Les aigües turbulentes

Estic llegint com l’independentisme més enragé llança els seus esgarips per la posició de Junts, el pacte a què ha arribat amb ERC, la imminent investidura d’Aragonès i la formació de nou govern. Començo per dir que, en tant que afiliat a Junts per Catalunya, vaig votar que sí al pacte proposat, sense cap mena de dubte ni prevenció. Ara, pel que veig i sento, tot són laments o indignacions. Fins i tot l’editorial d’avui d’aquesta casa va en aquesta direcció. Una vegada més, em sembla que continuem instal·lats en un malentès. El que es tractava de fer, entenc jo, era formar un govern autonòmic sorgit d’unes eleccions autonòmiques regulades per un marc normatiu autonòmic. La consecució de la independència, la culminació del procés, l’activació de la DUI o el reconeixement del Consell per la República (trieu el que preferiu) únicament s’ha separat del nucli del pacte, que era posar-se d’acord per continuar governant i no haver d’anar a noves eleccions, amb les funestes conseqüències que podria haver tingut. Però en cap cap el pacte perd de vista la independència o hi renuncia, com han dit alguns: simplement la concreció de l’estratègia per a arribar-hi (origen de totes les desavinences dels darrers tres anys) es trasllada a un nou òrgan de coordinació de partits i entitats; però no a cap institució autonòmica, perquè aquesta no podrà, per si sola, aconseguir res. De manera que aquells il·lusos que pensaven que aquest nou govern trauria d’un calaix la declaració d’independència del 2017, i l’aplicaria sense més ni més, van errats i convindria que posessin els peus a terra d’una vegada.

La consecució de la independència segueix demanant, a més d’esforç i generositat per part de tothom, un temps que serà forçosament llarg. Paciència. Tots els actors tenen el seu paper assignat i del que estem parlant avui és d’un govern de la Generalitat que, vulgui o no vulgui, no pot donar passes endavant perquè està políticament condicionat, financerament intervingut, competencialment limitat i en el punt de mira de la repressió. No sé si serà un destorb per a la consecució de la independència, com va dir el president Torra fa temps, en tot cas el seu paper ha de ser d’independ-friendly, d'”acompanyament” com es diu ara. Ens hem passat els darrers anys dient que l’autonomia era molt minsa o inexistent, ho acabo de dir unes línies més amunt, però a l’hora d’accedir a les seves institucions, ara resulta que ens queixem perquè des d’elles renunciem a culminar la independència. No s’hi renuncia, és que és impossible! Vindrà, però per la combinació de més actors i més àmbits, en el moment oportú (el momentum famós) i quan tinguem un nou full de ruta clar. Un full que, naturalment, no estaven en condicions d’abordar Sánchez i Aragonès en vint-i-quatre hores, ni que fos tancats en una preciosa masia del Lluçanès.

[Imatge: elmon.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!