Les aigües turbulentes

Avui m’he tornat a trobar el senyor amb qui ja vaig parlar fa un any (vegeu l’apunt aquí). Recordem que es tractava d’un autèntic catalanus qualunque, molt representatiu del que podria ser un ciutadà normal i corrent:

 – (ell) això ho tenim molt malament, no sé com acabarà tot…

– (jo) ja ha sortit el pessimista de torn…

– (ell) això de Pujol ens ha fet molt de mal

– (jo) ens farà només el mal que volguem nosaltres que ens faci; millor que hagi sortit tot ara

– (ell) sí, és clar, no sé què passarà, jo penso votar que sí; a qui haurien de buscar les pessigolles és l’Aznar, el Felipe González i tota aquesta colla…

– (jo) teniu raó: mira que en fa d’anys que se’n parla d’ells

Després d’aquest exercici de laments, he passat a l’atac:

– (jo) ara el que cal és fer un últim esforç, anar l’Onze de Setembre el matí a l’Ajuntament i a la tarda a la V (“uve” he dit, mea culpa)

– (ell) no sé si podré anar, tinc feina al camp [està jubilat i viu en un poble] i la noia que ens ajuda aquell dia fa festa; bé prou que al poble s’ha apuntat molta gent a l’autocar i per comprar la samarreta, jo potser m’arribaré a Tarragona al matí

– (jo) sí, home, sí, un últim esforç

– adéu, adéu

[Imatge: assemblea.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!