Parlant d’astronomia a la ràdio de la UPV

El passat 16 de novembre, el mateix dia de la xerrada a Gandia m’entrevistaren a la ràdio de la Universitat Politècnica de València. Allà dalt de l’edifici Nexus es troba la ràdio i allí vaig passar una hora molt agradable parlant d’astronomia, de contaminació lumínica i de ciència al programa Plèiades conduït aquell dia per Débora Escrivà i Antoni Martínez. Moltes gràcies per l’amabilitat.
 
Com es diu a la seua web, el programa Plèiades s’estructura en un format d’entrevista/tertúlia amb un o dos convidats, que canvien cada setmana, i tres entrevistadors que són fixos. Aborda qüestions d’actualitat de tots els camps de coneixement (noves tecnologies, medicina alternativa, art, cinema, literatura, gastronomia, costums i tradicions, etc.), que són tractades per persones que hi estan directament relacionades.

A continuació us pose l’entrada de l’entrevista i finalment l’audio sencer per si us abelleix sentir-lo.


  E pur si muove…

I tant, Galileu Galilei afirmava d’aquesta manera que la Terra no era el centre de l’univers, i que aquesta es movia igual que la resta de planetes al cel. Aquestes paraules les va dir en veu baixa, després de desmentir els seus descobriments els quals havien provocat una gran polèmica en l’església.

L’evolució actual de l’astronomia està caracteritzada per l’extensió del camp d’exploració més enllà de les bandes de freqüències visibles de l’espectre electromagnètic, pel desenvolupament de nous telescopis terrestres equipats amb òptiques multiples i variades, i de nous enginys espacials destinats a l’observació des de fora de l’atmosfera terrestre i a l’exploració dels cossos que formen el sistema solar. I per a parlar-nos sobre aquest tema tan interessant tenim al nostre convidat Enric Marco….

Punxeu sobre l’enllaç següent per escoltar l’entrevista.

Entrevista a Enric Marco en el programa Plèiades de Ràdio UPV.

Foto: Amb Débora Escrivà i Antoni Martínez. Ràdio UPV.

Som pols d’estels. Parlant a Gandia

Quan vaig arribar a la majestuosa Casa de Cultura Marqués de González de Quirós de la ciutat de Gandia el passat divendres 16 de novembre, la sala de conferències ja estava plena. Entre el nombrós públic que esperava vaig veure companys de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, professors de física i química coneguts, amics de Gandia i de Tavernes i alguns familiars que havien volgut assistir.

Vora 80 persones preparades per escoltar d’on venim i d’on venen els elements químics que ens conformen. I comprovar que només som Pols d’estels o, dit d’altra manera no tan poètica, som sols residus còsmics i, per tant, hem de ser humils com a espècie.

La sessió acabà amb unes quantes preguntes ben interessants per part del públic.

Joaquin Grau, membre del CEIC Alfons el Vell, i organitzador de l’acte, féu la presentació que podeu llegir més endavant.


Bona vesprada a totes i a tots.

Continuant amb el cicle dedicat a la ciència i la tecnologia, organitzat pel CEIC “Alfons el Vell”, la xerrada d’avui ens descobrirà un món apassionant: l’astronomia.

Per entendre un poc l’actitud que cadascú té davant les situacions habituals del dia a dia, o respecte de qüestions més serioses, i de segur que apareixeran ara, vull recordar uns pensaments, trobe què molt encertats, que vaig tindre ocasió de llegir aquest estiu:

  • “Qualsevol excusa és bona per pensar que el que convé a una persona, no sols és convenient, sinó que és el més convenient.” Ens aferrem indefectiblement a aquesta excusa per no haver de pensar que cal innovar o canviar d’opinió. És cosa sabuda que el cervell humà recorre a mil subterfugis abans de trencar-se el cap contra la paret. El que importa al cervell no és la recerca de la veritat, sinó sobreviure. I si per això és millor no pensar o seguir pensant com abans, doncs té una excusa perfecta per no pensar més. (Pròleg al llibre “Excuses per no pensar” d’Eduard Punset)
  • Qui no s’ha qüestionat alguna vegada: On i com va sorgir la vida?

El físic britànic Paul Davies ho resumeix molt bé. Diu que quan abordem el  problema de l’origen de la vida, ens enfrontem a tres grans misteris.

  1. Volem saber quan s’establí la vida per primera vegada a la Terra.
  2. Volem determinar on va succeir i, finalment,
  3. Volem descobrir cóm va ocórrer: com un conjunt de substàncies químiques inerts es van poder transformar en algun ser amb vida.
  • O bé, a qui no li ha sorgit mai alguna pregunta com:
  1. Existeixen altres formes de vida?
  2. Què sabem de l’univers?
  3. Com començà tot?
  4. Què n’hi ha de cert a la teoria del Big Bang?
  5. És veritat que darrere de la nostra galàxia hi ha milions de galàxies?

Per donar resposta a aquestes i a d’altres preguntes tenim la sort de comptar amb un astrònom que, de segur, ens contagiarà amb els seus plantejaments, respostes i potser també amb els seus dubtes.

Puc assegurar-vos que a mi m’entusiasmà quan parlàrem d’aquests temes, no tant pels seus coneixements, que són molts, sinó per la seua manera de comunicar-los.

És un bon motiu per no tindre “Excuses per no pensar“. Comptem amb el professor Enric Marco Soler.

Fotos de l’acte realitzades per Claudio Fuster, amb permís.

 

Som pols d’estels

Som pols d’estels.

Des del nostre origen còsmic fins al final de tot

Divendres 16 de novembre a les 19:30h
Casa de Cultura Marqués de González de Quirós
Gandia, la Safor

Els humans ens deixem dur tan fàcilment per les rutines diàries, que no tenim temps de parar-nos a pensar d’on venim i cap a on anem. Considerem, inconscientment, que som uns privilegiats en un planeta acollidor, encara que de vegades rebel.

Tanmateix, molt abans que la vida aparegués a la Terra i l’evolució de les espècies es posés en marxa, l’univers ja havia evolucionat per produir els seus elements bàsics, en una fantàstica aventura còsmica, segons ens revelen les darreres recerques i descobriments dels astrònoms

L’hidrogen de l’aigua, l’oxigen de l’aire, el ferro de l’hemoglobina, el iode de la tiroides…, aquests i altres elements químics que necessita la vida humana es van cuinar en diversos escenaris astrofísics, des d’aquella llunyana Explosió Inicial fins a les esporàdiques supernoves, passant per la formació i evolució d’estrelles i galàxies.

La presència dels elements de la vida a tot arreu de la nostra galàxia, junt amb la descoberta de centenars de planetes al voltant d’estrelles semblants al Sol ens inviten a plantejar-nos si la vida al nostre planeta és l’excepció o està escampada per tota la Via Làctia. De moment estudiem les característiques d’aquests planetes i no tardarem a buscar les seues possibles biosferes.

Però res no és immutable. La nostra galàxia també sofrirà, a llarg termini, canvis que, inexorablement, comportaran el final del nostre planeta.

En la xerrada farem un recorregut per la història còsmica de l’univers, passada, present i fins i tot futura. En un viatge d’uns 20.000 milions d’anys podrem obtenir algunes respostes per contestar les eternes preguntes: d’on venim, cap a on anem i què ens depararà l’esdevenidor?

 

La primera vaga general de la història

Avui dia de vaga general en contra de les retallades i la destrucció de l’estat del benestar estaria bé recordar que les vagues generals no són un invent del segle XIX i de la lluita de classes sinó que a l’antiguitat ja en podem trobar exemples i per causes molt semblants a les actuals. De vegades sembla que la humanitat no ha avançat gens.Roma feia pocs anys que havia enderrocat la monarquia del Tarquins i havia proclamat la República. La societat estava dividida entre els patricis, els nobles, descendents dels primers fundadors de Roma, els pares fundadors (d’ací el nom de patricis) i els plebeus, artesans i agricultors, fonamentalment.

La principal institució era el Senat al qual només podien accedir els patricis i al qual s’accedia per mèrits militars o per haver passat per alguns dels càrrecs electius (Questor, Edil, Tribú…). El govern executiu va estar sempre exercit per una parella de Cònsols, elegits per un any, i les seues decisions sempre havien de ser consensuades, ja que es podien vetar entre ells.

Els pebleus, per contra, no estaven representats per ningú. En una època en què no hi havia documents escrits els seus plets es resolien amb advocats defensors, patricis per suposat, que recordaven les lleis de memòria amb errors probables o intencionats.

Però el més greu de tot era el problema dels deutes, com també passa ara. Un plebeu que demanava  diners a un creditor esdevenia el seu esclau fins que es pagara el deubte o per sempre si no el podia pagar (Contracte Nexum). El creditor podia fer el que volguera d’ells, vendre’l com a esclau o fins i tot matar-lo.

Aquests fets causaven un gran neguit entre les classes populars que no tenien cap dret, però sí totes les obligacions, com ara pagar els impostos i sobretot formar part de l’exèrcit.

L’any 495 aC, amb l’exèrcit dels volcs marxant cap a la ciutat de Roma, els ànims s’escalfaren. Els plebeus es presentaren davant del Senat, ple de patricis, els seus creditors, i exigiren reformes. Un dels cònsols Appi Claudi Sabí Regil·lense I volgué acabar ràpidament per les armes la revolta, mentre que l’altre cònsol Publi Servili Prisc Estructe va negociar amb els plebeus i els va acceptar les seues reinvindicacions:

“…. Cap ciutadà romà podrà ser encadenat o empresonat, per tal d’impedir que introduïsca el seu nom a la llista d’inscripció de cònsols, ningú pot posseir o vendre els actius d’un soldat en guerra, o retenir els seus fills i els seus néts. ”
(Titus Livi, Ab Urbs Coronado, II, 24.)

Els plebeus acceptaren i es formà l’exèrcit per lluitar contra els volscs. Aquests van ser derrotats i, a més, es conquistà la ciutat de Suessa Pometia.

En tornar a Roma, de la promesa, el Senat no en volgué saber res i els cònsols no es posaven d’acord per fer-la complir. Així que acabà el seu mandat sense resoldre’s.

Més guerres, més exèrcits, més protestes però la cosa no es resolia. Finalment els plebeus s’afartaren i fugiren tots de Roma, al Sacer Mons, turó a uns 5 km de Roma mes enllà de l’Annio, a la dreta de la via Nomentana.  Com a soldats que eren fortificaren el campament i s’hi estigueren uns quants mesos. Mentrestrant a Roma cap feina de plebeus no es feia amb el desconcert dels patricis que veien amenaçat el seu estatus de vida.

El Senat no va tindre més remei que negociar amb els vaguistes. Envià a Menènius Agripa, home de gran dialèctica i ben vist per la gent. Segons la tradició, recordada per Tito Livi, Agripa va ser capaç de convèncer els secessionistes per tornar a la ciutat, amb la famosa faula de les extremitats i l’estómac.

Un dia, els va dir, tots els membres del cos humà es revoltaren contra l’estómac; es queixaven que ell estiguera al mig d’ell sense contribuir al servei del cos, mentre que ells suportaven tot el dolor i la fatiga per donar-li aliments. L’estómac es va riure de la seua bogeria, que els impedia d’entendre que, si ell rebia tot l’aliment, era per reenviar-lo i distribuir-lo a cadascun d’ells. Romans, afegí, és el mateix del Senat respecte a vosaltres. Els assumptes que preparen, que digereixen, per dir-ho d’alguna manera, en les seues deliberacions, per tal de regular l’activitat econòmica, vos aporten i distribueixen a tots vosaltres el que us és útil i necessari.” (Vides paralel·les de Plutarc).

El conflicte va ser resolt amb el següent acord:

  1. no es perdrà la llibertat per l’impagament de deutes.
  2. s’accepten com a magistrats ordinaris dos tribuns de la plebs (tribuni plebis) amb dret de veto a qualsevol actuació del Senat, o dels altres magistrats, que perjudique a la plebs, i amb capacitat d’assistir legalment a qualsevol plebeu en dificultats.
  3. s’accepta la legalitat d’una assemblea exclusivament plebea concilium plebis.

Les vagues han servit per aconseguir millores per a la classe popular al llarg de la història, com veieu, des dels principis de la República Romana. El mateix Montesquieu diu:

“Jo dic que els qui condemnen els tumults entre els nobles i la plebs ataquen el que fou la causa principal de la llibertat de Roma, i que es fixen més en els sorolls i crits que naixien d’aquests tumults que en els bons efectes que van produir. En tota República hi ha dos esperits contraposats, el dels grans i el del poble, i totes les lleis que es fan en pro de la llibertat neixen de la desunió de tots dos(Discursos sobre la Primera Dècada de Titus Livi)

Imatge: La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849

Fonts: La història de Roma, Indro Montanelli, Labutxaca i Viquipèdia.

 

Posa-li nom a aquest asteroide!

La sonda OSIRIS-REx viatjarà a un asteroide el 2016  i en retornarà alguns fragments.  Aquestes mostres sense tocar per ningú des de la formació del cos celeste poden donar molta informació sobre l’origen de la matèria orgànica trobada en meteorits que podrien haver sigut les llavors de la vida en la Terra.

L’asteroide és el 1999 RQ36, la qual cosa indica que es va descobrir el 1999. Tanmateix els investigadors de la Societat Planetària, el Laboratori Lincoln del MIT i la Universitat d’Arizona demanen ajuda als estudiants de tot el món per posar-li un nom més bonics per a l’asteroide. 

Participa abans del 2 de desembre de 2012 per a tindre l’oportunitat de posar nom a una gran roca del sistema solar.

El concurs està obert a xiquets i xiquetes menors de 18 anys. Per a participar, els pares o professors han d’ajudar els nens a omplir un document de participació online amb el nom proposat i una petita explicació del perquè s’ha elegit aquest nom.

Els asteroides no poden rebre qualsevol nom, per suposat. La Unió Astronòmica Internacional té sempre la última paraula en la denominació dels objectes grans i petits del sistema solar, i té unes regles per nomenar objetes pròxims a la Terra com 1999 RQ36. Per exemple, no han de tindre més de 16 caràcteres, no ser ofensius, estar escrits en caràcters llatins, pronunciables, etc… Consulteu-ho abans.

De moment ja hi ha 5000 propostes…. Que espereu per animar als vostres fills i alumnes?

Calendaris per a planetes

Una lectora ens pregunta si existeix un calendari on poder trobar les hores «d’eixida i entrada dels planetes». La resposta és negativa perquè els planetes no ocupen un lloc fix en el cel. Els cossos celestes «es mouen per la volta celeste dia a dia pel seu moviment propi en la seua òrbita al voltant del sol», explica l’investigador del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, Enric Marco.

A més, la Terra gira al voltant del Sol, «circumstància que fa que els planetes isquen cada dia uns quatre minuts més prompte», agrega Marco. Algunes pàgines web aporten documentació interessant sobre pròxims fenòmens astronòmics, com és el cas www.astrosabadell.org, o activitats astronòmiques prop de casa: www.astroava.org.

El bloc d´Enric Marco, Pols d’estels, també recull moltes curiositats i explicacions sobre astronomia. Ara bé, si es vol tenir el cel a casa cal baixar-se el programa gratuït Stellarium. Amb ell, saber on estan els planetes cada nit serà sols qüestió d’un clic de ratolí.

Maria Josep Picó.

Calendarios para planetas. Maria Josep Picó, Levante-EMV, 9 de novembre 2012.

El cel de novembre de 2012

Ja som al mes central de la tardor. Una estació plujosa que ennuvola el cel alguna setmana però que permet, moltes vegades, gaudir de firmaments transparents per admirar els objectes celestes i les seues associacions.Mart, que ja fa sis mesos que passà per l’oposició, ara es troba ben lluny de la Terra i vist amb un telescopi modest apareix com un punt feble i sense interés. Com ja vaig dir el mes passat, el planeta continua corrent en el cel de dia en dia cap a l’est. Però ho fa com si correguera sobre una cinta transportadora a una velocitat similar a com es belluguen cap a l’oest les constel·lacions al seu darrere. De manera que, al llarg del mes, Mart, malgrat moure’s sobre el fons del cel, continuarà estant estàtic per a nosaltres cap al sud-oest poc després de la posta del sol.

Ara, Mart, situat en l’extrem del Serpentari i en direcció a la constel·lació de Sagitari, i sobre l’horitzó sudoest, estarà tan baix que només el podrem veure dèbilment amb un horitzó ben lliure d’obstacles com a màxim durant dues hores després de la posta de sol. Per ajudar a trobar-lo, una Lluna molt fina es posarà sobre el planeta el dia 16 de novembre.

Però serà cap a l’est on l’espectacle celeste serà molt més sucós. Les constel·lacions més boniques del firmament comencen a veure’s. Taure, Orió, Ca Menor i Major, Gèminis, associacions estel·lars típicament d’hivern, alcen el cap i ens anuncien ja l’estació propera.

Sobre elles, poc després de la posta de sol, quan ja està ben fosc, podrem veure el brillant planeta Júpiter en la constellació de Taure. Situat a la dreta d’Aldebaran, l’ull roig del Taure, transfiguració del déu Zeus, Júpiter serà protagonista de dos bells encontres celestes. La Lluna voldrà situar-se entremig de Júpiter i Alderaran dues vegades aquest mes. La primera ja és passar. Va ocórrer anit i sent molt no haver pogut avisar-vos a través d’aquest bloc, encara que si que ho vaig fer pel Facebook i per Twitter. La segona oportunitat serà la nit del pròxim 28 de novembre. Estigueu atents aquesta vegada.

El pas de la Lluna entre Júpiter i Aldebaran la nit del 28 serà interessant per constatar el moviment de la Lluna en el cel. Si al principi de la nit el nostre satèl·lit natural començarà a situar-se entre els dos objectes brillants venint del nord, com es pot veure en la primera figura d’aquest apunt, en anar passant els minuts anirà encabint-se cada vegada millor entre els dos fins que cap a la 1 o les 2 de la matinada la Lluna estarà ben a prop del planeta gegant. És un bon moment per fer una fotografia de l’encontre.

I, és que, encara que no es note, la Lluna es mou d’oest a est a una velocitat de 13º d’angle per dia. Utilitzar una referència al cel com Júpiter és una bona ocasió per adonar-nos que aquesta és una gran velocitat.

I que podem veure abans de l’eixida del Sol? Cap a l’est i al voltant de les 6 del matí, abans que la llum del sol ens allumene, podrem observar Venus en la constel·lació de la Verge. Cada dia que passe Venus anirà baixant d’altura, aproximant-se al Sol i recorrent la contel·lació. El dia 18 de novembre se situarà a l’esquerre de Spica, la més brillant de la Verge, mentre que a partir del 25 estarà ben a prop del planeta Saturn. El dia 27 faran un bonic duet celeste, ben juntets. Cal fer una foto!

Novembre és també el mes de la pluja d’estels de les Leònides, les segones pluges més intenses de l’any, després de les Persèides. La nit del 17 al 18, sense Lluna al cel, ¡ des de la constel·lació de Leo, cauran fragments del cometa Tempel-Tuttle. Només hi ha un inconvenient. El millor moment per observar-ho és a partir de les 2 de la matinada quan la constel·lació ja siga ben visible en el cel de l’horitzó est.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora Constel·lació
Quart minvant Nov 7 01 35 Leo
Lluna nova Nov 13 23 08 Escorpio
Quart creixent Nov 20 15 31 Aquari
Lluna plena Nov 28 15 46 Gèminis

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de novembre de 2012, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el mapa el podeu tindre en francés i en anglés.

1a imatge: Encontre Júpiter, Lluna i Aldebaran el 28 de novembre 2012. Stellarium. 2a imatge: Radiant de les Leònides. Meteor Showers online.

 

Entrevistem a l’astrofísic valler Enric Marco

Fa uns dies, l’escriptor i amic Sico Fons, m’entrevistà per a la revista elèctrònica La Veu de la Valldigna. Us deixe l’entrevista a continuació.


Qui estiga avesat a les navegacions internàutiques de la Xarxa, potser coneixerà el bloc “Pols d’estels“, un lloc on podem trobar, entre altres coses, informació relacionada amb astronomia, història, llengua, política o cultura en general. Aquest bloc pertany a Enric Marco i Soler, un valler des de fa 25 anys, nascut a Montmorency, França, en 1958 i que, actualment, està a càrrec, com a tècnic superior, de l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València, un laboratori dedicat a la docència i divulgació d’aquesta ciència. Parlem amb ell.

• Enric, si t’haguérem de presentar a unes amistats, com caldria fer-ho, com a astrònom, astrofísic, professor, científic, fotògraf, escriptor o erudit?

— Astrònom ja em va bé. Jo em considere un científic que es dedica a observar i estudiar els objectes celestes no perquè siguen bonics o poètics, com de vegades m’ha comentat la gent, sinó simplement perquè estan allí dalt i la principal característica de qualsevol persona de ciències és la curiositat.

L’astrofísica és la part de l’astronomia que aplica els coneixements de la física a l’explicació dels fenòmens celestes. Però, actualment tota l’astronomia és astrofísica. Vaja, pràcticament tots els astrònoms són físics.

Les altres definicions ja van en part implícites en la primera definició. Cal saber alguna cosa de fotografia o saber escriure més o menys bé. Llevat de l’última definició, erudit no ho és ningú en ciència. Aquesta evoluciona tan ràpidament que ningú en ciència ho sap tot del seu tema. Sempre s’ha de reciclar i aprendre al llarg de la seua vida.

• D’acord, Enric. Volíem dir “erudit” en el sentit més humanista i renaixentista del terme. Anem a pams: formes part de l’equip que dissenya instruments per al Solar Orbiter, la pròxima missió solar-helioesfèrica del programa científic de l’ESA (Agència Espacial Europea). Ens en podries parlar una mica? Què pretén exactament aquesta missió?

— El Sol és una estrella amb una gran variabilitat en la seua atmosfera. Presenta taques que són concentracions de camp magnètic de la grandària de la Terra, erupcions, emissions coronals de massa. A més emet contínuament vent solar, un flux de partícules molt energètiques que s’escampa per tot el Sistema Solar. Tot això està regit, dirigit, pel camp magnètic del Sol. Part d’aquest material arriba a la Terra i la seua interacció amb el camp magnètic terrestre causa les belles aurores boreals i australs, però també ocasiona problemes a la xarxa elèctrica i als satèl·lits artificials. Conèixer com es forma i com s’estructura el camp magnètic del Sol és, per tant, fonamental.

L’equip en el qual estic integrat a la Universitat de València està dissenyant l’espectropolarímetre del Solar Orbiter, l’instrument per mesurar el camp magnètic del Sol en 3D. És una millora d’un altre instrument (IMaX) que enviàrem l’any 2009 en la missió Sunrise, amb un globus que pujà a 40 km, per observar el Sol durant 5 dies des de Suècia al Canadà.

El Solar Orbiter, amb aquest i altres instruments de tot Europa, serà llançat el 2017 i es situarà a només 42 milions de km del Sol, més prop que Mercuri, per observar amb molt de detall el camp magnètic i els fenòmens que provoca.

• També formes part, junt amb Àngel Morales, del Grup de Treball de contaminació lumínica de la Universitat de València. Quina és la vostra missió?

— La contaminació lumínica ens ha fet perdre el cel nocturn dels nostres avantpassats. Ja no podem veure les estrelles, ni les constel·lacions. Però també afecta les poblacions animals adaptades a la nit. Posar més llum de la necessària o il·luminar amb fanals inclinats per llancen llum per damunt de l’horitzontal no té cap sentit. Per què moltes de les façanes de les cases estan enllumenades? La llum dels carrers ha d’il·luminar només cap a terra, a la zona de trànsit de cotxes i persones. Tot el que no siga això és contaminar i balafiar l’energia i els diners.

Continua…

El nostre treball consisteix a mesurar, amb instruments científicament homologats, la brillantor del cel nocturn i denunciar els focus més importants de contaminació lumínica. Actualment treballem principalment en els parcs naturals valencians i en els seus entorns ja que, en aquest cas, el problema no afecta només els astrònoms sinó també la fauna nocturna. Així, els insectes, el 80% dels quals són nocturns, queden afectats, sobretot per la llum blanca o blavosa. Aquest tipus de llum blanca és extremadament nociva per al medi ambient, ja que els insectes són atrets per ella, i es trenca la cadena alimentària, els seus depredadors, raps penats, rèptils,… també s’han de desplaçar per buscar l’aliment. La llum blanca modifica greument tot l’ecosistema. Amb un excés de llum, sobretot blanca, la salut humana també es ressent per l’alteració dels ritmes circadians, alternança dia/nit, a causa de la baixada de producció de la melatonina, cosa que produeix insomni, trastorns cardíacs i cognitius. Un problema greu actualment serà la progressiva introducció dels leds blancs en l’enllumenat públic. A Andalusia, per exemple, els leds blancs estan totalment prohibits en els parcs naturals i en els seus entorns.

• Has participat en un llibre col·lectiu titulat A la Lluna de València: 10 biografies d’astrònom a astrònom (2012). Sobre què tracta?

— És un treball col·lectiu que fa una història de l’astronomia valenciana a través de les biografies dels seus 10 astrònoms més importants, des de Jeroni Muñoz al segle XVI, descobridor de la supernova de 1572 i col·laborador de Tycho Brahe, a Josep Joaquim Landerer, astrònom autodidacta i organitzador de la visita internacional a Elx per a estudiar l’eclipsi solar de 1900. Hi ha hagut científics valencians en totes les èpoques i és interessant conèixer-los per saber el potencial científic que tenim en aquest racó del món. El lector també es pot fer preguntes com per exemple que totes les biografies són d’homes. Tanmateix, no tots els astrònoms actuals que les han escrites són homes, en aquest cas la meitat són dones. La ciència actual és més igualitària.

• Amic Enric, ignorem d’on traus el temps, però també tenim entés que has fet una incursió en el cinema documental amb L’ombra de l’iceberg (2007), de H. Doménech, Raul Riebenbauer. Ens podries explicar breument què és aquest film?

— Tot va ser a partir d’una consulta tècnica que els directors em van fer sobre la foto més famosa de la guerra civil: La mort del milicià, de Robert Capa. Sempre hi ha hagut polèmica per si la foto és real o és un muntatge. I la pel·lícula tracta d’esbrinar la veritat des de molts punts de vista. Vaig estar involucrat en el documental com a expert per determinar, utilitzant les ferramentes de l’astronomia, a quina hora s’havia fet la foto. Després, fins i tot, tinc un paperet contant les conclusions del meu estudi. La pel·lícula es va projectar a la Mostra de València del 2007, ha rebut molts premis internacionals i es va poder veure l’any 2009 a la Casa de la Cultura de Tavernes.

• Vallers i visitants hem pogut admirar des de fa poc de temps, un rellotge de Sol que s’ha instal·lat a l’avinguda de la platja. Què tens que veure tu amb això?

— No tinc res a veure amb el rellotge de l’avinguda de la Marina a la platja. És obra de Joan Olivares, gnomonista expert i autor de centenars de rellotges a tot el País Valencià, sobretot a la Vall d’Albaida, la seua comarca. La gràcia dels rellotges de Joan és que són innovadors, originals i marquen les hores de maneres molt diverses.

En aquest rellotge, les hores marcades en l’anella d’acer inoxidable vertical es projecten sobre la planxa d’acer corten inclinada i dirigida cap al nord celeste. És un rellotge solar digital ja que només cal llegir el número que apareix sobre la planxa per saber l’hora.

Ara, tots els rellotges solars van a l’hora que marca el Sol real. Per obtindre l’hora que marquen els rellotges mecànics que portem al canell cal sempre sumar 1 o 2 hores, dependent si estem a l’horari d’ hivern o d’estiu.

Ja fa anys que jo també dissenye rellotges. Però Joan m’ha ensenyat a fer-los millors i més exactes. Podeu veure’n alguns dels meus realitzats a la Valldigna. El que està situat a la paret oest del campanar de Sant Pere, el del pati del Patronat, sobre la paret de l’església de Sant Josep, o el que hi ha a l’escola Jaume II de Benifairó són rellotges meus.

• Per cert, una pregunta que tal volta caldria haver fet des de bon principi. Com és que et vas interessar pel món del astres? Quan et va nàixer aquesta curiositat?

— La meua afició va nàixer quan tindria uns 13 anys. Va ser llavors que mon pare em regalà el llibre “Las maravillas del cielo”. Em va impactar molt aquesta aventura humana per conèixer d’on venim i cap a on anem, quin és el nostre entorn pròxim i quin és el nostre paper com a espècie. Allò em va semblar molt interessant i des d’aleshores vaig tractar de fer-me astrònom. Vaig estudiar Física a la Universitat de València, després vaig treballar a Canàries i a Alemanya i finalment vaig poder treballar en la meua universitat.

• Consideres que l’astronomia està ben difosa pel sistema educatiu? Què pot fer un neòfit que vulga introduir-s’hi?

— Fa uns 25 anys uns professors d’instituts i d’universitat van aconseguir fer materials i dissenyar una assignatura optativa d’astronomia en ESO. Era una molt bona idea, ja que l’assignatura combinava conceptes de matemàtiques i de física i els aplicava a fenòmens celestes i això era molt atractiu per als xiquets. Tenia molt d’èxit entre els alumnes. Per exemple, a l’institut Jaume II el Just de Tavernes, el professor Paco Avària la impartia i feien observacions astronòmiques amb telescopi i tot. Però fa pocs anys la conselleria d’educació va decidir eliminar moltes optatives i entre elles l’astronomia.

Ara que l’assignatura ha desaparegut, l’astronomia apareix només en alguns continguts aïllats com el primer tema de l’assignatura Ciències per al món contemporani de 1r de Batxillerat. Com veus ha quedat en un no res.

Si algú està interessat a introduir-se en aquest món ho té molt fàcil. A Gandia tenim l’Agrupació Astronòmica de la Safor, de la qual jo sóc el vicepresident, associació d’aficionats que organitzem xarrades, activitats, eixides nocturnes per a observar el cel amb telescopis propis. El centre està obert a tothom i acollim a tot el qui té interès per la ciència. Per cert, del 6 al 9 de desembre celebrem el Congrés Estatal d’Astronomia a Gandia, en el que els membres de les agrupacions astronòmiques d’aficionats de tot arreu posen en comú les seues experiències en l’observació, divulgació i investigació de l’astronomia.

• Sabem que dónes una especial importància a la divulgació de la ciència. Parla’ns de les teues col·laboracions en premsa i, sobretot, del teu bloc “Pols d’estels” (quin nom més poètic, per cert!)

— Estem envoltats de ciència i tecnologia i no li donem importància. El mòbil, l’ordinador, el gps, la televisió, la medicina, etc… no són explicables sense la ciència. La societat actual no s’entén sense la ciència. Algunes de les sèries de televisió més vistes com els Simpson, Futurama o, la més “friqui”, Big Bang Theory tenen molt d’interés en els principis i fonaments de la ciència.

Jo, modestament, contribuesc a la divulgació del meu camp que és l’astronomia. L’any 2005 vaig obrir el meu bloc “Pols d’estels”, dins del diari electrònic Vilaweb, i cada setmana, més o menys, escric un article original sobre diversos aspectes de les ciències del cel: eclipsis, fenòmens a observar, planetes, etc… Rep al voltant d’unes 500 visites diàries.

A més el meu bloc m’ha permés relacionar-me amb gent d’altres indrets del país interessats en l’astronomia, gent moltes vegades del camp de les lletres.

Per exemple, fa poc, amb l’escriptor Carles Duarte vam investigar i descobrir qui li havia posat el nom del poeta Ausiàs March a un cràter de 80 km del planeta Mercuri. Els resultats de la nostra recerca es van publicar la primavera passada en la revista Mètode de la Universitat de València.

En la premsa generalista vaig estar col·laborant durant 4 anys en la revista comarcal 15 dies amb una secció d’astronomia i de tant en tant publique articles d’opinió a Levante, Las Provincias o el Punt-Avui.

• I ja per finalitzar, els que t’hem llegit, sempre ho hem fet en valencià. És important per a tu la utilització de la nostra llengua?

— Per a mi, és la manera més natural de relacionar-me amb els meus conciutadans i la que use a tot arreu, a casa, al carrer i a la Universitat. Em trobaria emprat usant una altra llengua. A més a més, en una ciència tan especialitzada com l’astronomia, on tot està escrit en anglés, pense que puc fer un servei a la meua societat si explique en la nostra llengua per a què serveix el nou robot explorador Curiosity de la NASA, que ara mateix es passeja per la superfície marciana, o quin serà el final de la nostra galàxia, per exemple, dos temes dels quals he escrit últimament al meu bloc.