[Post dedicat al meu germà petit, molt més tintinaire que jo]
Avui, tal i com ens recorden tots els mitjans de comunicació, Hergé, el creador de Tintín, hagués complert cent anys. A casa vam aprendre a llegir en català gràcies als Tintín i al Cavall Fort. En aquella època, parlo dels anys seixanta, no se’n parlava tant com ara, però els dibuixos ja van aconseguir entretenir-nos, divertir-nos i educar-nos. Sempre estaré agraït als meus pares que ens compressin El tresor de Rakham el Roig (em sembla recordar que aquest va ser el primer volum que va entrar a casa).
Perquè m’agrada el Tintín?
Primer, perquè està molt ben dibuixat. Sóc un entusiasta de la línia clara. Meticulosament documentat, elaborat i dibuixat.
Segon, perquè és cultura europea, belga, del rovell d’Europa, allunyat de la gasofia nord-americana que ens envaeix nit i dia, i malgrat això, ha aconseguit ser conegut a tot el món.
I tercer, perquè és transmissor d’uns valors que determinada progressia no entén o menysprea.
De Tintín se n’ha tret tot el suc possible: edicions i més edicions, traducció a dotzenes de llengües, museus, exposicions temporals, estudis, imitacions, paròdies, clubs de fans… És un autèntic fenomen cultural. Cada vegada que rellegim les 62 pàgines (ni una més ni una menys) d’una aventura, hi fem nous descobriments.
M’agrada el Tintín. Jo encara diria més: el Tintín m’agrada, llamp de llamp!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!