Les aigües turbulentes

S’han acomplert els pitjors pronòstics. Si he llegit bé el resum que n’ha fet Vilaweb (resumir un totxo de 880 fulls és tota una heroïcitat) les reinterpretacions de l’Estatutet van més enllà del que temíem en un principi. El Tribunal Constitucional entra a sac en el caràcter nacional de Catalunya, en la llengua, en la justícia, en les infraestructures, en tot. El que és pitjor és aquesta sensació no ja de retallada del text estatutari sinó de marxa enrera respecte als anteriors trenta anys d’autonomia, els que havien justificat el salt endavant. Un salt endavant que, il·lusionadament (sí que, n’érem d’il·lusos, sí) vam saludar un ja llunyà 30 de setembre de 2006.

Però trobem-li el costat bo. Aquest període de quatre anys, ple de feixucs estira-i-arronses polítics i judicials, de pressions de tota mena, d’infraestructures tercermundistes, d’agressions mediàtiques, de boicots comercials… hauran servit perquè un creixent nombre de catalans prengui consciència, ara sí, de que tot el peix ja està venut i, com diu aquella frase que comença a ser tòpica, amb Espanya no hi ha res a fer.

Que la sentència es faci pública justament vint-i-quatre hores abans de la gran manifestació de demà a Barcelona pot ser una involuntària coincidència o una volguda provocació. És igual. Que facin el que els doni la gana. En realitat sempre fan el que els dóna la gana. Jo ja no perdria massa el temps en anàlisis de cap tipus. Demà, a manifestar-nos. A la tardor, a votar amb l’esperança de que els partits comencin a entendre el missatge que els estem llançant la societat des de fa molt de temps: valentia, lideratge, idees clares, excel·lència en la gestió, honestedat…

Demà, si no es deixen el sonotone a casa, la classe política tindrà una bona ocasió de sentir nítidament què vol la societat catalana els propers mesos i anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!