Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Violència a les aules


Avui
hi ha prevista una concentració del professorat per protestar contra la creixent violència que hi ha als centres educatius. No és un problema nou, al contrari, però sembla que els diaris i mitjans de comunicació cada cop se’n fan més ressò.

Ja no és violència verbal, només, sinó també física i si abans era alarmant ara s’han destapat crits d’alerta.

Sóc una de les professores que cada dia intentem fer la feina als instituts. Dono fe que cada institut és un món i no es pot generalitzar, però un denominador comú de molts d’ells és la falta de respecte cap a la feina del professorat, segurament perquè moltes vegades no se’l veu com a educador, sinó com un mer "animador sociocultural que em tindrà al nen o a la nena distret mentre vaig a treballar".
Les causes d’aquesta degradació no són senzilles, però l’anecdotari n’és ple de casos en què els pares tenen una actitud defensiva amb el professorat i permissiva amb els fills. Per desgràcia els insults a docents són el pa de cada dia i has de posar-te la cuirassa per fer veure que no passa res.

Des de fa un temps s’ha engegat el sistema de mediació entre alumnes per tractar els conflictes. Sembla que funciona. No en la totalitat dels casos, però funciona i contribueix a baixar la conflictivitat. Però el problema més greu (parlo a la secundària), és l’alumnat de 13, 14 i 15 anys que no té perspectives acadèmiques i és obligat a continuar al centre fins als 16 anys. La conflictivitat, entre aquest tipus d’alumnat, és molt alta, i la tasca educativa és molt complicada, perquè són alumnes sense hàbits, sense disciplina que tan els fa tot… i els pares sovint no apareixen al centre, segurament per això ells són així: ningú no els ha posat límits mai.
Al centre posem molt d’èmfasi a
marcar els límits, però no és fàcil. Abans, quan havíem de canviar una actitud
d’un alumne usàvem allò de "segur que a casa no ho fas, això" o
"segur que els teus pares no t’ho deixen fer, això". Però ara aquesta
tècnica s’ha convertit en una mala estratègia. Generalment, si els fills i
filles tenen una actitud concreta és perquè a casa els ho permeten, o, encara
pitjor, perquè ni tan sols s’han plantejat si aquella actitud és correcte o no.
Això, és clar, si els pares en són coneixedors!

Si ho voleu
saber, sovint el professorat fem "teràpia de grup" per intentar
esbrinar-ne les causes i trobar solucions, però el dia a dia ens enxampa,
sempre, amb el pas canviat, cada cop és més difícil educar i sembla que la
societat creixent no ajuda.

He escoltat un programa de ràdio on també es culpava els mestres per manca de professionalitat. D’acord. Ningú neix ensenyat. També és cert que n’hi ha molts que ho fan no per vocació sinó perquè és una sortida més. D’acord, segurament és veritat, però això no ho explica tot, perquè el percentatge d’aquest tipus de professorat és molt baix. El que sí que puc dir és que l’ensenyament requereix molta energia quan entres a una aula i qualsevol error puntual, per petit que sigui, et pot generar un munt de problemes enormes.

Si algú troba algun professor o professora que no l’han amenaçat o insultat o faltat al respecte d’alguna manera "chapeau": ha trobat l’agulla al paller, "el mirlo blanco" si ho vol. Per no dir els que, alguna vegada, han estat agredits físicament, de forma lleu, allò que tampoc cal que surti als diaris.

Ai, què difícil tot plegat, però potser ja n’hi ha prou de no respectar la nostra feina. Amb l’educació passa com amb el futbol: cada aficionat té l’alineació perfecta i la seva manera de veure les coses i es pensa que en sap més que ningú. Així són les coses, som en un país de savis, o sinó diem que és la globalització i au, avall que fa baixada.

Posem-hi remei, si us plau. S’accepten solucions.

Algunes entrades d’interès:
Debat sobre la violència a les aules
Violència a les aules
Convivència i Educació: Una mirada des del gènere

Llibre: Ben Educats, de Salvador Cardús i Ros



  1. No deixa de sorprendre, passats els dies, que cap comentarista – que jo sàpiga – no hagi fet referència a les causes profundes – i llunyanes – de la situació actual: la substitució de la moral de l’esforç per la del "bon rotllo", que ara ens passa factura. I en aquest canvi els mestres – com a grup – hi tenen molta responsabilitat. Si, ja ho sé, els mestres – joves – d’avui paguen els plats trencats d’una situació en què hi tenen molta més responsabilitat els de més edat. Però no estaria de més que uns i altres hi reflexionessin i hi diguessin la seva.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Educació i Ensenyament per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent