Les aigües turbulentes

El meu pare en deia pillaje, del rètol peaje que cada ics quilòmetres apareixia per sorpresa a l’autopista, com si d’un lladre de camins es tractés. Bé, en certa manera així era (i ho continua essent). Tocava pagar, i res de targetes o la cosa aquesta del Tele-tac: trinco-trinco, tirant les monedes (en pessetes) a una mena de cossi de plàstic, des d’on queien a algun giny que les devia classificar per quantitats, comptar i fer que la barrera s’aixequés. Aquesta murga ha passat a la història en bona part de les autopistes catalanes, originant l’enèsim i tediós debat sobre com s’haurà de pagar a partir d’ara el manteniment de les vies ràpides afectades.

Si el meu pare, malgrat la seva nota d’humor, es resignava a la inevitabilitat del peatge, el seu fill (jo) va rebel·lar-s’hi fins a tres vegades, tantes com vaig passar de llarg durant la campanya #novullpagar, que si porto ara a col·lació no és per posar-me cap medalla sinó per reivindicar-la com el que va ser: una acció puntual, pacífica i, atenció, deslligada dels grans partits polítics, que pretenia alertar de l’espoli i denunciar la injustícia a què érem (i som) sotmesos els catalans de l’estat pel fet de ser-ho. Reprenent el debat a què abans feia referència, a com s’ha de pagar el servei que suposen les autopistes, repeteixo aquí el que vaig respondre a un periodista el dia de la primera acció del #novullpagar: jo, contradient-me al lema de la campanya, sí que volia pagar perquè entenia correcte el sentit del peatge (pagar per un servei públic, en definitiva), però que no estava d’acord ni en els escandalosos greuges entre territoris ni tampoc amb els generosos privilegis que gaudien les empreses concessionàries. Formulades aquestes condicions, es pot replantejar la qüestió i trobar la solució més equànime per a tothom, però queda una altra qüestió prèvia: per què no podem prendre decisions sobre les nostres autopistes?

Veient aquests dies els inacabables reportatges televisius sobre el final dels peatges a l’AP-7 i l’AP-2, m’ha fet gràcia, és un dir, sentir gent felicitant-se’n i fins i tot celebrant-ho amb xampany. Ho puc entendre, però em pregunto si aquest gaudi col·lectiu va tenir correspondència amb alguna mostra eficaç d’indignació en les darreres cinc dècades. Dic eficaç, no esbravar-se a Twitter o fer sonar sorollosament el clàxon al passar per un peatge congestionat, per a “gaudi” dels soferts treballadors de les cabines. El #novullpagar, dins dels seus modestos plantejaments, participava del llavors ascendent independentisme perquè entenia, ni que fos implícitament, que la llibertat del nostre país és una condició prèvia per trobar la fórmula ideal que acontenti tothom, usuaris, ciutadans que no condueixen (fins i tot aquestes àvies sorgides al caliu de la polèmica), transportistes i administracions públiques. Passa com amb l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona: més enllà de si s’ha de dur a terme o no i en quines condicions (jo crec que no), el debat és trampós si no podem prendre aquestes greus decisions des de casa nostra.

Ens hem lliurat de bona part dels peatges. Queda la C-32 sud, la que faig servir encara ocasionalment, ai las. És una aparent millora, però no hi ha res a celebrar.

[Imatge: diaridegirona.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!