Pols d'estels

Aquest mes de febrer presenta la tènue constel·lació del Linx (Lynx) entre les constel·lacions de l’Óssa Major, l’Auriga i Gemini. Aquest felí, abans tan comú a les nostres muntanyes, va ser posat al firmament per l’astrònom polonès Johannes Hevelius en el segle XVII. Volia omplir el buit entre les altres constel·lacions i va unir les estrelles principals d’aquesta zona amb una línea. Només un linx seria capaç de veure-hi alguna figura, circumstància per la qual va rebre el nom. Així que aquesta constel·lació és moderna i no prové de cap animal mitològic. A ull nu només distingirem fàcilment la seua estrella principal, Alfa Lyncis que només té magnitud 3,1.

El planeta Mercuri es deixarà veure aquest mes a partir del dia 10 de febrer, un poc després de la posta del Sol en direcció a l’oest. Cada dia que passe anirà separant-se cada vegada més del Sol i la seua visibilitat serà major.

El planeta Mart continua trobant-se ben alt en el cel durant tot el mes, entre les constel·lacions d’Àries i Taure, ben a prop de les Plèiades. El dia 5 la Lluna en quart creixent es situarà a tan sols 2 graus del planeta. Bon moment per a tractar de fer una bona fotografia amb Mart, la Lluna i les Plèiades. Poc a poc el planeta anirà acostant-se a les Plèiades fins que el dia 18 es trobarà a uns 2 graus.

Saturn es troba en la constel·lació de Càncer i també serà observable tot el mes. Es veurà a l’esquerra d’Orió i del Ca Major.

Venus es veu ben brillant poc abans de l’eixida del Sol per l’horitzó est mentre que Júpiter serà visible a altes hores de la matinada. Es trobarà en la constel·lació de Libra.

La Llunaserà quart creixent el 5 de febrer, mentre que el 13 estarà en fase de lluna plena. El dia 21 tindrem una lluna en quart minvant. Finalment el 28 de febrer la Lluna presentarà l’aspecte de lluna nova.

El passat 15 de gener la sonda Stardust de la NASA va retornar a la Terra. Fa un any es va situar a 300 km del cometa Wild2 recollint milers de partícules de la seua cua. Aquestes poden ser més antigues que el Sol mateix i ens donaran una informació molt valuosa de l’origen del sistema solar i de l’origen de la vida en la Terra primitiva.  La sonda, però, ha aconseguit també una càrrega tant o més valuosa que aquesta pols cometària. En el viatge de 7 anys per l’espai ha recollit les primeres mostres de pols interestel·lar.  Tanmateix la seua baixa densitat en l’espai fa que siga extremadament difícil trobar-les en el Col·lector de Pols Interestel.lar de la sonda. L’estudi d’aquestes petites partícules permetran conéixer el component bàsic de les nebuloses de gas i pols en les quals es formen les estrelles i els planetes.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de febrer de 2006, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Hi ha també una versió en alta resolució.

Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 27 a les 21:30 hores.

Que tingueu unes bones observacions.

Figura: Mapa celeste per al mes de febrer. Vàlid per al dia 1 de febrer a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

El gener de 2004 la sonda Stardust de la NASA es va situar a 300 km del cometa Wild2 recollint milers de partícules de la seua cua. Aquestes poden ser més antigues que el Sol mateix i ens donaran, una vegada la sonda ha retornat a la Terra, una informació molt valuosa de l’origen del sistema solar i de l’origen de la vida en la Terra primitiva.  La sonda, però, ha aconseguit també una càrrega tant o més valuosa que aquesta pols cometària. En el viatge de 7 anys per l’espai ha recollit les primeres mostres de pols interestel·lar.  Tanmateix la seua baixa densitat en l’espai fa que siga extremadament difícil trobar-les en el Col·lector de Pols Interestel·lar de la sonda. Per això la NASA demana voluntaris.

La sonda Stardust va a aterrar ahir al nostre planeta. Després de 7 anys navegant per l’espai i donant  tres voltes al Sol, finalment va ser recollida al desert de Utah, als Estats Units. Ara descansa a una sala neta a Utah, a l’espera de ser traslladada Johnson Space Center de la NASA a Houston, a l’Estat de Texas. L’arribada sense problemes i les seues conseqüències han estat comentades pel Juli Peretó al seu bloc.  Tanmateix caldria afegir algunes dades sobre els dos tipus de partícules detectades.

La cua del cometa Wild2 ha proporcionat les partícules més interessants. Seran les primeres partícules sòlides extraterrestres que es poden estudiar als laboratoris llevat de les mostres de les roques lunars i dels meteorits. Ha estat inalterades des de l’origen del sistema solar.

Tanmateix a la part oposada del col·lector de pols cometària la Stardust tenia un altre col·lector: el Stardust Interstellar Dust Collector (SIDC) o el Col·lector de Pols Interestel·lar (SIDC). La pols interestel·lar és la component dels núvols de gas i pols d’on es formen les estrelles i els planetes. L’exemple més visible ara en hivern és la nebulosa d’Orió. El nom del meu bloc Pols d’estels fa precisament referència a aquesta pols i de la qual algun dia en parlaré en algun article. Tots els planetes, estels i fins i tot tots els sers vius del nostre planeta, també nosaltres, hem estat part d’aquesta pols.

A partir de les dades aportades per anteriors missions com la Ulysses i la Galileo se suposa que el detector de la Stardust haurà recollit unes 45 partícules de pols interestel·lar durant aquest 7 anys de viatge. Una càrrega escassa i per tant preciosa.

El col·lector d’aerogel mesura uns 1000 cm quadrats, un quadrat d’uns 32 cm de costat. Els grans de pols s’han de buscar amb microscopi i amb un camp de visió tan petit com un gra de sal. La feina de trobar les partícules es equivalent a trobar 45 formigues en un camp de futbol mirant en trossos de 5 cm x 5 cm cada vegada!

Així el col·lector s’ha dividit en 1,6 milions de trossos individuals on buscar algun d’aquests grans interestel·lars. Aquesta feinada suposarà uns 20 anys seguits de búsqueda per a la gent de la NASA.

És aleshores quan la participació de la gent voluntària és fa imprescindible. La NASA busca voluntaris per trobar aquestes partícules fugisseres. Per a participar-hi cal preregistrar-se. S’haurà de passar un test on els voluntaris seran qualificats. Després, als que superen la prova, se’ls donarà una sessió d’entrenament. Finalment, ja a la primavera podran descarregar-se un microscopi virtual. Aquest es connectarà amb el servidor de la NASA i baixarà imatges del Col·lector de Pols Interestel·lar. Les hauran d’examinar per buscar les partícules de pols.

El premi, per a qui ho aconseguesca, serà el goig d’haver estudiat les primeres mostres de matèria procedent de la Galàxia i a més ser un dels coautors de les publicacions que es puguen fer sobre el descobriment d’aquests minúsculs granets de pols.

El mes de gener la constel·lació d’Orió i les constel·lacions associades de Ca Major i Ca Menor estan ben visibles al firmament. Poc després de la posta del Sol, Venus continuarà veient-se molt prop de l’horitzó oest. Els planetes Mart i Saturn es troben ben alts al cel.

El mes de gener la constel·lació d’Orió i les constel·lacions associades de Ca Major i Ca Menor estan ben visibles al firmament. Orió representa un gegant caçador, fill del déu Posidó i d’Euriale. Era molt bell i tenia una gran força. Es casà amb Side, la bellesa de la qual rivalitzava amb la de la deessa Hera. Aquesta, envejosa, la va ofegar en la mar. Orió marxà a Quios, on s’enamorà de Merope, el pare de la qual, Enopió, no consentí el matrimoni i va cegar el gegant Orió. Aquest, amb l’ajuda d’un xiquet, anava caminant sempre de cara a Llevant i recuperà la vista. Després, quan intentà violar la deessa Àrtemis, aquesta li envià un escorpí que li va picar al taló. Tant l’animal com el gegant Orió van ser transformats en constel·lacions. Això sí, estan separades en el cel. L’Escopí és una de les constel·lacions de l’estiu mentre que Orió s’observa en l’hivern. Les constel·lacions Ca Major i Ca Minor, segueixen fidelment Orió en el cel. Són la representació dels gossos de caça del gegant.

Si mireu al sud durant les primeres hores de la nit veureu clarament aquestes constel·lacions. Les estrelles principals d’Orió són Betelgeuse, situada dalt a l’esquerra i Rigel baix a la dreta. Els tres estels alineats que formen el Cinturó d’Orió són molt característics. Si trobeu aquests estels, veureu perfectament la constel·lació. Perpendicularment al Cinturó es veu un grapat d’estrelles al centre del qual hi ha la Nebulosa d’Orió, lloc on ara mateix estan naixent estrelles. Uns prismàtics són suficients per apreciar la bellesa de la nebulositat. A sota, a l’esquerra d’Orió trobarem la constel·lació del Ca Major. En ella podem veure l’estel més brillant del cel, Sirius.  No és que intrínsecament siga molt brillant sinó que la seua proximitat, a només 8,6 anys llum, el converteix en la més brillant de les estrelles. La nit de cap d’any, després de les campanades del canvi d’any la podreu veure cap al sud i prop de l’horitzó. No hi ha pèrdua. És l’objecte més brillant en aquesta direcció.

L’any 2006 començarà amb un encontre pròxim de Venus i una fina lluna creixent prop de l’horitzó oest el dia 1 de gener. Poc després de la posta del Sol, Venus continuarà veient-se molt prop de l’horitzó oest. Anirà aproximant-se cada dia al Sol i serà ja inobservable la segona quinzena del mes. L’última desena del mes el podreu trobar abans de l’eixida del Sol.

El planeta Mart es troba ben alt en el cel durant tot el mes, entre les constel·lacions d’Àries i Taure, ben a prop de les Plèiades.

Saturn es troba en la constel·lació de Càncer i també serà observable tot el mes. Es veurà a l’esquerra d’Orió i del Ca Major.

Júpiter serà visible a altes hores de la matinada per l’horitzó est. Estarà baix durant tot el mes.

La Lluna serà quart creixent el 6 de gener, mentre que el 14 estarà en fase de lluna plena. El dia 22 tindrem una lluna en quart minvant. Finalment el 29 de gener la Lluna presentarà l’aspecte de lluna nova.

El passat dia 21 de desembre a migdia el Sol va assolir el seu punt més baix en el cel. Va ser el dia del solstici d’hivern. La nit va ser la més llarga de l’any i les hores de llum van ser les mínimes. A partir d’ara el dia anirà allargant-se a poc a poc.

La imatge present en l’article representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de gener de 2006, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. També el podem veure en més alta resolució. 

Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Que tingueu unes bones observacions. Bon Any 2006 per a tots i bons cels per a observar.  

Figura: Mapa celeste per al mes de gener. Vàlid per al dia 1 de gener a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel. Una figura amb millor resolució pot trobar-se ací.

Ja som al bell mig de les festes de Nadal. Molts de nosaltres hem muntat el pessebre, amb la Mare de Déu, Sant Josep i el nen Jesús. Dalt de tots ells, llueix l’estel de Betlem, segurament amb una bella cua.

Pocs hauran pensat què podria ser aquest objecte celeste que només apareix citat a l’evangeli de Mateu, 2:1-12 on uns savis d’Orient pregunten al rei Herodes:

–On és el rei dels jueus que acaba de nàixer? Hem vist a l’Orient la seua estrella i venim a  adorar-lo.

Encara que la Bíblia no és un text científic i les coses que es diuen no poden ser agafades al peu de la lletra, els astrònoms s’han preguntat des de fa molts anys quin objecte celeste podia ser aquesta estrella.

Per abordar aquest tema es poden plantejar tres tipus d’hipòtesis:

1) L’estel de Betlem és un mite i no va existir mai.

2) L’estel de Betlem va ser un fet miraculós.

3) L’estel de Betlem va ser algun fenomen astronòmic.

Només en el tercer cas l’astronomia moderna té alguna cosa a dir. Aquest article només tractarà la tercera hipòtesi.

Per a una major comprensió del text cal recordar que Dionisius Exiguus, l’any 525, va introduir un nou punt d’origen per al calendari. Fins aleshores els anys es comptaven a partir del començament del regnat de Dioclecià (245-313). Aquest emperador romà, però, va resultar ser un dels majors perseguidors de cristians. Una vegada el cristianisme va ser tolerat a l’imperi romà, en època de Constantí (l’any 313), era  una contradicció no desfer-se de tan nefast record. Per això Dionisius Exiguus va proposar començar a comptar els anys del calendari a partir de l’any de naixement de Jesús. Ho va calcular, comptant les durades dels regnats dels diversos emperadors romans i sabent que Jesús va nàixer sota August. Els càlculs, però, no van ser prou exactes i va cometre un error d’uns 5 o 7 anys de menys. Això es va descobrir molts anys després. Ja era massa tard per a fer res. La gent ja estava acostumada a aquesta cronologia i no es va corregir. No ha de sobtar, doncs, que Jesús nasquera uns quants anys abans de Crist.

El primer astrònom modern que s’interessa per l’estel de Betlem va ser Johannes Kepler. L’any 1614 va proposar associar-la a la triple conjunció dels planetes Júpiter i Saturn que va ocórrer en el període d’un any, entre els anys 7-6 abans de Crist (a.C.) Una conjunció és una aproximació aparent de dos cossos celestes en el cel. Vist des de la Terra i a causa dels moviments de la Terra i d’aquests astres, els dos cossos (dos planetes, o un planeta i una estrella) sembla que s’ajunten en el cel per formar un sol astre molt brillant, o bé dos gairebé junts.

Efectivament, l’any 7 a.C. el planeta Júpiter es trobava sobre la constel·lació de Pisces. Molt prop d’ell Saturn el seguia. Durant aquest any i part del següent (6 a.C.) van romandre junts fent una mena de ball còsmic. El dia 29 de maig, l’1 d’octubre i el 6 de desembre de l’any 7 a.C. els dos planetes s’aproximaren a una distància angular de menys d’1 grau, dues vegades el diàmetre de la Lluna plena. A més a més el dia 26 de febrer de l’any 6 a.C. el planeta Mart se situà exactament entre aquests dos planetes fent un bonic trio d’astres.

En aquella època els observadors del cel eren els astròlegs que van poder “interpretar” aquesta coincidència còsmica com un important esdeveniment terrenal. Sembla que Pisces era la constel·lació del poble jueu, mentre que Júpiter simbolitzava el naixement d’un rei. Només faltava incloure l’entrada del planeta Mart, símbol de lluita i guerra per tindre tots els ingredients: ha nascut un rei alliberador del poble jueu.

Els reis, segurament astròlegs perses o babilonis, van quedar sobtats per aquest fenomen. Per cert, no està gens clar quants n’eren. Per a la nostra tradició cristiana en són tres, però per a altres tradicions cristianes orientals n’arriben a ser fins a dotze. L’evangeli només parla de tres regals que podien haver sigut portats per més de tres savis.

La triple conjunció de Júpiter i Saturn era un fenomen que segurament va passar desapercebut per a la majoria de la gent. Els reis mags pregunten al rei Herodes que sembla que no en sap res de la nova estrella i ha de preguntar als seus sacerdots on ha de nàixer el Messies. Així que el fenomen celeste potser no havia de ser massa evident.

Es va especular durant un temps si l’estrella de Betlem hauria sigut un cometa. Els càlculs demostren clarament que cap dels cometes coneguts va fer una aparició per aquelles dates. La creença popular que l’estel era un cometa té un origen medieval. Prové del pintor italià Giotto, que en el fresc de l’adoració del reis de la Capella dels Scrovegni a Pàdua, l’any 1305, va incloure un estel amb cua. Va ser una incorporació purament estètica, ja que l’any 1301 havia vist el pas del cometa Halley i l’havia fascinat. A partir d’aleshores es va seguir aquesta tradició.

Kepler mateix afina una mica més el càlcul del límit inferior de l’any del naixement de Jesús. L’historiador romà Flavius Josephus conta que el rei Herodes el Gran, va morir després d’un eclipsi de Lluna que s’observà a Jerusalem. Kepler calcula que aquest eclipsi va ocórrer l’any 4 a.C. i, recordant que aquest rei ordenà matar tots els xiquets menors de 2 anys, va obtindre els anys 7-6 a.C. com els més probables per al naixement de Jesús.

Hi ha altres propostes per a l’estel de Betlem. Una és associar-la a la conjunció dels planetes Júpiter i Venus, i també a la de Júpiter i l’estrella Regulus de la constel·lació de Leo, que s’esdevingué els anys 3-2 a.C. L’acceptació d’aquesta hipòtesi implicaria retocar la data de la mort del rei Herodes.

L’observació d’una nova -tipus d’estel que presenta esclats recurrents d’augment de lluminositat- pels astrònoms xinesos i coreans l’any 5 a.C., pot ser també un bon candidat.

Finalment s’ha associat l’estel de Betlem amb la primera observació de l’esclat de la nova Mira a la constel·lació de la Ballena (Mira Ceti) que va ocórrer durant l’època de la triple conjunció de Júpiter i Saturn de l’any 7 a.C.

La data exacta del naixement de Jesús és també una incògnita. De fet en l’evangeli de Lluc 2:8-20 es diu que uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat i això en hivern a Israel i Palestina és impossible. Fa molt de fred, gela i de vegades neva. Hauria de ser, per tant, a la primavera. En els primers anys del cristianisme quan els cristians eren perseguits, el Nadal va ser una festa de data variable per no ser detectada. Després cap al segle IV, quan va ser la religió oficial de l’imperi romà, es va posar finalment el 25 de desembre. La idea era substituir la festa romana de la Saturnàlia, dedicada al déu Saturn, que era una festa de llibertinatge, semblant al nostre carnaval, en la qual els amos feien d’esclaus i aquests d’amos. La gent, a més, s’intercanviava regals. Era una celebració en honor al Sol renaixent, que a partir del solstici d’hivern torna a pujar a poc a poc i, per tant s’allarguen els dies. El nostre Nadal va adaptar la tradició de fer i rebre regals. I podem assegurar que aquesta no prové dels regals que feren els reis mags en un pessebre als afores de la població de Betlem.

Si voleu ampliar la informació sobre aquest tema podeu llegir els excel·lents articles de Salvador J. Ribas i de Mark Kidger.

La imatge adjunta representa el cel nocturn en direcció al sudest el dia 1 d’octubre de l’any 7 aC cap a les 9 del vespre. Si la voleu veure bé obriu-la directament o bé salveu-la al vostre ordinador i obriu-la des d’allí.

Aquest mes la constel·lació de Perseu es troba ben alta al cel. Representa un dels mites més importants de les sagues dels herois i déus grecs. Un dia, Perseu, fill de Danae i de Zeus va prometre com a regal al rei Polidectes el cap de la Medusa.

Aquesta era un monstre el coll del qual estava protegit per escates de drac i ullals de senglar. A més la seua mirada petrificava tota persona que la mirara. Només l’ajuda dels déus Hermes i Atenea van permetre Perseu decapitar la Medusa. Del coll tallat va eixir el cavall alat Pegàs. En tornar i passar per Etiòpia va veure Andròmeda lligada a una roca a la vora del mar. La seua bellesa el va enamorar. Així que per tal d’alliberar-la va lluitar contra el monstre marí que pretenia menjar-se-la.

En la constel·lació de Perseu trobarem l’estrella b Persei. Realment és un estel doble que ens apareix de perfil. Cada 2 dies i 21 hores l’estel més dèbil passa per davant del més brillant i produeix un eclipsi estel·lar. El trànsit sobre l’estel brillant dura unes 10 hores en les quals la magnitud aparent del sistema estel·lar (una mesura de la seua lluminositat) baixa de 2,1 a 3,4. La nostra vista és capaç de veure aquesta davallada luminosa i és per això que rep el nom popular d’Algol, dimoni en àrab, ja que en l’antiguitat no es podia concebre que variara la lluminositat d’un estel. Es tracta del que ara s’anomena un sistema binari eclipsant.

Poc després de la posta del Sol, continuarem veient el planeta Venus. El dia 4, una lluna creixent molt fina se situarà exactament per sota d’ell. Serà una imatge interessant de veure.

El planeta Mart es troba alt en el cel durant tot el mes, si mirem en direcció a l’est a la posta del Sol. Aprofiteu per veure’l ara que es troba en oposició, és a dir a la distància mínima a la Terra. Amb un telescopi podem veure detalls a la seua superfície, com els pols marcians (zones blanques) i la zona de Syrtis Major (zones fosques).

Saturn eixirà per l’est cap a les 22 h. de la nit a principi de mes, al voltant de les 21 h. a mitjan desembre i aproximadament a les 20 h. els últims dies del mes.

Júpiter serà visible a altes hores de la matinada per l’horitzó est. Estarà baix durant tot el mes. Mercuri, serà observable molt poc abans de l’eixida del Sol durant pràcticament tot el mes. Podeu tractar de veure’l cap a les 7:30.

La Lluna serà nova el dia 1, quart creixent el 8, mentre que el 15 de desembre estarà en fase de lluna plena. El dia 23 tindrem una lluna en quart minvant. Finalment el 31 de desembre la Lluna presentarà altra vegada l’aspecte de lluna nova.

El planeta Plutó ha estat la notícia d’aquest mes. Arran d’observacions realitzades el passat mes de maig amb el telescopi espacial Hubble, s’ha descobert i s’ha fet públic  que el planeta Plutó té dues noves llunes que l’orbiten. Així que ara el nové planeta del sistema solar té tres llunes: Caront, descoberta l’any 1978 i aquestes dues noves llunes que encara no tenen nom popular.

La imatge adjunta és el mapa celeste per al mes de desembre. És vàlid per al dia 1 de desembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de desembre de 2005, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. També el podeu trobar en més alta resolució.

Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Que tingueu unes bones observacions.

Aquest any és l’any Jules Verne. Ara fa 100 anys que aquest escriptor francés va morir deixant un llegat de més de 60 llibres. Molts xiquets, ara ja adults, s’han introduït en la lectura amb les seues peculiars aventures on la ciència hi juga un paper fonamental en l’acció. Els protagonistes ixen de situacions compromeses pel seu coneixement de diverses tècniques científiques.

L’any 2005 és un any peculiar per a la divulgació de la ciència. Fa 100 anys de la publicació dels articles més importants d’Albert Einstein, entre ells la formulació de la Teoria Especial de la Relativitat. És per això que la Unesco va declarar el 2005 l’any mundial de la física. A casa nostra podem veure-ho ací. A més el 3 d’octubre vam poder gaudir d’un espectacle de la natura. La Lluna passà per davant del Sol i ens deixà veure només un anell fi de llum solar.

Però aquest any és també l’any Jules Verne. Ara fa 100 anys que aquest escriptor francés va morir deixant un llegat de més de 60 llibres. Molts xiquets, ara ja adults, s’han introduït en la lectura amb les seues peculiars aventures on la ciència hi juga un paper fonamental en l’acció. Els protagonistes ixen de situacions compromeses pel seu coneixement de diverses tècniques científiques.

Jules Verne, conegut per ací com Julio Verne,  va nàixer a Nantes el 1828 d’una família benestant. Va estudiar dret a Paris però no va exercir massa temps ja que volia ser escriptor. Va provar tots els gèneres: teatre, contes, poesia; i quasi sempre amb ben poc èxit. Amic d’Alexandre Dumas fill, aquest li va presentar l’editor Pierre Hetzel al qual lliurà el manuscrit de la seua primera novel·la, Cinc setmanes amb globus (1863). L’èxit immediat va fer encetar una fructífera relació entre editor i escriptor. La novel·la conta l’aventura en globus de tres persones per l’Àfrica equatorial i llavors el tema era realment d’actualitat ja que diversos exploradors estaven en aquella època recorrent l’Àfrica en busca de les fonts del riu Nil. Amb una habilitat sorprenent mescla fets reals amb d’altres de novel·lats, la qual cosa aporta una gran versemblança a l’acció. A partir d’aquest èxit es va dedicar exclusivament a la narració de temàtica científica i geogràfica.

L’editor Hetzel era un ferm partidari de la separació entre l’església i l’estat, defensava l’educació laica i tenia interés a introduir la ciència en la literatura. Estava convençut que la missió de l’educació és lluitar contra la ignorància i que sols així podia sorgir un nou ciudatà. Només si es posseeixen uns adequats coneixements pot existir una societat lliure i democràtica. Jules Verne era l’autor que millor va escampar aquestes idees de la mà de l’editor, que sovint corregia les novel·les per adaptar-les millor al seu projecte educatiu. Un exemple clar d’açò és quan obligà Verne a canviar el final de la seua segona novel·la, Viatges i aventures del capità Hatteras (1864-1865) en què el protagonista se suïcidava, per un final on només es tornava boig, ja que aquest fet podia ser negatiu per als lectors més joves.

Verne no tenia formació científica, però va saber relacionar-se amb científics de l’època. Passava hores als laboratoris de física i de química tot observant i preguntant. A més a més llegia regularment totes les revistes científiques, d’on treia totes les idees per a les seues màquines més sorprenents, com per exemple el submarí Nautilus de la novel·la Vint mil llegues de viatge submarí (1869-1870).

D’altra banda, no era un visionari com molts han afirmat. Tots els invents i aparells utilitzats en els seus relats eren certament novetats o prototips en la seua època. Ell només anà una mica més lluny en les aplicacions d’aquests invents.

També, molts dels seus lectors han trobat en els seus llibres una vocació per l’estudi de carreres científiques i tècniques. I açò els ho poden agrair a Verne i Hetzel. Tant és així que quasi 150 anys després de la publicació de les primeres novel·les, aquestes encara mostren l’encant dels misteris de la natura i com la ciència és capaç de descobrir-los i utilitzar-los en benefici del gènere humà.

Vos recomane vivament que llegiu o rellegiu alguna de la seues obres i veureu la modernitat del seu discurs. Agafeu, per exemple, La volta al món en vuitanta dies (1872), i notareu la confiança del protagonista en el progrés i la dominació de la Terra per la humanitat amb l’ús de la tècnica.

Per saber-ne més llegiu l’assaig de Jesús Navarro publicat enguany:

Somnis de ciència, un viatge al centre de Jules Verne, Jesús Navarro, Editorial Bromera i Publicacions de la Universitat de València, Col·lecció Sense Fronteres, 19, 2005.

La constel·lació de Pisces o Peixos representa dos peixos lligats amb dues cordes per la cua. L’estrella alfa de la constel·lació correspon al nus de les cordes. Aquesta constel·lació s’originà a Babilònia i va ser adoptada pels grecs. El planeta Mart es trobava a només 69 milions de quilòmetres de la Terra el 29 d’octubre. Aquell dia i durant aquest mes de novembre el planeta serà uns dels objectes més brillants de la nit.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de novembre de 2005, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a les vostres espatles en la carta, l’Est (E) es trobarà a la vostra esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel.

Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

La constel·lació de Pisces o Peixos representa dos peixos lligats amb dues cordes per la cua. L’estrella alfa de la constel·lació correspon al nus de les cordes. Aquesta constel·lació s’originà a Babilònia i va ser adoptada pels grecs. En la seua mitologia, els dos peixos representen la deessa Afrodita i el seu fill Eros, que es llançaren al riu Èufrates per fugir de Tifó, un monstre més gran que una muntanya, el cap del qual arribava al cel. Aquest lluità contra Zeus, malferint-lo, però va ser finalment vençut pel déu que li llançà llamps i el soterrà sota el volcà Etna. Les flamarades del volcà són les que encara vomita el monstre o les restes dels llamps de Zeus.

La constel·lació de Peixos és una de les 12 del zodíac. Astronòmicament parlant, això vol dir que el Sol en el seu camí pel cel al llarg de l’any passarà per sobre d’ella. Serà entre el 12 de març i el 18 d’abril quan el Sol la creuarà.

Poc després de la posta del Sol, continuarem veient el planeta Venus. El dia 5 una lluna creixent molt fina se situarà exactament per sota d’ell. Serà una imatge interessant de veure. A partir del dia 4 i fins el 15, podreu veure per fi Mercuri molt a prop de l’horitzó. Posteriorment, en aproximar-se al Sol se’ns farà invisible.

El planeta Mart eixirà, per l’horitzó est, poc després de la posta de Sol a principi de mes. El veureu d’un roig brillant. El dia 14 estarà a 6 graus de la Lluna i anirà augmentant d’altura durant el mes. Al finals de novembre ja es trobarà alt a la posta del Sol.

Saturn eixirà cap a les 12 de la nit a principi de mes, a les 23 h a mitjan novembre i cap a les 22 h els últims dies del mes.

Júpiter serà visible a partir del dia 8 de novembre poc abans de l’eixida de Sol per l’horitzó est. Estarà molt baixet durant tot el mes. Els últims dies de novembre, si tenim sort, podrem tornar a veure com ix Mercuri pocs minuts abans que el Sol.

La Lluna serà nova el dia 2, quart creixent el 9, mentre que el 16 de novembre estarà en fase de lluna plena. Finalment el 23 de novembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart minvant.

L’esdeveniment més important del mes ha estat, sense dubte, l’eclipsi anular de Sol del passat dia 3 d’octubre. El cel sense núvols a les comarques de l’Horta i de la Safor va permetre la seua observació segura a tots els llocs preparats. Podeu llegir la crònica i fotos de les activitats realitzades a un article de la revista 15 dies. 

El planeta Mart es trobava a només 69 milions de quilòmetres de la Terra el 29 d’octubre. Aquell dia el planeta va ser uns dels objectes més brillants de la nit. Si mireu amb un telescopi xicotet sereu fins i tot capaços de veure detalls a la seua superfície com els gels dels seus pols (taques blanques) i la zona de Syrtis Major (zona fosca). Durant tot el mes de novembre Mart continuarà brillant, orgullós, al cel.

Que tingueu unes bones observacions.

Figura: Mapa celeste per al mes de novembre. Vàlid per al dia 1 de novembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Increïble però cert. El diari més venut al País Valencià, Levante, mescla notícies reals amb altres més pròpies de les pseudociències. En l’edició d’ahir dimarts 1 novembre 2005  apareix un article sobre el signe zodiacal de Leonor, primogènita dels prínceps d’Asturies.

Diu l’article del Levante, després de parlar sobre l’origen del nom,

La primogénita de los Príncipes de Asturias, Leonor, ha nacido bajo el signo de Escorpio, igual que su abuela, la Reina Sofía, que celebra onomástica el 2 de noviembre. Según el horóscopo, los Escorpio son tenaces, vitales, enérgicos, activos, calculadores, prudentes, vanidosos, envidiosos, grandes amantes, aunque infieles.

Los nacidos bajo este signo -entre el 24 de octubre y el 24 de noviembre-, suelen tener un físico imponente y son capaces de cautivar con su presencia; su vitalidad es envidiable y reúnen todo lo bueno y lo malo del resto de los signos zodiacales.

Quan li tiraran les cartes i ho publicarà el diari?

Que pensa d’això el bloc de premsa la Vaca que Vola (VqV)?

Levante, el diari més venut i llegit del País Valencià.

El passat dia 3 d’octubre la Lluna passà per davant del Sol i es produí un eclipsi. En una societat amb altres dirigents polítics en l’administració educativa, s’haguera remarcat el valor pedagògic del fenomen astronòmic. Entendre en temps real els moviments dels cossos celestes no té preu per a una classe de ciències.

El passat dia 3 d’octubre
la Lluna passà per davant del Sol i es produí un eclipsi. El fenomen s’observà en una banda que travessà en diagonal tota la península Ibèrica, de Galícia fins al País Valencià. Un eclipsi de Sol ha deixat de ser un fenomen imprevisible. No deixa de sorprendre’ns, però, l’èxit de l’astronomia de posició en dir-nos com i quan es produiran els fenòmens celestes. Aquesta idea que l’univers és comprensible i predictible és un antídot contra les pseudociències.

Han estat molts els punts tot al llarg del país on s’han organitzat observacions obertes al públic. Al campus de Burjassot de
la Universitat de València, convocats pel Departament d’Astronomia i Astrofísica, s’aplegaren, per exemple, més de 3.000 persones per a gaudir de l’observació en directe.

Moltes escoles i instituts de secundària amb professors conscients de la importància de l’esdeveniment organitzaren activitats en els seus centres. En tots aquests llocs, la preparació primer i l’observació de l’eclipsi, després, van formar part d’un projecte educatiu de l’àrea de ciències en què els alumnes van aprendre les condicions que produeixen un eclipsi, la programació horària de l’esdeveniment i els mètodes d’observació segura. Una vegada començat el fenomen, van poder obtenir dades meteorològiques o sobre el comportament d’animals i plantes, la variació d’il·luminació, etc. Aquesta vessant pedagògica de l’eclipsi pel fet que els alumnes hagueren de preparar una observació real, segur que els ha enriquit i potser haurà provocat alguna nova vocació d’estudis científics.

Molts centres educatius, però, no feren res. Les classes tenien les persianes baixades amb els xiquets tancats a dins, o bé, van canviar l’hora de l’esplai per evitar estar en el pati en el moment de l’anularitat. La causa d’aquestes decisions cal busca-la, al nostre entendre, en els missatges d’alguns mitjans de comunicació i en darrera instància en l’actitud de la nostra Conselleria d’Educació.

Les notícies aparegudes en aquests mitjans els dies anteriors donaven a entendre que un eclipsi és un fenomen perillós. Fins i tot hi ha qui el suposava una mena de font d’alguna radiació especial perjudicial per als ciutadans. Semblava que era molt fàcil quedar-se cec en observar-lo. Algunes informacions fomentaven la por, la ignorància, i magnificaven els problemes en lloc de projectar-ne una imatge amable i segura. Efectivament no s’ha de mirar al Sol directament en un eclipsi. Ni tampoc en un dia normal, caldria afegir. En aquest cas, les cèl·lules retinals són destruïdes pels rajos infrarojos i apareix una taca negra en la visió que pot ser irreversible.

La Conselleria va reaccionar tard i mal davant l’esdeveniment. Uns dies abans, el dia 26 de setembre, els sindicats d’ensenyants i d’estudiants reclamaven que donara ordres per a una observació segura i per l’aprofitament educatiu del fenomen.  El dia següent
la Conselleria parlava per primera vegada. En un comunicat de premsa feia referència als diversos mètodes d’observació segurs i recomanava tancar els xiquets més menuts en  les aules. La manera més segura de veure l’eclipsi és per la televisió o per internet, van arribar a dir. Cap referència a l’interés educatiu del fenomen. Tornem, doncs, al discurs de la por.

Les explicacions d’aquesta actitud catastrofista de les nostres autoritats educatives poden ser diverses:

1.     La reacció dels pares i sobretot dels professors a fi d’estalviar qualsevol dany als xiquets. Per curar-se en salut, es decideix no fer res. Alguns equips directius i
la Conselleria potser estan obsessionats en allò de les responsabilitats.

2.     La ciència en general, i l’astronomia en particular, semblen màgia i són, per tant, incomprensibles. No sabem el que pot passar i millor si ens tanquem darrere de gruixudes persianes.  És una versió de la coneguda tercera llei d’Arthur C. Clarke.

3.     Una variant de l’anterior seria que la ciència en general, i l’astronomia en particular, no són cultura i el seu coneixement és negligible en la societat actual.

4.     No haver fet els deures. Ja fa temps que l’eclipsi estava previst però
la Conselleria no té ningú que l’assessore i s’assabentà de l’eclipsi pels diaris. Quan no hi ha temps d’acabar els deures cal fer el que ha manat el professor més exigent. Només hi havia temps de posar la por en el cos.

En una societat amb altres dirigents polítics en l’administració educativa, s’haguera remarcat el valor pedagògic del fenomen astronòmic. Entendre en temps real els moviments dels cossos celestes no té preu per a una classe de ciències. Preparar una observació real és un exercici valuós per aplicar el mètode científic. Allà on es valora la ciència s’explica el fenomen, les seues causes i les maneres d’observar-lo de forma segura. Això és el que es féu a França, per exemple, durant l’eclipsi de 1999. 

Voldríem esmentar unes paraules del professor d’optometria canadenc, B. Ralph Chou, expert en seguretat ocular:

Els dies anteriors a un eclipsi solar [els mitjans de comunicació] solen advertir dels perills de mirar un eclipsi […] malgrat les seues bones intencions, freqüentment contenen informacions inexactes o errònies que poden induir la gent a evitar l’observació  […] Un estudiant que ha rebut advertiment dels seus professors del perill de mirar l’eclipsi i que després s’assabenta que altres sí que l’han observat de manera segura, ¿com podrà creure els advertiments dels seus professors al voltant del perill de les drogues, de l’alcohol, la sida, etc?

Els que conviden a amagar-se quan ocorre un eclipsi se situarien a una passa d’aquells que creuen que els terratrèmols, huracans i sequeres són un càstig diví, perquè el coneixement humà no és capaç ni d’explicar-los ni de prevenir les conseqüències.

Aquest article va ser publicat al diari Información d’Alacant per Enric Marco, Universitat de València i Vicent Soler, Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó el dia 18 d’octubre 2005.

Foto: Estudiant observant l’eclipsi del 3 d’octubre. Enric Marco

La constel·lació de Cefeu es troba en direcció al Nord, prop de l’estrella polar i junt a Cassiopea i Andròmeda. És per tant, circumpolar. Ni s’alça ni es pon durant la nit i la podem veure durant tot l’any. Mitològicament representa Cefeu, rei d’Etiòpia, i espòs de Cassiopea.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 d’octubre de 2005, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a les vostres espatles en la carta, l’Est (E) es trobarà a la vostra esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel.

Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

La constel·lació de Cefeu es troba en direcció al Nord, prop de l’estrella polar i junt a Cassiopea i Andròmeda. És per tant, circumpolar. Ni s’alça ni es pon durant la nit i la podem veure durant tot l’any. Mitològicament representa Cefeu, rei d’Etiòpia, i espòs de Cassiopea. Aquesta, que pretenia ser més bonica que les Nereides, bellíssimes divinitats marines, va ser castigada per Posidó (Neptú) que li va enviar un monstre per assolar el seu regne. L’oracle d’Amó va dir que Etiòpia  seria lliure de la bèstia si sacrificava la seua filla Andròmeda. Aquesta va ser lligada a una roca per ser menjada. Perseu, l’heroi, la va veure, va matar el monstre, la salvà i es casà amb ella.

L’estel més interessant de Cefeu és delta Cefei. Realment és un estel doble situat a uns 1000 anys llum de distància. L’estrella més brillant del sistema binari és una supergegant groga que té la particularitat que s’expandeix i comprimeix regularment variant al mateix temps la seua brillantor. És una estrella polsant i aquesta propietat resulta molt útil per mesurar distàncies ja que existeix una relació entre el període de les polsacions i la seua lluminositat intrínseca. Va ser la primera estrella descoberta del grup d’estrelles variables cefeides. Si descobrim una estrella cefeida en una altra galàxia, només mesurant el període de les seues polsacions i la seua lluminositat aparent serem capaços de determinar la distància a la galàxia.

Poc després de la posta del Sol, els primers dies d’octubre continuarem veient els planetes Venus i Júpiter. Aquest últim, molt baix, cada vegada s’aproximarà més al Sol i desapareixerà a l’horitzó oest. El dia 7 una lluna creixent passarà prop de Venus. Entre els dies 15 al 18,  Antares, l’estrella gegant roja de la constel·lació de l’Escorpí, formarà parella al cel amb Venus.  El planeta continuarà situat a prop de l’horitzó durant tot el mes.

El planeta Mart ix cap a les 22 hores a principi de mes, a les 21 hores a mitjan mes i a les 20 hores a final de mes.  Això vol dir que observat a la mateixa hora anirà augmentant la seua altura dia a dia. Estarà situat prop de les Plèiades. El dia 19, la Lluna se situarà entre aquestes i el planeta. Un bon moment per observar-ho i, si es pot, fotografiar-ho. El seu color rogenc es veurà cada vegada més brillant fins a la seua màxima aproximació el dia 29 d’octubre.

Saturn eixirà de matinada. A l’eixida del Sol ja el veurem ben alt al cel de l’horitzó est.  

La Lluna serà nova el dia 3, quart creixent el 10, mentre que el 17 d’octubre estarà en fase de lluna plena. Finalment el 25 d’octubre la Lluna presentarà l’aspecte de quart minvant.

L’esdeveniment més important del mes serà, sense dubte, l’eclipsi anular de Sol del dia 3 d’octubre. El matí d’aquest dia la Lluna anirà tapant progressivament el centre del disc del Sol i ens en deixarà veure només un fi anell a les 11 hores, durant uns 4 minuts. El cel es tornarà d’un color grisenc com si estiguera núvol. Si voleu saber-ne més no deixeu de visitar l’exposició que sobre l’eclipsi l’Agrupació Astronòmica de la Safor ha organitzat a la Biblioteca Central de Gandia. 

Cal també destacar l’oposició del planeta Mart el 29 d’octubre. Aquest dia el planeta es trobarà a només 69 milions de quilòmetres de la Terra i serà uns dels objectes més brillants de la nit. Si mireu amb un telescopi xicotet sereu fins i tot capaços de veure detalls a la seua superfície com els gels dels seus pols (taques blanques) i la zona de Syrtis Major (zona fosca).

Que tingueu unes bones observacions.

Figura: Mapa celeste per al mes d’octubre. Vàlid per al dia 1 d’octubre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.