roba després d’haver estat en un bar d’aquestes característiques, és superior a les meues forces.

Fa més d’un any vaig escriure “La trampa del tabac
i és de bon tros l’entrada que ha tingut més èxit de lectures, si he de
fer cas al comptador. I, rellegint-lo, em ratifico amb les sensacions
que em va donar i em dóna aquesta llei del tabac poc ambiciosa i
decretada per “quedar bé amb tothom, sense quedar bé amb ningú”.

Quan siguem un país com cal (em refereixo a Catalunya, clar), el més normal serà que no es pugui fumar a llocs tancats, siguin quins siguin, com passa a altres repúbliques veïnes amb menys manies a l’hora de posar lleis.

I els fumadors? els fumadors podran seguir fumant (tot i què no els convé gens), en espais habilitats o al carrer; si a Suècia fumen al carrer també ho poden fer aquí que segur que fa menys fred.

Divendres en l’espai de ciència de El Club, es va fer una demostració prou interessant per a fumadors i no fumadors, no us la perdeu.

Com sempre, les coses amb la seua justa mesura no fan mal, però si ens entestem a encendre una cigarreta darrera una altra la cosa canvia. Sincerament penso que si no es pogués fumar a cap local tancat, independentment dels metres quadrats, tothom hi sortiriem guanyant.



  1. Estic totalment d’acord amb tu. Odio l’olor de la roba impregnada de fum. En aquest país tenim entesa la solidaritat al rebés: si algú copia, cal deixar-lo i si algú "es xiva", el dolent és aquest; i si algú fuma i a algú altre li molesta, aquest segon s’ha d’aguantar i ser solidari. I qui és solidari amb els meus pulmons?! Jo tinc asma, i em costa molt trobar llocs on no es fumi.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Tabac per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent