Les aigües turbulentes

Avui es commemoren a tot el món els fets de Stonewell (1969), origen del moviment LGTB, i avui és aquell dia que de tota la vida n’havíem dit “d’alliberament” perquè es tractava d’això, de reivindicar (i aconseguir) la llibertat personal i col·lectiva pel que fa a les diferents maneres d’expressar l’amor o la sexualitat. Però no: ben aviat un altre mot i un altre concepte aparegueren i aconseguiren fer-se omnipresents fins a desplaçar el primer: “l’orgull”, una traducció potser no cent per cent fidedigna de l’anglès pride.

Avui tot és “orgull”, una mena de marca comercial (ai!) omnipresent en tota mena de missatges o productes, una mica a la manera del made in China o anunciado en TV de fa uns anys. Suposo que la parauleta de marres ha triomfat per raons de màrqueting, és curta, fàcil de recordar i designa, en principi, un sentiment positiu cap a un mateix. He dit en principi: és significatiu que, alhora, és un pecat capital per a l’Església catòlica, que tant ha contribuït (ironic mode) a la causa que avui reivindiquem. Sembla, doncs, que la substitució de l’alliberament per l’orgull és definitiva i la consolidació d’aquest s’ha de considerar inevitable. Fins i tot els sectors més conseqüents del moviment semblen haver acceptat de grat per força la nova jerarquia nominal, no sense seguir denunciant el que això suposa, perquè més enllà de la substitució de noms també hi ha una sibil·lina substitució de conceptes, i on hi havia reivindicació, denúncia o proposta de millores, ara hi ha (també i preferentment) festa, banalitat, negoci i interessos de tot ordre.

Res a dir, en el sentit que tothom pot fer el que vulgui, però no ens confonguem: aquell 28 de juny, aquells herois que es van revoltar perquè no els van deixar homenatjar Judy Garland (perquè la causa va ser això), no ho van fer perquè mig segle després tot es despatxi amb festes i desfilades fungibles més o menys intranscendents, sinó perquè es tractava de revoltar-se, reivindicar i aconseguir la plena llibertat i normalització de les conductes ara denominades sexo-afectives. A Nova York i a tot el món, és clar. Una cosa no aconseguida, ni de bon tros, com ben bé tots sabem. I no està sent massa fàcil. La darrera mostra, Hongria, un país que ha aprovat una llei que prohibeix parlar (parlar!!!) d’homosexualitat als mitjans públics i a les escoles, mentre la Unió Europea fa mans i mànigues per posar sordina a aquell despropòsit, en nom d’inconfessables equilibris diplomàtics. La mateixa Unió Europea que va néixer, diuen, per defensar aferrissadament els drets i llibertats dels seus habitants, també dels hongaresos, ara es fa el longuis, igualet que ha fet, almenys fins ara, amb el procés sobiranista català. Quina vergonya.

[Títol de l’apunt: “estima com vulguis” en hongarès, potser fins i tot aquesta frase està prohibida en aquell país; imatge Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!