Les aigües turbulentes

Anit vaig contemplar l’obra Victoria viene a cenar a la sala de teatre de petit format El Aparte, a Las Palmas, obra de la il·licitana Olga Mínguez Pastor. La funció era dirigida per Antoni Ramos, ànima del local, i fou magníficament interpretada per Nati Santana i Carmen Durán.  Tracta d’una fícticia trobada entre Clara Campoamor i Victoria Kent, primeres diputades de la Segona República Espanyola, dones d’innegables conviccions feministes i protagonistes d’una sonada controvèrsia a compte de l’aprovació del sufragi femení, el 1931. Encara que ara ens sobti una mica, una part de les esquerres de llavors eren reàcies a la concessió del vot a les dones, fonamentat amb l’argument que això afavoriria el triomf dels partits de dretes (com, efectivament, va ocórrer el 1933 una vegada aprovada la reforma) perquè es considerava que la dona no era prou madura políticament i podia ser influïda pel que disposessin els marits o suggerissin els capellans. Insisteixo en què era una sòlida idea dels sectors que es consideraven progressistes, entre ells Victoria Kent, i cal que fem l’esforç d’entendre el context de l’època abans d’emetre sentències fora de lloc.

L’obra teatral, però, no pot evitar el pressentisme a l’hora d’abordar la qüestió: el que és indiscutit el 2024 potser no ho era tant el 1931, però a la funció Campoamor s’erigeix com una heroïna, tot retreient a Kent que no fos solidària i conseqüent amb la defensa de les dones, sense reserves ni dilacions. Per la seva banda, Kent queda retratada com una persona de tracte esquerp i rígides conviccions que es dol que la història només tingui en compte la seva postura en el sufragi femení mentre obvia una valuosa gestió al front de les presons espanyoles o el seu treball a favor de col·lectius desafavorits a l’exili de postguerra. Tot convida a posar-se del bàndol de Clara si s’accepta, insisteixo, una visió pressentista del pinyol de l’obra: una dona conseqüent amb les seves idees, que lluita fins a fer-les realitat (li va costar moltes incomprensions i rebuigs en aquell moment) imposant-se a una altra dona que decideix, per raons tàctiques, no ser momentàniament fidel a les del seu grup o classe (en aquest cas, el seu gènere). El cor contra el cap. L’etern dilema, també en política.

[Imatge: elaparte.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!