Hora de parlar (8)

“El millor govern és el que deixa a la gent més temps en pau” (Walt Whitman).

 

En la darrera entrega de la meva ja llarga reflexió sobre el moment en què ens trobem, concretava els tres objectius que el país ha d’assolir, tenint en compte tants els aspectes positius (vam dur a la pràctica un referèndum contra obstacles de tot ordre, es va proclamar una república en seu parlamentària, hem revalidat la majoria independentista en unes eleccions imposades) com els aspectes negatius (ja sabem com les gasta l’estat espanyol, el seu personal polític -rei inclòs-, la seva policia i la seva justícia, no vam ser capaços d’acabar la feina començada, hi ha hagut un dramàtic campi-qui-pugui de polítics, partits i entitats a l’hora de fer front a la repressió i a reteixir consensos sobre les noves passes a donar). Aquests tres objectius, recordem-los, eren la llibertat de presos i exiliats, l’endegament del que en diem “construir república” i recuperar institucions abolint el 155. Deia també que aquest és el que a priori sembla més fàcil de dur-lo a la pràctica: depèn dels catalans (no com el primer) i és concret i tangible (no com el segon).

Però tampoc ho és, de fàcil. Semblava que una de les fites que més consensos concitava, abans i immediatament després de les eleccions del 21 de desembre, era el restabliment del govern de la Generalitat, foragitat per aquell ignominiós article constitucional. Han passat tres mesos i mig i estem com estem. No tota la culpa ve dels ponentins i els seus pals a les rodes: aquí Déu n’hi do. Les discussions entre partits sobre qui ha de ser investit president, quin ha de ser el programa de govern i quin el grau de desobediència als entrebancs de la justícia espanyola han estat primera plana les darreres setmanes i no cal estendre-s’hi.

Hi va haver un moment, vist l’impàs i l’atzucac creat, que els més enragés preconitzaven anar a noves eleccions. Ni parlar-ne. El risc és evident, perquè els resultats oferirien una cosa pitjor que la pèrdua de la majoria independentista: un major fraccionament parlamentari i, doncs, una major ingovernabilitat, que acabaria amb la paciència de tots. Cal formar ja un govern, com sigui. S’ha criticat molt Esquerra Republicana per la seva urgència en aquest sentit i per parlar de “realisme” o de “govern efectiu” com eufemismes d'”autonomisme”, però tenen raó. Per molt autonomista o intervingut que sigui aquest govern, sempre serà millor que no tenir-ne cap: necessitem ocupar espais de poder (municipis, institucions, societat civil…) i el de la Plaça Sant Jaume sempre serà més real que el de Waterloo, en el benentès que un ha de complementar l’altre. Veure un president adreçant-se als ciutadans per televisió des del Palau, contemplar consellers tallant cintes, llegir el Diari Oficial sense referències estranyes, en fi, una certa sensació de tornada a la normalitat en el dia a dia serà d’agrair, per molt superficial que pugui semblar. En tot cas, aconseguir de nou el govern, encara que sigui amb un programa netament autonomista, no suposa cap traïció a la legalitat republicana des del moment en què totes les forces polítiques (CUP inclosa) van acceptar l’envit del 21 de desembre.

Qui ha d’encapçalar aquest govern? Semblava que tothom tenia clar que havia de ser Puigdemont però les martingales legals han fet que s’hagi entrat en un ball de noms. En realitat, poc importa això, per vàries raons. Puigdemont, de fet, ja és president (no ho ha deixat de ser mai) i la persona que ocupi el seu lloc a Barcelona no serà, en lògica republicana, un president de la Generalitat sinó una mena de conseller en Cap. El propi Puigdemont s’ha descartat momentàniament, a l’espera d’una feliç conjunció astral que li permeti exercir una presidència unificada. De manera que la solució Sánchez, en marxa de nou, ja em sembla bé (en el moment que redacto l’apunt està convocat un ple del Parlament per divendres: veurem).

[Continuarà]