Ultima Thule: nous detalls, nous misteris

Aquests dies ha arribat una nova imatge captada per la sonda New Horizons de l’objecte del cinturó de Kuiper 2014MU69, conegut per Ultima Thule. Aquesta vegada, però, la imatge és d’alta resolució i permet descobrir detalls de l’orografia del cos no observats abans en les anteriors fotos.

New Horizons, llançada el 2006, està explorant les zones externes del Sistema Solar. El juliol de 2015 ja ens envià detallada notícia de Plutó i el passat 1 de gener passà prop de l’objecte del Cinturó de Kuiper. La sonda és una missió low cost de la NASA que va haver de sacrificar nombroses opcions, ben normal en d’altres, com per exemple, l’ús d’una única antena d’alt guany per a telemetria i enviament de dades. És per això que és necessari que les dades d’alta resolució es vagen enviant de mica al llarg dels pròxims mesos.

La nova imatge va ser obtinguda per la càmera visible multicolor  (MVIC) de l’instrument Ralph el dia del sobrevol, a les 05:26 UT, i des de 6700 km, només 7 minuts abans de l’aproximació màxima.

Amb una resolució original de 135 metres per píxel, la imatge ha estat guardada en la memòria de la nau fins ara i retransmesa a la Terra entre el 18 i 19 de gener. L’equip de la missió ha tractat la imatge per millorar-ne els detalls, procés conegut com a deconvolució, encara que el procés augmenta el gra de la imatge quan s’observa en alt contrast.

Nova imatge d’Ultima Thule on s’assenyalen alguns dels trets orogràfics més significatius. Marques subjectives meues.

Ara, a diferència de les imatges anteriors, la llum del Sol incideix de manera obliqua en l’objecte que manera que es revelen en la part superior nous detalls orogràfics al voltant de la línia dia/nit, o terminador. Aquests detalls inclouen nombrosos petits cràters de fins a 700 metres de diàmetre. A més a més, la  gran forma circular, d’uns 7 quilòmetres de diàmetre en Thule, el menor dels dos lòbuls, també sembla ser una depressió profunda. No està clar si aquests pous són cràters d’impacte o són derivats per altres processos, com ara col·lapses del terreny per sublimació de materials volàtils com passa en els cometes.

A banda d’açò, ambdós lòbuls mostren misteriosos patrons de línies clares i fosques d’origen desconegut, l’anàlisi de les quals pot donar claus per explicar com aquest cos va ser originat durant la formació del Sistema Solar fa uns 4,5 mil milions d’anys.  Dos d’aquestes “línies” són clarament visibles, un cercle en la part central d’Ultima, el lòbul gran i el “collar” brillant que separa els dos lòbuls.

Aquesta nova imatge comença a revelar diferències en el caràcter geològic dels dos lòbuls d’Ultima Thule, i també ens presenta nous misteris“, ha dit l’Investigador Principal Alan Stern, del Southwest Research Institute de Boulder, Colorado. “Al llarg del pròxim mes, hi haurà millors imatges en color i amb millor resolució que esperem ajuden a desentranyar els nombrosos misteris d’Ultima Thule“.

Captura de pantalla de la web de la xarxa d’espai profund de la NASA, en comunicació amb la nau New Horizons.

Actualment New Horizons es troba a 6.64 mil milions de quilòmetres de la Terra, en una trajectòria d’escapament del Sistema Solar amb una velocitat de 50700 quilòmetres per hora. A aquesta distància, els senyals de la nau triguen sis hores i nou minuts en ser recollits per les grans antenes d’espai profund de la NASA situades en la superfície de la Terra (Madrid, Goldstone, Camberra). Com podeu comprovar en la figura adjunta, a l’hora d’escriure la crònica, l’antena de 14 metres de Goldstone en Califòrnia estava en comunicació directa amb la nau (NHPC).

Continuaré informant.

Imatges: NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute i NASA.

Com la Lluna s’amagà darrere de la Terra a la Valldigna

Dilluns de matinada, gener, fred. Res no invita a deixar el llit abans de l’hora habitual. Tanmateix als malalts del cel nocturn ens pot més la nostra dèria i ens aixequem ben d’hora per observar uns dels fenòmens més bonics de la natura: un eclipsi de Lluna.Ja eren passades les 5 de la matinada quan amb la càmera llesta vaig començar a captar alguns moments de l’alineament celeste. L’eclipsi parcial acabava i en pocs minuts la Lluna s’immergí completament en l’ombra terrestre, amagat dels rajos del Sol. El nostre satèl·lit adquirí llavors un aspecte rogenc, a causa de la llum solar filtrada per l’atmosfera terrestre. L’aspecte era més fosc que l’eclipsi lunar del 27 de juliol passat, senyal que l’atmosfera terrestre té ara més pols en suspensió que llavors.

Segons la previsió la fase de totalitat començava a les 5:41 i acabava una hora més tard a les 6:43. Molt de temps per a gaudir de la Lluna color de sang senyorejant per damunt de Tavernes.

I justament al principi de la totalitat sembla que un asteroide impactà contra la Lluna, com van registrar els telescopis del projecte MIDAS. L’impacte va ocórrer a les 5:41:38 hora local (4:41:38 en temps universal) i, això no s’havia registrat mai durant un eclipsi lunar segons explica el professor José María Madiedo de la Universidad de Huelva. El vídeo que es mostra ací va ser gravat pels telescopis MIDAS ubicats a Sevilla.  El projecto MIDAS el desenvolupen la Universidad de Huelva i el Instituto de Astrofísica de Andalucía.

Malauradament, encara que vaig fer fotos al voltant de l’hora de l’impacte, cap de les meues fotos no registren aquest esdeveniment.

La Lluna, ben roja, donava una imatge ben especial al cel de la matinada de Tavernes. Els estels principals de la constel·lació dels Bessons, Càstor i Pòl·lux, acompanyaven el nostre satèl·lit en l’espectacle celeste.

Durant els següents minuts de la totalitat vaig anar captant moltes imatges de la Lluna. Us pose a continuació una mostra de les més boniques.

La primera correspon a la Lluna a les 5:52, ja en ple eclipsi total. La segona fotografia es va fer a les 6:22, ben prop del màxim de l’eclipsi total que passà a les 6:13. La tercera imatge correspon a l’aspecte que tenia la Lluna a les 6:27.

Podeu veure com la superfície rogenca de la Lluna mostra els característics mars lunars, amb el Mar de la Tranquil·litat i el Mar de les Crisis en direcció cap a les 4 (si això fora un rellotge analític)

La nit passava i, de mica en mica, la Lluna anava davallant cap a l’horitzó. Estava clar que no veuria el final de l’eclipsi, no només perquè es faria de dia abans, sinó perquè la Lluna s’amagaria abans darrere de la muntanya de les Creus.

També podia fer fotos boniques amb la Lluna eclipsada al costat de la constel·lació dels Bessons. Ací teniu la Lluna amb Càstor i Pòl·lux, dels Bessons.

Finalment, tal com estava previst, a les 6:43, la Lluna començà a eixir de l’ombra de la Terra. Segons la previsió, la llum començà a aparèixer per la part superior, il·luminació que creixia ràpidament i dificultava encara més l’ajust dels paràmetres adequats de la càmera. El problema és que si es vol captar la part lunar encara enfosquida, la part a la que ja li arriba la llum solar queda sobreexposada. Al final, quan l’eclipsi parcial està ja avançat cal abandonar la part fosca i centrar-se en la Lluna enllumenada.

L’eclipsi acabava i la Lluna s’acostava definitivament a la muntanya. Us deixe les meues últimes fotos de l’eclipsi vist des de la Valldigna.


Una matinada freda però ben aprofitada.

Imatges. Totes són d’Enric Marco.
1.- Imatge de Tavernes de la Valldigna sota l’eclipsi. 5:58
2.- Lluna eclipsada. 5:52
3.- Lluna eclipsada 6:22
4.- Lluna eclipsada 6:27
5.- Lluna eclipsada, Càstor i Pol·lux. 6:36
6.- Eclipsi parcial. 6:54
7.- Eclipsi parcial. 7:04
8.- Eclipsi parcial. 7:12
9.- Eclipsi parcial. Zona il·luminada. 7:33
10.- Prop de la Muntanya de les Creus. 7:41
11.- S’acaba l’eclipsi parcial. 7:44
12.- Darrere la Muntanya. 7:45

La matinada de dilluns 21, eclipsi de Lluna

La Lluna torna a amagar-se darrere de la Terra en la nit del diumenge 20 al dilluns 21, a la matinada, poc abans de l’alba.Tanmateix, les condicions d’observació seran ben diferents de les de l’eclipsi lunar de l’estiu passat.  Ara la Lluna plena s’immergirà completament en l’ombra de la Terra, poc abans de les 6 del matí i, a més, l’eixida del Sol farà inobservable el final de l’eclipsi.

La Lluna es mou en una òrbita al voltant de la Terra de 29,5 dies de durada, que és el ritme en el qual les diverses fases lunars (nova, quart creixent, plena, quart minvant) es van repetint. Com que l’òrbita de la Lluna està inclinada uns 5 graus respecte a l’òrbita terrestre al voltant del Sol, normalment la Lluna passa per dalt o per baix de la direcció del Sol i per dalt o per baix de l’ombra que projecta la Terra a l’espai i, per tant, els astres no es tapen els uns als altres i no es produeixen eclipsis. Però en els dos punts on es produeix el creuament dels dos plans de les òrbites, els anomenats nodes, el Sol, la Terra i la Lluna s’alineen i, és el moment dels eclipsis. De Sol, si la Lluna se situa entre la Terra i el Sol, de Lluna si aquesta es posa darrere de la Terra, dins de l’ombra que projecta la Terra a l’espai. 

La nit del diumenge 20 al dilluns 21, de matinada, podrem presenciar un eclipsi de Lluna. Aquest fenomen ocorre quan el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats. Aleshores el nostre satèl·lit entra dins de l’ombra que projecta la Terra en l’espai a causa de la llum solar. La Lluna, que estarà en fase de plena, va enfosquint-se per la part esquerra adquirint a poc a poc una tonalitat rogenca, com pot veure’s a la figura adjunta en que l’ordre temporal va de dreta a esquerra (de lluna enllumenada a lluna eclipsada roja)

Els moments destacats de l’eclipsi de la matinada del dilluns 21 de gener són els següents, en hora oficial:

Moments destacats Hores, minuts
Començament de l’eclipsi parcial (U1) 04:34
Començament de l’eclipsi total (U2) 05:41
Màxim de l’eclipsi 06:13
Final de l’eclipsi total (U3) 06:43
Final de l’eclipsi parcial (U4) 07:50

Fred Espenak ens ofereix una completa informació des de la pàgina d’eclipsis de la NASA (està en UT, temps universal. Per obtindre la nostra hora local només cal afegir una hora a les prediccions.)

Podem veure un esquema detallat de l’eclipsi.

Si voleu veure el fenomen lunar vos recomane un lloc lliure d’obstacles cap al sud-oest i, bé siga a ull nu, amb prismàtics o amb telescopi, gaudiu de la Lluna rogenca de gener. I si teniu càmera reflex, zoom i trípode tracteu de fer-li fotos. Normalment les fotos de la Lluna són fàcils i molt agraïdes. Fred Espenak ens torna a ajudar amb aquest manual exhaustiu (en anglés) How to Photograph a Lunar Eclipse (mreclipse). També n’ha fet un altre més modern amb el mateix títol: How to Photograph a Lunar Eclipse (Nikon).

El programa Stellarium permet fer previsions de com serà el fenomen de l’eclipsi lunar. Com veiem la Lluna estarà baixa en direcció cap a l’oest. Així que si teniu obstacles en aquesta direcció no podreu gaudir del show celeste.

Imatges:
1.- Màxim de l’eclipsi lunar del 27 e juliol de 2018. Enric Marco.
2.- Esquema d’un eclipsi lunar. Viquipèdia.
3.- Composició d’un eclipsi lunar en Hamois, Bèlgica. Viquipèdia.
4.- Detalls de l’eclipsi lunar del 21 de gener 2019. Fred Espenak. NASA.
5.- Com es veurà l’eclipsi de Lluna. Stellarium

El sobrevol d’Ultima Thule

Una setmana després del sobrevol de New Horizons sobre l’objecte del Cinturó de Kuiper, Ultima Thule, els membres de l’equip de la missió s’han pres uns dies de vacances. Cosa indispensable després d’unes setmanes intenses de treball, sense Any Nou i sense possible contacte amb la nau, ara que  es troba en conjunció amb el Sol i la comunicació amb ella és impossible fins el 10 de gener.

Abans, però, de deixar les instal·lacions del Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory (APL), a Maryland, se celebrà una darrera conferència de premsa per detallar el sobrevol, aportar noves imatges i tractar de respondre, de manera provisional, a algunes preguntes.

Sembla que, provisionalment, es pot afirmar que no hi ha objectes en òrbita al voltant d’Ultima Thule. Això ja se suposava donat que els darrers mesos les càmeres de la nau havien cercat de manera intensiva possibles llunes, sense trobar res. L’amenaça d’una col·lisió preocupava molt l’equip. Ara, l’anàlisi detallat de les imatges rebudes confirma que Ultima Thule està sol a l’espai.

Tampoc s’ha trobat cap indici d’una atmosfera al voltat del cos. Plutó va sorprendre tothom en presentar una atmosfera poc densa però amb efectes en l’orografia plutoniana. Ara, però, Ultima Thule no ens sorprèn per aquesta banda, cosa normal si pensem en la seua petitesa, sense capacitat de mantindre gravitatoriament una capa gasosa al seu voltant.

Respecte al color de l’objecte, tant el cos més gran Ultima, com el més menut, Thule, presenten un color rogenc semblant, cosa que indica que es formaren en la mateixa regió del Sistema Solar. A més a més, és un color característic dels objectes del Cinturó de Kuiper freds clàssics, observats amb telescopis des de la Terra.

S’ha començat a modelar alguns dels pocs trets orogràfics visibles de la superfície d’Ultima Thule. L’intrigant brillantor del coll que uneix les dues quasi esferes s’explicaria com una zona on aniria depositant-se material fi a causa de la forta inclinació (major de 30º) de les pendents. De tota manera encara caldrà esperar les dades espectroscòpiques per poder explicar quin procés geològic estaria actuant per soltar aquesta pols fina.

Gif animat d’Ultima Thule fet a partir de dues imatges separades  38 minuts. Les imatges van ser preses pel Long Range Reconnaissance Imager (LORRI) a les 4:23 i 5:01 hora universal de l’1 de gener de 2019 des de 61.000 quilòmetres i 28.000 quilòmetres, amb resolucions de 310 metres/px i  140 metres/px. Crèdit: NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute

El gir de l’objecte Ultima Thule s’ha pogut veure clarament a partir de la superposició de dues imatges obtingudes amb 38 minuts de separació temporal. En canviar l’angle d’incidència de la llum solar, alguns detalls topogràfics de l’objecte poden ser reconeguts: la brillantor del coll d’unió, la presència d’una gran cavitat (un cràter?) en el lobul Thule, i la d’una altra no tan clara en Ultima.

Tothom, però, esperava les imatges més espectaculars, les estereogràfiques o 3D que permeten, amb unes ulleres especials crear una il·lusió de profunditat. El músic i astrofísic Brian May s’encarregà de crear dues imatges d’Ultima Thule lleugerament diferent per superposar-les i fer possible una visió tridimensional de l’objecte.

Per veure la imatge en 3D cal creuar els ulls fins que aparega una tercera imatge al mig de les dues. Crèdit: Dr. Brian May

A partir d’aquestes s’ha creat una imatge conjunta que, amb l’ajuda d’unes ulleres anàglif permeten veure directament el relleu, encara poc resolt, de l’objecte Ultima Thule.

La contribució del Dr. Brian May, ex-guitarrista de Queen, i ara expert en imatge 3D astronòmica, va ser reconeguda pel mateix Alan Stern, en una reunió de l’equip de treball de la missió: WE, WILL ROCK YOU! Brian May! (mireu el vídeo fins al final, espectacular!)

Per cert que el Dr. Brian May va presentar el seu tema dedicat a la missió New Horizons, començant amb la veu sintètica del Dr. Stephen Hawking.

The voice of Dr. Stephen Hawking: “The revelations of New Horizons may help us to understand better how our solar system was formed.”

New horizons to explore
New horizons no one’s ever seen before
Limitless wonders in a never-ending sky
We may never, never reach them
That’s why we have to try

New horizons to take our breath away
New horizons getting closer every day
Somewhere in the distance, a wonder will appear
One day New Horizons will be very, very near
That’s why we’re here

Tonight the hand of man reaches out
To throw light on how life came about
Computer is reckoning an all-time high
The future is beckoning onward and onward we fly
New horizons a dream coming true

New horizons that will change our point of view
The fruits of wishful thinking we taste them for real
We’re off to new horizons so hold on to the wheel
That’s how we feel

New horizons every day

The voice of Dr. Stephen Hawking: “New Horizons”

New horizons
New horizons every day
Ooh

Continuarà…

Més informació:

Legendary Queen guitarist Brian May is also an astrophysicist with a PhD

 

Imatges:  NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute

Ultima Thule ens mostra finalment el seu aspecte

Com sap fer molt bé la NASA en les grans ocasions, la conferència de premsa per presentar les primeres imatges d’Ultima Thule, l’objecte més llunyà explorat per la humanitat, ha sabut mostrar el valor de l’esforç i el resultat d’una feina ben feta. Ha estat realment emocionant. Allí en una taula, les quatre persones més importants de la missió, dos homes i dues dones, han explicat per torns el més rellevant (i conegut fins ara) captat pels instruments de New Horizons la matinada de l’any nou.

Alan Stern, investigador principal de New Horizons, Southwest Research Institute, ha començat parlant de les dificultats de la missió, de la gran velocitat que ha hagut d’assolir la nau per arribar en un temps prudencial al seu objectiu, de la foscor dels objectes il·luminats per un Sol situat a 6500 milions de quilòmetres i, tot i així, la missió s’ha culminat amb èxit.

I després d’aquesta breu introducció, ha mostrat la imatge que tots esperàvem, tot comparant-la amb la que coneixíem fins ara, la forma allargada captada el 31 de desembre.

I de quina manera ha canviat un dia després. Un objecte clarament bilobulat molt semblant a un cacauet gegant, encara que damunt la taula disposaven de dues creïlles (patates) grosses per a que la premsa i el públic que ho veia en directe se’n fes una idea clara.

Ha resultat ser finalment un objecte binari en contacte. Un objecte que fa milions d’anys eren dos objectes separats, un gran cos arrodonit, al que se li ha assignat el nom d’Ultima, i un altre de més menut de nom Thule, amb una grandària conjunta d’uns 33 km. I encara que semblen un cacauet, potser per ser temps de Nadal, l’equip de la missió pensa que s’assembla més a un ninot de neu.

Així que el model de l’objecte Ultima Thule fet a partir de les observacions fet en Argentina el 2017 quan va eclipsar una estrella no estaria massa errat tal com ha mostrat Alan Stern en una figura en la que s’ha acoblat la imatge obtinguda amb la seua ombra mesurada des de la Terra. No hi ha satèl·lits ni objectes pròxims. Un entorn net que ha facilitat la supervivència de la nau.

Com es veu a la figura, tot ajusta perfectament.

Seguidament, Cathy Olkin, Investigadora adjunta a New Horizons, Southwest Research Institute, ha parlat de la forma de l’objecte i de la seua aparença. Però primerament ens ha fet cinc cèntims de la resolució del primer misteri d’Ultima Thule. L’objecte ha estat observat des de fa mesos sense que presentara cap variació mesurable de lluminositat, cosa que indicaria que, o bé no giraria o bé que l’eix de gir estava en direcció a la nau.

Sembla que la combinació de la direcció de l’eix de gir i el fet de ser dues esferes en contacte és la causa que la variació de la lluminositat de l’objecte siga major de l’1%, molt diferent que si fora un el·lipsoide (15%). S’ha determinat que el període de rotació és d’unes 15 hores.

S’hi han observat diferents textures sobre la superfície. Algunes zones són més brillants i d’altres més fosques. L’albedo (el tant per cent de llum reflectida) és d’un 15% per a les zones clares i d’un 6% per a les fosques. L’objecte és realment fosc si recordem que el carbó reflecteix un 8% de la llum incident.

Una cosa ben curiosa és que el punt de contacte dels dos lòbuls és justament la zona més brillant, amb una pendent més alta, d’un 30º, formada segurament amb pols més fina que ha anat dipositant-se des d’altres indrets.

Carly Howett, co-investigadora de New Horizons, Southwest Research Institute, ha comentat els colors que presenta Ultima Thule. A falta que New Horizons envie les dades espectroscòpiques, cosa que trigarà mesos, el color rogenc que presenta l’objecte ens pot donar idea de la composició de la superfície. A primera vista l’aspecte és similar a la zona polar nord de Caront, la principal lluna de Plutó, l’anomenada Mordor Macula. Podrien ser molècules orgàniques creades per la llum solar (tolines) i partícules energètiques encara que, ha remarcat, el procés de creació seria ben diferent. La llum del Sol a la distància en la que es troba Ultima Thule està ben disminuïda. Aquestes preguntes es respondran quan es tinguen les dades infraroges i les imatges en alta resolució. Les que han arribat ara tenen uns 140 m/px (trets menors de 140 m no es poden veure). Les imatges d’alta resolució són quatre vegades més detallades (35 m/px) però cadascuna pesa 1Mpx i, donada la baixa velocitat de transmissió (1000 bps) de l’antena de la nau, s’aniran enviant a poc a poc fins el 2020.

Ultima Thule és rogenc segons la càmera Ralph a 137000 km de distància. A l’esquerra la imatge en el seu color original. Al centre la imatge en blanc i negre de la càmera LORRI. A l’esquerra la superposició de les dues imatges. (NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute).

La semblança del color rogenc de l’objecte amb Mordor Macula de Caront, també fotografiats per les càmeres de New Horizons el 2015, és ben evident. (NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute)

Finalment Jeff Moore, cap de geologia i geofísica de la missió New Horizons, NASA Ames Research Center, ha explicat les característiques de l’objecte i la probable història de la seua formació.

Primerament ha remarcat l’absència de cràters a la superfície d’Ultima Thule, cosa ben sorprenent. Tanmateix la resolució de les imatges és baixa i quan arriben les d’alta resolució podem tindre sorpreses. A més a més la nau New Horizons va fer el sobrevol de l’objecte tenint el Sol al darrere, de manera que els cràters no tenien el millor angle d’il·luminació per veure’l bé. El relleu no s’observa bé ja que hi ha poques ombres.

Jeff More ha destacat que Ultima Thule sembla un objecte resultat del xoc a baixa velocitat de dos cosos primigenis. Aquests serien els primers objectes formadors de cossos més grans observats de prop. Són realment els famosos planetesimals predits per la teoria de formació del sistema solar, les peces de l’origen dels planetes.

Potser recordeu cometes i asteroides que també presenten aquest aspecte bilobulat però la seua forma s’explica per xocs violents en el cas d’asteroides o per sublimació dels gels en el cas dels cometes que fan més primes algunes zones.

La formació d’Ultima Thule, tal com el veiem ara, va ocórrer a les primeries de la història del sistema solar, fa uns 4500  milions d’anys. Molts roques gelades xocaven, s’unien i es destruïen. De tot aquest caos primigeni, en aquesta zona de l’espai va romandre un parell d’objectes, Ultima i Thule, que després d’orbitar durant mil·lennis acabaren per ajuntar-se lentament per formar el cos celeste tal com el coneixem avui.

Aquest objecte és, per tant, una relíquia dels nostres orígens celestes. No ha estat mai prop del Sol i, per tant, no ha estat modificat i no ha evolucionat. Perpètuament a temperatures baixíssimes, el seu estudi detallat amb les dades presentades avui, i amb les que vindran més endavant, ens revelarà molt sobre els orígens del sistema solar. De fet, com ha dit Alan Stern al final de l’acte, en les passades 48 hores hem conegut més sobre la formació del sistema solar que en els últims anys de recerca.

A més a més, a les preguntes d’un periodista sobre el pròxim objectiu de la nau New Horizons, ha fer saber que donat que la nau està bé de salut i que la font de radioisòtop que alimenta els instruments durarà encara 15 o 20 anys no descarta enviar-la a explorar altres mons del cinturó de Kuiper. Tanmateix caldrà esperar al 2020 per demanar l’extensió de la missió a la NASA. Hi ha milers d’objectes per explorar i cal planificar-ho bé, amb observacions des de terra per elegir l’objectiu adient.

La roda de premsa on s’han presentat les primeres imatges i dades d’Ultima Thale. Amb un model de l’objecte sobre la taula. NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute

Les meravelles del nou mon Ultima Thule tindran seguida durant els pròxims dies i mesos. Continuarà…

Imatges:
Totes són de NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute.

El cel de gener de 2019

L’any nou comença amb un potent anticicló sobre el nostre país que ens ha permés gaudir d’un cel nocturn reblit d’estrelles per a acomiadar l’any 2018 i reble el 2019.  La constel·lació d’Orió, representació del gegant caçador que, perseguint llebres pels boscos de Boècia, trobà un dia les belles germanes Plèiades nadant en un llac, és ara la reina del cel. Orió es troba acompanyada pel brillant Sírius, l’estel més brillant del cel, que a la 1 de la matinada s’ha situat exactament al sud, com un rellotge que ens ha avisat que una nova ronda del nostre planeta al voltant del Sol s’ha engegat.

El 2019  comença també amb importants assoliments en exploració espacial: l’arribada de New Horizons a 2014 MU69, actualment anomenat Ultima Thule, la posada en òrbita d’Osiris-REx al voltant de l’asteroide Bennu i l’aterratge de la sonda xinesa Chang’e 4 sobre la cara oculta de la Lluna que ja s’han aconseguit o s’esdevindran en poques hores. D’elles ja aniré informant al llarg del mes.

Durant aquest mes de gener, l’observació dels planetes no serà gran cosa durant les primeres hores de la nit. Només Mart es manté en el cel del capvespre mentre va movent-se de dia en dia fugisser entre les constel·lacions. La distància a la Terra ja és considerable i la seua lluïssor ja està ben minvada respecta a la de l’estiu passat però encara el podeu descobrir ben rogenc poc després de la posta de sol en la constel·lació de Peixos. El 12 de gener la Lluna creixent us ajudarà a trobar-lo en situar-se al seu costat.

L’espectacle de la nit serà a la matinada, unes poques hores abans de l’alba. En aquestes hores fresques de l’hivern podrem gaudir de la presència dels planetes Venus, ben alt i brillant al cel, Júpiter més baix, i Mercuri i Saturn molt baixos i prop de l’horitzó sud-est. Amb tots ells jugarà una lluna minvant cap al final del mes de gener.

Un exemple d’aquest joc lunar ja el podreu gaudir ben prompte. La matinada del 2 de gener, cap a les 7:30 del matí, amb el Sol enviant llum des de sota de l’horitzó, la Lluna, amb una fase ben minvant se situarà prop del planeta Venus i amb el brillant Júpiter i el dèbil Mercuri formarà una quàdruple aliança planetària. Aquesta visió, tanmateix no durarà gaire. Venus assolirà la seua màxima separació aparent del Sol el 6 de gener. Vist des de la Terra, aquest dia el planeta Venus es trobarà situat en el punt més extrem de la seua òrbita al voltant del Sol: 46,9° per l’angle format entre el Sol-Terra-Venus.

A partir d’aquest dia Venus, seguint la seua òrbita, s’anirà acostant, de manera aparent, al Sol de dia en dia. Per tant, en passar els dies, Venus davallarà en altura i s’anirà aproximant al planeta Júpiter. Això és el que veurem entre el 20 i el 25 de gener, amb l’aproximació màxima els dies 22 i 23. Bon moment per fer-hi una foto, al costat de la lluminària d’Antares, l’estel rogenc ull de l’Escorpí.

A aquesta dansa celeste s’hi afegirà el 31 de gener una lluna ben fina, i un Saturn amagat en les primers llums solars en Sagitari, que demostrarà que la natura també sap guarnir el cel sense ajuda dels humans.

Hi ha altres tres fenòmens astronòmics a destacar en aquest primer mes de 2019.

El màxim de la pluja de meteors dels Quadràntids s’esdevindrà la nit del 3 de gener. És una de les pluges fortes de l’any però poc coneguda. Les previsions ens donen uns 120 meteors/hora en condicions d’observació en indrets ben foscos.

A més a més  la matinada del dia 21 de gener, cap a les 6 del matí, abans de l’eixida del Sol, podrem gaudir de les fases inicials d’un eclipsi de Lluna. En aquest cas no estem ben situats per observar el fenomen complet, ni l’hora és la millor, però s’ho valdrà veure altra vegada la Lluna tacada de “sang”, com en el passat 27 de juliol de 2018.

Finalment podríem parlar de la conjunció (aproximació extrema) entre la Lluna i l’estel més brillant de la constel·lació de Taure, Aldebaran, la nit del 17 de gener. Dos objectes brillants en el cap del gegant Orió.

 

 

 

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Gener 6 02 28
Quart creixent Gener 14 07 46
Lluna plena Gener 21 06 16
Quart minvant Gener 27 22 10

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Paisatge a l’Albufera de València, prop del Palmar. 27 de desembre 2018. Enric Marco.
2.- Primeres imatges d’Ultima Thule obtingudes per la càmera Lorri de New Horizons, el 30 de desembre de 2018 des de 2 milions de quilòmetres. Sembla que no és un objecte bilobulat sinó que té un aspecte més de cacauet. NASA
3-8.- Simulacions del cel de gener. Stellarium