Nova conjunció Lluna, Venus i Júpiter

Aquests mesos són de mirar-se el cel cada nit. La seua geometria és força canviant i les peces mòbils sobre la pantalla del firmament són els planetes i la Lluna.

Ja vaig contar en l’apunt del cel de març de 2012 que la Lluna jugaria a final de mes amb Venus i Júpiter, tal com ja ho va fer a finals de febrer.

I si ahir diumenge 25 el nostre satèl·lit es va posar al costat de Júpiter, avui dilluns 26, havent avançat la Lluna en la seua òrbita al voltant de la Terra, es troba al costat del brillant Venus.

I, davant de la bellesa de l’escena, no m’he pogut estar de fer desenes de fotos de l’encontre celeste i us pose la que mostra la conjunció sobre el cel de Tavernes de la Valldigna, la Safor.

Foto: La Lluna al costat de Venus i sobre Júpiter en el cel de Tavernes de la Valldigna, la Safor. Enric Marco.

 

Marató astronòmica a Aras de los Olmos

Els astrònoms també fan maratons. Però en aquest cas no cal córrer sinó observar la major quantitat possible d’objectes durant tota una nit i aguantar estoicament el fred, la humitat i la fam fins que es faça de dia.

Des de mitjans dels anys 80 es fan les maratons Messier. Cal observar en una única nit el major nombre possible dels 110 objectes que l’astrònom francés Charles Messier catalogà a finals del segle XVIII. La marató s’ha de celebrar en la segona meitat del mes de març, el més pròxim possible a l’equinocci de primavera i en lluna nova. Durant aquesta nit, tots els objectes són observables, si es busquen en l’ordre correcte i no es bada massa.

Charles Messier, astrònom caçador de cometes, observava en la seua cerca alguns objectes brillants que sempre romanien al mateix lloc. Per evitar confondre’ls amb cometes els llistà i crea, així, el primer catàleg d’astres no estel·lars de la història de l’astronomia. Diu la llegenda que el 28 d’agost de 1758 començà el seu llistat amb la Nebulosa del Cranc (M1) quan estava buscant el cometa Halley al cel. El catàleg de Messier conté els 110 objectes més brillants del firmament i inclou nebuloses, cúmuls oberts, cúmuls globulars i galàxies.

La nit del dissabte 25 de març passat ens reunírem uns quants amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), Marcelino, el president, Ángel, Maxi i jo, més alguns membres de l’Agrupación Astronòmica de Cuenca (AstroCuenca). Tots comptàrem amb l’ajuda i l’amistat de Juanma Bullón, membre de l’AAS que viu a Aras de los Olmos i que des del seu observatori La Cambra observa diàriament el Sol i el cel profund.

Tot i que a la Safor estava el cel completament cobert de núvols, m’asseguraren que a Aras de los Olmos (els Serrans) estaria totalment ras. Però en arribar-hi, a la posta de Sol, hi veiérem tants núvols com a Tavernes. Res a fer sinó sopar i fer la xarrada amb els amics, que feia temps que no ens véiem. Les previsions havien assegurat que tot estaria bé, però semblava que s’havien equivocat.

Tanmateix, en havent sopat els núvols desaparegueren de sobte i el cel se’ns presentà negre i ben fosc. Només els llums de la distant València apareixien pel sud-est i els fanals rojos intermitents i absurds dels molins de vent sobre la Muela de Santa Catalina ens feien la guitza.

Mentre altres buscaven el cometa Garrand que encara es veu prop de l’Òssa Major, jo muntava el petit telescopi Celestron Nexstar 130 SLT, li posava les coordenades del lloc i l’alineava amb dues estrelles. Aquesta operació, encara que tediosa, és essencial per poder localitzar ràpidament i amb precisió els objectes demanats.

Ja eren les 11 passades quan Maxi i jo ens posàrem mans a la feina per trobar els 110 objectes del catàleg. Utilitzàrem la cerca automàtica amb l’Autostar encara que la marató canònica exigeix buscar els objectes sense ajuda computacional.

Ja feia quasi 3 hores que s’havia fet de nit i, per tant, havíem perdut ja els 10 primers objectes. Que hi farem!

Orió estava ponent-se, Venus brillava entre els núvols que quedaven per l’oest. Mart, prop de Regulus, brillava dalt en Leo. Saturn i Spica feien de doble far celeste.

A primeries la cosa no semblava funcionar bé, doncs ja tots els primers membres del catàleg estaven molt baixos i els arbres o les edificacions dels voltants n’impedien l’observació.

El primer objecte aconseguit va ser el M45. Però aquest no sé si compta, ja que són les Plèiades, un cúmul obert d’estels a Taure, i que s’observa a ull nu. El veiérem, molt baix sense telescopi.

El següent, M42, és la nebulosa d’Orió i també es podia veure ja ben baixa a l’espasa del gegant caçador.

La poca potència òptica del telescopi no ens permetia observar les galàxies dèbils i, a més a més, la muntura altazimutal en forma de braç, juntament amb les potes del trípode impedien observar objectes prop del zenit, és a dir, objectes situats dalt del cap. Aquests calgué tornar a buscar-los més endavant, quan estaven més baixos.

La temperatura anava baixant de mica en mica i de manera inexorable. A la 1 de la matinada ja estàvem a 2 graus.

Des d’un telescopi de 30 cm observàrem la galàxia espiral barrada M95 amb la supernova descoberta l’altre dia situada en un dels seus braços. Aquesta galàxia, situada a només 37 milions d’anys llum de nosaltres, sembla un objectiu fàcil per a telescopis mitjans, però no pas per al nostre.

A poc a poc anaven eixint les constel·lacions de l’estiu. Lira ja estava alta. Per sota el Cigne i a la dreta l’Àguila. Les seues estrelles principals formen el triangle d’estiu que ja s’observava en aquestes hores de la matinada.

De mica en mica, ben calents amb els nostres abrics, bufandes i guants, anàvem enllestint el catàleg. Els objectes que es localitzen sobre les constel·lacions d’estiu són molt més fàcils de caçar i van caure tots, un rere l’altre.

El primer és M5, un cúmul globular fàcil d’observar. És visible a ull nu, si saps on mirar, clar, i situat a la constel·lació de Serpens.

M13, el més gran i brillant cúmul globular, es troba en Hèrcules. Va ser descobert per Edmond Halley l’any 1714.

M57 és la famosa nebulosa de la Lira, que amb una forma de toro, o “Donuts” és un objecte digne d’admiració. La seua anella amb la zona fosca central és un exemple de nebulosa planetària, residu de la mort d’una estrella de poca massa.

Les constel·lacions de Scorpio i Sagitarius allotgen una quantitat immensa d’objectes de cel profund. Passàrem ben bé una hora explorant aquestes dues constel·lacions. Veiérem molts cúmuls globulars i cúmuls oberts, com per exemple M4, el cúmul globular més pròxim a la Terra, a només 7200 anys llum; o com el M21, un cúmul estel·lar amb una seixantena d’estels.

Eren ja les 5 (o potser caldria dir les 6 pel canvi d’hora) i ens quedaven encara 10 objectes per sota de l’horitzó est que encara havíem d’esperar que isqueren. Estàvem cansats i decidírem plegar. Havíem observat en total 56 objectes, la majoria d’ells, astres que no havia vist mai.

Anàrem a dormir. La temperatura ja era d’un grau sota zero. El cristall del cotxe tenia una capa de gel.

L’any que ve ja tractarem de superar-nos, portarem un telescopi millor i a veure si fem els 110.

Foto 1: De dalt a baix: Les Plèiades (M45), Venus i Júpiter en l’horitzó oest, entre els núvols. L’exposició està forçada perquè es vegen millor els objectes. La nit era realment molt més fosca. La línea que apunta a Júpiter és un avió que passava i que ha deixat una traça en la foto de llarga exposició. Aras de los Olmos, 24 de març 2012. Enric Marco.

Foto 2: Vista nocturna d’Aras de los Olmos, amb els llums dels aerogeneradors amb llums roges estàtiques i circulars intermitents. Enric Marco.

Foto 3: Llums de la ciutat de València, situada a 100km, que es reflecteixen en els núvols baixos. Un clar excés de llum. Enric Marco.

Foto 4: Constel·lació de l’Óssa Major. Enric Marco.

Per fi la primavera

Si bé pel País Valencià la primavera ja va arribar als carrers de la capital amanida pels colps de la policia, la primavera astronòmica ha arribat avui, de bon matí, a les 6:14 h.El Sol, vist des de la Terra, en el seu camí anual per l’eclíptica al nostre voltant, acaba de creuar l’equador celeste en passar des de l’hemisferi sud a l’hemisferi nord de la volta celeste. I aquest moment rep el nom d’equinocci de primavera i és el moment en que comença la primavera.

Com el seu nom indica, la jornada de l’equinocci té una durada igual d’hores de llum i de fosca, 12 hores per a cadascun. I això passa així donat que el Sol es troba situat avui a sobre de l’equador celeste i ix, per tant, exactament per l’est i es pon per l’oest amb exactitud. I aquest fenomen passa a tots els punts de la Terra, llevat dels indrets pròxims als pols nord i sud. En aquests indrets el Sol va fregant l’horitzó tot el el dia.

Això és el que diuen els llibres i sempre conte jo, però la realitat és una mica més complicada. Seria cert si el Sol fora només un punt brillant però realment el Sol és un disc extens que fa mig grau d’angle d’amplada al cel.

I per aquesta causa la llum del Sol es fa present uns minuts abans des del moment en que el seu disc guaita per l’horitzó est fins que amaga completament el disc per l’oest en la posta.

I podem fer uns càlculs ràpids. L’esfera celeste gira completament (360º) en aproximadament 24 hores. Per tant els estels es mouen al cel amb una velocitat d’uns 15º per hora. Així la meitat del disc solar que veiem a l’eixida abans de veure el punt central del Sol i la meitat del Sol que encara veiem després de la posta del seu punt central fan, plegats, un angle de 0,5º, és a dir 30′ d’angle. Segons el que he explicat abans, el temps que triga l’esfera celeste en girar aquest angle, amb una senzilla regla de tres, és d’uns 4 minuts de temps.

Per tant, avui, 20 de març, la llum de dia durarà 12 hores, tal com diuen tots els llibres d’astronomia. Però realment hi haurà encara uns 4 minutets més de regal a causa de l’extensió del Sol en el cel.

Hi altres efectes que fan incrementar una mica més la durada del dia. El més important, apart de l’anterior, és la refracció atmosfèrica. Aquest fenòmen fa aparèixer el Sol en una posició més alta que la real. I en el matí la part superior del disc solar apareixerà uns quants minuts més prompte que el disc real surta de sota l’horitzó. De la mateixa manera en la posta encara podem gaudir del disc solar encara que aquest ja s’ha post realment.

Aquests dos efectes plegat, l’extensió del disc solar i la refracció atmosfèrica, causaran que el dia de hui, equinocci de primavera, el dia dure 12 h. més uns 7 minuts.

Va, no malbarateu el dia, passegeu, gaudiu-lo, i penseu que allà lluny s’albira ja l’estiu.

Foto: Posta de Sol, vist des de la Vallesa, Parc Natural del Túria. 15 de juny 2011. Enric Marco.

 

El renéixer del Sol que guiava els íbers

Els equinoccis, les jornades en les quals la nit i el dia duren el mateix, assenyalant l’inici de la primavera i de la tardor, marquen a la Humanitat durant mil·lennis.Rafel MONTANER, València

Els equinoccis són els dos dies de l’any en els quals el dia i la nit duren el mateix al discórrer sobre l’equador la eclíptica o el camí diari que dibuixa el Sol en la volta celeste. Marquen l’inici de la primavera i de la tardor. El que aquest dimarts, quan a les 6 hores i 14 minuts el Sol comence a despuntar exactament per l’est geogràfic comence la primavera, no deixa de ser una fita per a remarcar en el calendari. No obstant això, fa 2.500 anys, els equinoccis eren el referent que tenien els íbers que poblaven les terres valencianes per a guiar-se en el canvi d’estacions.

César Esteban, investigador de l’Institut de Astrofísica de Canàries (IAC) i un dels principals especialistes espanyols en arqueoastronomia -l’estudi de la cosmovisió de les cultures del passat-, analitza des de fa anys les relacions astronòmiques dels temples prerromanos de la Península i el nord d’Àfrica. En la Comunitat Valenciana ha identificat «una clara orientació equinoccial» en molts santuaris religiosos i funeraris íbers del segle IV a l’II abans de Crist. Entre ells destaquen els temples del Tossal de Sant Miquel de Llíria, la Serreta d’Alcoi, l’Alcúdia d’Elx o el santuari de l’Alt de la Carraposa (Rotglà i Llanera de Ranes), així com la necròpoli de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura).

Orientació equinoccial

La disposició est-oest d’aquests vestigis coincideix amb la perfecta alineació del Sol durant els equinoccios, elsúnics dos dies de l’any en els quals l’astre rei surt i es pon per ambdós punts cardinals. Per a assolir aquesta orientació utilitzaven algun accident geogràfic en l’horitzó com a referència en ser el punt pel qual es produeix l’orto o sortida del Sol aquests dos dies. Així, el marcador equinoccial de la Carraposa és el pic del Montdúver i, al Tossal de Llíria el Cabeç Bord de la Serra Calderona.

Les orientacions descobertes per Esteban més que amb l’equinocci en si, que segons l’investigador «és un concepte abstracte de poc valor per a una societat l’objectiu de la qual era establir un calendari agrari o ritual que dividís l’any solar en quatre parts o estacions», es dirigeixen «a trobar el punt intermedi o “dia meitat” entre ambdós solsticis» que té lloc un dia abans de l’equinoccio de tardor i un dia després del de primavera. Els solsticios marquen l’extrem més al Sud (hivern) i més al Nord (estiu) pel qual surt el Sol i, per tant, els dies més curts i llargs de l’any quant a hores de llum. L’arqueòleg que ha dirigit les excavacions en la Carraposa, José Pérez Ballester, professor de la Universitat de València, ha identificat en aquest jaciment una gran concentració de restes de ceràmiques ibèriques usades en ofrenes alimentàries i ritus de libació, així com fragments de terracotes -estatuetes d’èquids i bòvids- ofertes com exvotos. L’«interessant», continua, és que el Montdúver està flanquejat de forma simètrica per dos pics en els quals es produeix l’orto quatre dies abans de l’equinocci, «el que servia per a preparar els ritus». Esteban afegeix que tots aquests santuaris amb orientacions equinoccials estan relacionats «amb deesses que simbolitzen la fertilitat de la Natura, una constant en les cultures mediterrànies des del Neolític i que es manifesta en les disposicions cap a l’est dels dòlmens del sud i sud-oest de la Península i en les tombes de túmuls de pedra del Sahara de 2.000 anys abans de Crist, i que es realimenten en la cultura ibèrica a través de la influència púnica». L’investigador del IAC conclou: «La simbologia del cicle de mort i resurrecció té una clara inspiració en el moviment solar sobre l’esfera celeste», clarament lligat al cicle vegetatiu i reproductiu de les plantes i animals. En el nostre hemisferi, durant la primavera i l’estiu, el Sol surt i es posa sobre la meitat nord de l’horitzó culminant a major altura, pel que hi ha més hores de sol. Però a la tardor i hivern realitza el seu orto i ocàs en la meitat sud de l’horitzó, arribant a una mínima altura al migdia, i per tant la nit s’imposa al dia. «Simbòlicament els equinoccis representen els moments de mort i caiguda a l’inframón del déu paredra solar (tardor) i el seu posterior renéixer o retorn a la Terra (primavera)» per a fecundar a la deessa Mare.

El renacer del Sol que guiaba a los íberos. Rafel Montaner, Levante EMV, Diumenge, 18 de març 2012.

Foto: Jaciment del Tossal de Sant Miquel, ciutat ibera d’Edeta (Llíria, Camp de Túria, País Valencià). Wikimedia Commons.

 

La història de la Lluna

El nostre satèl·lit natural, la Lluna, va néixer fa uns 4500 milions d’anys com a conseqüència d’un xoc violent d’un gran objecte contra la Terra. Però quan els residus es concentraren per formar la Lluna, els impactes sobre la seua superfície van continuar. El vídeo que us pose, conta en tres minuts la seua dramàtica història des de que es refredà fins el nostres dies.

El primer impacte va donar lloc a la formació de la depressió del Pol Sud-Aiken, de 2,500 quilòmetres d’ample i 13 km de fondària fa uns 4,3 milers de milions d’anys. Des de llavors ja no ha rebut col·lisions tan grans però si que ha sofert l’intens bombardeig de petits cossos durant centenars de milions d’anys. Va ser llavors quan es formaren els cràters i els mars lunars que coneixem avui dia.

Per cert, la depressió Pol Sud-Aiken és un lloc ideal per buscar gel resultat d’impactes de cometes sobre la superfície lunar. Ara se sap que aquesta zona està en completa foscor i és quasi segur que haurà conservat part del material gelat dels objectes provinents de l’espai. Un bon indret per recollir aigua per a les futures bases permanents.

Vídeo del Centre de Vol Espacial Goddard de la NASA a partir de les observacions del robot Lunar Reconnaissance Orbiter que va ser enviat en òrbita lunar l’any 2009.

Un doble far celeste

El dia de la conjunció Júpiter – Venus ha arribat. Si heu estat atent al cel de ponent aquests últims dies, haureu vist con els dos planetes han anat convergint a l’oest poc després de la posta del Sol.Us deixe dues fotografies de l’esdeveniment. La primera la vaig fer a la terrassa de Ca les Senyoretes el dissabte passat mentre esperava l’actuació d’Al Tall i Ovidi Twins, i de la qual ja en parlaré en un pròxim apunt. Els planetes, Júpiter a l’esquerra i Venus a la dreta, ja estaven molt prop de l’horitzó. En primer pla podem admirar un dels rellotges de sol de Joan Olivares.

La segona fotografia l’he feta aquesta nit (dilluns 12 de març) des del Campus de Burjassot de la Universitat de València. Sobre la gran cúpula de l’Aula d’Astronomia, situada al damunt de l’edifici Jeroni Muñoz, es poden veure els dos planetes.

Avui dimarts 13 encara hi haurà un vespre interessant per fer algunes d’aquestes fotos. Després els dos planetes s’aniran separant ràpidament i la conjunció acabarà.

Va animeu-vos. Només cal posar la vostra càmera digital reflex o compacta amb el flaix desconnectat, el programa de fotografia nocturna, el temporitzador per a que no vibre quan premem el botó i sobretot un tripode o un suport per a que no es bellugue la càmera. I voilà, els planetes caçats. Bona nit i bona sort.

Fotos: Júpiter i Venus des de Ca les Senyoretes a Otos i des de Burjassot. Enric Marco.

El cel de març de 2012

Aquest mes de març és molt especial per a l’obervació del cel i per això mateix cal fer l’esforç, ara que no fa tant de fred, d’eixir al carrer i mirar l’espectacle del ball dels planetes.

I és que aquest mes, CINC (5) planetes podran veure’s a ull nu durant la primera part de la nit i això realment no passa tots els anys. Tindrem una veritable alineació de planetes!

Com ja vaig contar el mes passat i en l’apunt anterior, és mirant cap a l’oest on tindrem espectacle assegurat. Poc després de la posta de Sol ja podem veure les lluminàries de Mercuri, molt baix com sempre, Venus i Júpiter. Però, Júpiter, rei del cel nocturn des de l’estiu passat, s’anirà aproximant cada vegada més a l’horitzó oest cada dia que passe. Al principi del mes el trobarem dalt de Venus però de mica en mica s’hi anirà acostant fins que els dies 12 i 13 de març tindran un encontre molt pròxim que hauria de ser l’objectiu dels amants de la fotografia astronòmica. Evidentment l’encontre no serà real ja que només serà un problema de perspectiva. Venus es trobarà realment a 122 milions de quilòmetres mentre que Júpiter estarà llavors a 844 milions de quilòmetres, unes 7 vegades més lluny.

Els dos planetes estaran a una separació d’uns 3º i, tal com es diu en el vídeo de l’apunt anterior, la NASA anuncia que aquesta separació angular cabrà dins de la zona més sensible de la retina, la fòvea, i la visió serà fisiològicament hipnòtica. I els planetes són tan brillants que els podrem veure fins i tot des de l’interior de la ciutat o amb núvols fins.

I si després, en tenim més ganes, girem-nos i mirem cap a l’est. Una llumenària rogenca serà visible als peus del Lleó. El planeta roig estava en conjunció amb la Terra ahir dia 3, encara que la distància al nostre planeta serà mínima el dia 5 de març. Serà ben brillant i el podrem veure millor cap a mitjanit en direcció sud [mapa celeste].

Aquest mes acaba finalment l’hivern astronòmic. El 20 de març a les 6h14m, hora local, el Sol creuarà l’equador celeste donant lloc a l’equinocci de primavera. Aquest dia tindrem 12 hores de llum i 12 de nit.

Març és també el mes del canvi d’hora. La nit del 24 al 25 de març passarem de l’horari d’hivern al d’estiu afegint una hora al rellotge. D’aquesta manera estarem 2 hores per davant de l’horari solar.

Finalment parlem de Saturn que eixirà per l’horitzó est cap a les 22:30 h a principis de mes i uns dues hores més prompte a finals de març. La inclinació dels seus anells és realment favorable a l’observació i el tractar de veure’ls amb telescopi s’ho val.

La Lluna que ha estat jugant amb els planetes a final de febrer tornarà a fer-ho a finals de març. El dia 25 fregarà Júpiter i el dia següent Venus. No podreu dir que no trobeu els planetes! Bon moment per a fer fotos.

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de març de 2012, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el mapa el podeu tindre en francés i en anglés.

Imatge: Vista del cel nocturn del dia 12 de març de 2012. Stellarium.

Venus i Júpiter, dos fars al cel els 12 i 13 de març

L’alineació dels planetes de febrer i març contada pel servei de divulgació de la NASA.
Els planetes més brillants del cel s’han alineat i ara estan convergint per formar un far doble els dies 12 i 13 de març. No us perdeu l’espectacle del cel nocturn. Eixiu de casa i mireu a l’oest poc després de la posta del Sol.El vídeo en anglés té traducció automàtica aproximada en català. Premeu les lletres CC en roig a la base inferior del vídeo i elegiu “Tradueix els subtítols”, premeu sobre Afrikaans i tindreu una llista de llengües en que es poden traduir els subtítols, una d’elles el català.

Vídeo: ScienceCasts: An Alignment of Planets, de Science@NASA.

 

Un espectacle celeste a la posta de Sol


Per poc que us fixàreu, el passat cap de setmana hem estat testimonis d’un veritable espectacle al cel. Uns planetes i la Lluna s’han estat bellugant per l’horitzó oest i ens han recordat la bellesa i la precisió del firmament. Puc comprendre com els antics es meravellaven dels moviments dels astres errants, tan diferents dels estels fixos. Però això encara ha estat poc per a les conjuncions planetàries que ens esperen d’ací a uns dies i durant els pròxims mesos. Ja en parlarem més endavant.Ja des de la setmana passada, poc després de la posta del Sol, en l’horitzó oest, i de baix a dalt, pogueren admirar amb dificultats Mercuri, més amunt el brillant Venus i dalt el planeta Júpiter. Això ja ho vaig assenyalar en l’apunt, Júpiter i Venus en el cel de la primavera valenciana. A més a més, entre ells, però sense ser visible, s’hi trobava el planeta Urà.El cap de setmana ha estat encara més interessant ja que la Lluna es va afegir a la alineació planetària. Tanmateix no vaig poder fer cap fotografia ja que dissabte estava a Saragossa i allí estava nuvolós i diumenge va ser impossible. Tanmateix dilluns ja vaig poder caçar els planetes i la Lluna.La Lluna, que es mou pel cel un 13 graus per dia en el seu camí al voltant de la Terra, estava situada dissabte 25 a la dreta de Venus. Diumenge 26, la Lluna es va situar a la dreta de Júpiter, mentre que dilluns, com podeu veure a la foto, ja estava situat dalt del planeta gegant.Aquestes alineacions continuaran aquest mes de març. Venus i Júpiter estan convergint per a situar-se junts els dies 12 i 13, formant un bonic i sorprenent doble far celeste (mapa). No tindreu pèrdua en trobar-los. Mireu cap a l’oest poc després de la posta solar i allí estaran.

Foto: De baix a dalt, Venus, Júpiter i la Lluna al cel de Burjassot. Copyright Enric Marco.