Les aigües turbulentes

M’ha passat una cosa molt estranya. Ahir em va venir al cap una cançó i l’anava taral·lejant mentalment. És una situació molt habitual. La cançó era “Comment te dire adieu”. La va popularitzar Françoise Hardy. Aquest matí em llevo amb la inesperada notícia de la seva mort, als vuitanta anys. Naturalment, no he pogut deixar de fer-me preguntes sobre aquest fenomen, des de posar en dubte que realment ahir pensés en aquesta cançó (tot podria ser la confusió d’un individu de seixanta-i-tants anys, jo) fins a considerar la possibilitat que tingui algun tipus de poder paranormal o inexplicable, com els que tracta setmanalment a la tele aquell cunyat expert en ovnis i fantasmes que es fa dir Iker Jiménez; passant, òbviament, per la molt més racional explicació que tot plegat sigui una mera casualitat, però una casualitat que et deixa pensatiu.

Fa molts anys em va ocórrer una experiència molt similar. Al llit, ja a les fosques, vaig pensar en un oncle meu (familiar que, com és comprensible, no tenia al cap cada dia). L’endemà se m’informava de la seva mort. Ell era prou jove i jo no era coneixedor que tingués problemes de salut. Sempre em retorna a la memòria aquest episodi del passat com el “misteri” més inexplicable que ha estat capaç d’experimentar algú tan racional i escèptic com jo. Diuen que hi ha persones més sensibles o més predisposades que altres a captar, a sentir o a interpretar manifestacions inexplicables. Jo soc del segon grup, evidentment. Del grup de san Tomàs, per entendre’ns, que fins que no va tocar, no va creure. Proves, proves.

I què hem de dir de Françoise Hardy? Com li direm adéu? Acomiadem amb pena la cantant que va posar posar, entre altres intèrprets, la banda musical de la nostra infància. La ja esmentada “Comment te dire adieu” i sobretot “Tous les garçons et les filles” ens retornen la imatge d’aquella noia de bellesa gens sofisticada, d’inconfusible serrell, de minifaldilla i botes, que es va erigir en mascaró de proa d’aquell estil musical ingènuament trencador denominat ie-ié i que avui no podem sinó enyorar.

[Imatge: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!