Parlaven d’esports, com casi sempre, i m’ha semblat entendre que es referien a Neymar com “el déu”. Que el món de l’esport i del periodisme especialitzat va sempre passat de voltes i es tendeix a glorificar, mitificar o directament elevar a uns inconcrets altars laics els grans astres de la pilota, el motor o la pista, és cosa sabuda, però m’ha semblat un pèl exagerat dir que Neymar és “déu” (o potser “Déu”).
Al màxim a que s’havia arribat fins ara és erigir capelletes de Maradona a Nàpols, però és clar, Maradona és Maradona, va guanyar un Mundial i que si patatim i patatam. Però Neymar és un noi que, fins on arriben els meus coneixements futbolístics, pràcticament està començant la seva carrera i per molt del Barça que sigui, per molt bon jugador que sigui i per molts milions d’euros que costés en el seu moment, no crec que es justifiqui aquesta inesperada divinització a no sabem quin Olimp.
Aviat s’ha resolt la confusió, quan la pantalla ens ha mostrat l’excels jugador brasiler lluint a l’esquena de la samarreta groga de la seva selecció un indubtable 10 (o sigui, un deu). El que em temia: el locutor de TV3 no ha encertat a pronunciar correctament la vocal, en la línia diguem-ne xava de molts altres professionals de la casa, capaços d’obsequiar-nos amb paraules com dólar o ópera. Se suposa que un locutor de televisió l’única cosa que ha de fer bé, l’única, és parlar correctament una llengua, oi? Doncs es veu que no.
[Imatge: foto AFP, www.sport.es]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!