Toca la campana
el so lúgubre i descuidat,
com si caigués del batall
la nota pesada i distant.
Retrona en l’altre costat
de la torre el so més agut
de la menuda campana
en un diàleg pausat
que anuncia a la contrada
que me n’he anat,
i et deix ja ferida d’enyor
esperant una tornada
que no es produirà,
sona amb un ding-dong
lúgubre i descuidat
el repicar del vell campanar,
son els darrers sons
del llenguatge mut
que ens va separar.
Qui sap quin pensament,
et porta aquest dringar?
[Autor: Qui sap si. Extret del bloc Parlem en poesia]
[Aquesta matinada, de sobte, ens ha deixat la mare; li agradaven les campanes; sempre la durem al cor]