Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

14 d'agost de 2017
0 comentaris

Turismefòbia (i 3)

Parlàvem l’altre dia, en aquesta sèrie estiuenca sobre el turisme, de que els seus efectes col·laterals ni són d’ara ni es circumscriuen a la ciutat de Barcelona, per molt que ara en parlem amb molta més passió i desimboltura, fins a etiquetar-lo amb l’equívoc neologisme de turismefòbia (i no turismofòbia com diu tothom). Ja fa molt temps que l’acció del capitalisme, és a dir la versió exagerada i contraproduent del liberalisme econòmic, va anar fent malbé mica en mica el que en principi era una forma lògica i raonable de creació de riquesa, de donar a conèixer nous territoris o de posar en contacte societats diferents, que això hauria de ser, idealment, el turisme. Unes pràctiques basades en munyir la vaca tant com es podia o esprémer la llimona fins a deixar-la sense suc van donar com a resultat el que ja sabem: invasió del territori, molts visitants concentrats en unes poques zones i en uns períodes de temps molt concrets, baixa qualitat en el servei, treballadors sense qualificació i mal pagats… Parlem del més prototípic dels nostres turismes, el de sol i platja, de lluny el més rebutjat o com a mínim qüestionat. Donada la veu d’alarma, van anar sorgint receptes:  desestacionalitzar, apostar pel turisme d’interior, potenciar les alternatives al sol i platja (turisme cultural, enoturisme, gastronòmic…), fomentar la reconversió de l’oferta hotelera elevant-ne els nivells de qualitat i promovent-ne la gestió sostenible, apostar per la professionalització del sector…

És innegable que tant el sector privat com l’administració han fet coses els darrers anys però també que queda molt per fer: el món, la societat, les tecnologies van més de pressa que els responsables de planificar i implementar millores al sector. Així estem a Barcelona: quan s’ha començat a prendre les mides a la bèstia ja feia temps que les noves formes de gestió empresarial i de comunicació digital s’havien àgilment instal·lat mentre l’administració (o les administracions, que aquest és un altre problema) continuen amb la seva política erràtica de pedaços, presoners d’una visió limitada del problema o de prejudicis ideològics.

Ara, en plena canícula i en moment delicat (per decisiu) de la política catalana, salten les accions d’Arran. M’alineo amb tots aquells que opinen que són unes actuacions completament contraproduents i fora de lloc, però també que tenen la virtut de posar el dit a la nafra i apuntar al centre del problema: una especulació immobiliària que no respecta veïns, barris, comerços i maneres de viure, un enfrontament forçat entre dos col·lectius (el visitant i el nadiu) que es salda sempre a favor del primer i, finalment, la conversió de l’escenari resultant en un parc temàtic aclaparador, molest, car, antiestètic i sense els motius d’interès que, en puritat, justifiquen la visita a la ciutat.

Què s’ha de fer? Sempre he cregut que el turisme, donada la seva gran transversalitat sectorial (economia, serveis, seguretat, cultura…) i subjectiva (protagonisme tant de les administracions públiques com dels agents socials), era una qüestió “de país” o, en el seu cas “de ciutat” (i en poques setmanes potser “d’estat”). Tots els actors han de ser cridats a proposar, consensuar i implementar les actuacions estratègiques que facin falta. Ja tenim estudis, diagnòstics i propostes de solucions emesos pels diferents organismes acadèmics, entitats o estudiosos del nostre país, que són d’un gran nivell. Però abans el que farà falta és una més gran altura de mires per part de tothom. Serà possible aconseguir-la?

[Imatge: www.eldiario.es, foto Sándra Lázaro]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!