Les aigües turbulentes

Aquest matí m’he passejat per Salou, aprofitant que la població es troba dins de la meva comarca, el Tarragonès, i així no transgredeixo les cada vegada més incomprensibles normes sanitàries. Per ser un dia d’abril feia fred, però lluïa el sol i l’aire era net i lluminós. Salou és la capital turística de la Costa Daurada, segona residència d’aragonesos, destinació de molts andorrans, objectiu d’ordes de britànics o holandesos i paradís de classes mitjanes franceses o alemanyes, un tutti colori internacional que es dona cita, preferentment d’abril a octubre, a la denominada “platja d’Europa” en busca de, doncs això, platja però també de sol, diversió, comerç, gastronomia o cultura. Fins fa dos anys aquests al·licients convertien Salou en una bulliciosa ciutat. Amb la pandèmia i les restriccions, tot ha canviat. Avui els carrers per on em passejava presentaven una inusual imatge: majoria d’hotels tancats, alguns bars i botigues oberts, una discreta vida social a les voreres, trànsit imperceptible de cotxes… En el fons tenia el seu encant, aquest punt equidistant entre un poble fantasma i una ciutat aclaparadora de gent. Les meves passes, sense destinació concreta, m’han dut al monument a Jaume I, als preciosos xalets modernistes del passeig (a la imatge) o a l’antiga estació del carrilet, avui un casal d’infants. Salou, tot l’any, deia un antic eslògan turístic. Penso tornar-hi més vegades i en qualsevol època de l’any, amb pandèmia o sense.

[Imatge: pinterest.es]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!