Les aigües turbulentes

Inicio una sèrie sobre les pel·lícules de la meva vida. Les pel·lis de la nostra vida, millor dit, perquè vull creure que van marcar tota la meva generació, no només a mi. No són necessàriament les millors, les més premiades o les que salvaria d’un incendi. Són les que més em van agradar en el moment de veure-les i que per tant en conservo un bon (i intens) record.

Rodada el 1968, La festa és la traducció de The Party, però entre nosaltres sempre fou coneguda com El guateque. Val a dir que l’acció que ocupa la major part del film no és de cap manera un guateque (i menys aquells típics guateques dels tristos anys seixanta), però és igual. Blake Edwars n’és el director, Peter Sellers el protagonista i Henry Mancini el compositor de la banda sonora, un triplet que mai no falla.

En veure-la començar, vaig tenir un moment de decepció: aquella primera escena bèl·lica, ambientada en algun lloc remot de l’Àfrica o de l’Índia, com de Les quatre plomes, distava molt de ser la pel·lícula còmica que se’ns havia publicitat. Però ben pocs minuts després es desfà el malentès: es tracta de “cinema dins del cinema” i Peter Sellers és un actor indi (Bakshi) que protagonitza una còmica sobreactuació en que no acaba de morir-se mai per molt que li disparin. La maldestra voladura del fort culmina brillantment la introducció a la veritable pel·lícula.

Quan Bakshi arriba a la luxosa casa del productor de l’accidentada pel·lícula, convidat per error a la “festa”, comença la successió d’incidències, de situacions còmiques i de gags en la millor tradició del cinema còmic clàssic, empaltat de slapstick, el gènere de caigudes, corredisses i pastissos, que Edwards domina a la perfecció. Pel que he llegit, el film havia de ser mut o casi i en tot cas la seva filmació va ser molt improvisada. El que comença sent una elegant i encotillada recepció d’alt standing amb presència de gent important del món del cinema i de l’alta societat acaba essent, per obra i gràcia de Bakshi (però també de molts dels assistents, que s’hi afegeixen) una disbauxa incontrolada. Memorables les escenes del cambrer begut, del pollastre ensartat a la diadema, de l’ocellet num-num, del quadre a la tassa del vàter o, en fi, de l’elefant pintat i ensabonat. Que bé que ens ho vam passar veient-les!

[Imatge: fotogramas.es]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!