Una petita comunitat religiosa instal·lada a l’Atles algerià s’ha d’enfrontar a l’amenaça creixent de l’islamisme, fins a haver de decidir entre ser conseqüent amb les creences i mantenir la seva activitat monacal però també assistencial, amb el corresponent risc per a les seves vides, o optar per marxar per un sentit de la supervivència humanament comprensible.
Es tracta d’una pel·lícula francesa, premiada al Festival de Cannes, altament recomanable. S’allunya d’excessos clericals, maniqueismes o moralines progres. Retrata amb senzillesa les relacions entre la comunitat i la societat a qui serveix, presidides pel respecte mutu, i com una i altra han de fer front al fanatisme que es va fent amo de la situació. En realitat, la pel·lícula és el procés d’uns monjos des dels dubtes inicials fins a la determinació de seguir endavant, amb l’ajuda de la fe i de la coherència interior.
A pesar del seu argument, la violència té en aquest film una presència relativament discreta. Tot ell traspua placidesa: la vida en comunitat, la litúrgia, l’activitat assistencial dels religiosos, els diàlegs entre els protagonistes… No hi ha banda sonora, llevat dels resos dels monjos i un fragment del Llac dels cignes que una cinta de caset reprodueix en l’escena més emotiva de tota la pel·lícula.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!