Històries des de casa (43: cal una Zara catalana?)

Figura que avui és el meu aniversari. Mai no m’hagués pensat que ho hagués de celebrar com ho he fet. En realitat la paraula celebrar és francament sobrera. Comprar un pastís gelat en el supermercat, plantar-hi una espelma encesa, bufar-la mentre feia equilibris amb el mòbil per autogravar-me i enviar el vídeo als grups de WhatsApp. Aquest ha estat el trist natalici d’enguany. Sort de l’escalf de familiars i amics enviant-me missatges de felicitació a través de les xarxes socials, inclòs Facebook, que cada any té l’ocurrència (que s’ha revelat bona) de fer saber a tothom que avui és el meu birthday. Ni àpat especial, ni brindis, ni regals, ni sobretaules familiars.

Molt trist i una mica absurd, tot plegat, però per absurd el somni que tenia quan m’he despertat (diuen que ara dormim poc i malament i en conseqüència recordem més fàcilment els somnis, que són més lleugers). M’havien muntat un dinar-celebració pel meu aniversari: estava en un petit restaurant amb cinc o sis taules i veia entrar persones més o menys conegudes per mi que s’anaven instal·lant sense dir-me ni hola. Curiosament no assistien ni familiars, ni la parella, ni amics propers. Compartia taula amb dos perfectes desconeguts: un insistia en explicar-me al detall quin seria el menú (que incloïa fetge, ecs); l’altre era un senyor híperventilat que es posava a cridar: el que hem de fer és crear una Zara catalana, això és el que hem de fer! Arribats a aquest punt de surrealisme, m’he despertat.

Un altre any serà.

[Imatge: materiadellengua.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *