Ens han tret la por (Onze de Setembre)

Tercer Onze de Setembre superat amb nota. Tercer Onze de Setembre amb més gent que l’any anterior, deixant en evidència alguns pronòstics pessimistes, marca de la casa catalana. El souflé continua ben alt, malgrat totes les adversitats, potser perquè no és un souflé sinó un pastís molt més sòlid. El missatge que la cinquena part de la població, aviat és dit, vam adreçar ahir físicament als polítics d’aquí (els d’allà ja no interessen, de fet) és molt clar: que continuïn ferms i units. Aquesta és la petita crònica del meu 11-S particular:

* El matí hi ha la concentració davant l’Ajuntament de Tarragona (a la imatge). És2014-09-11 1 important omplir la plaça de la Font (cosa que s’aconsegueix) perquè cal un contrapunt a l’acte que a la tarda celebrarà la denominada Societat Civil Catalana amb la inestimable presència de la Chacón i la Camacho. Elles vindran, però no massa més gent. Tornant a l’acte del matí, consisteix bàsicament en el lliurament a l’alcalde del compromís de desenes d’entitats, les més representatives de la ciutat, amb el dret a decidir. L’alcalde, l’amic Pep Fèlix, és escridassat en sortir a la porta principal. S’ho mereix perquè la seva ambígua posició en el procés sobiranista té molt a veure amb un càlcul polític per assegurar-se la reelecció l’any que ve, contràriament al que em va assegurar fa algun temps. Si la ciutat fos sociològicament molt més sobiranista, el seu capteniment fóra un altre sense cap mena de dubte.

* A quarts de tres de la tarda, dotzenes d’autobusos esperen a l’avinguda Lluís Companys una multitud de persones de tota edat i condició, vestits de groc i vermell, que recorren ansiosament les voreres amunt i avall buscant el vehicle corresponent. Els autobusos estan aparcats sense cap ordre i trobar el que es busca es converteix en una mena de gimcana. En el meu cas, Murphy fa de les seves: localitzo el meu autocar, el número cinc, al final del recorregut.

* Amb notable antel·lació arribem al lloc que ens toca: el tram 47, franja 1, Granvia amb Entença. Per concretar més, davant D Tres (botiga de roba) i Mugendo (una escola d’arts marcials). Haurem d’aprendre karate si les coses es posen “xungues”? 

* L’amiga Carme, de l’organització, ens va disposant a tots els que anem de groc en fileres de quatre persones: “aquí en sobra, un”, “tu et poses allà”… Se m’acut dir: “Això sembla la mili”. Darrere nostre, i sense possibilitat d’observar l’ordre previst, s’hi situa un senyor amb cadira de rodes portat per un jove amb trets sud-americans, tots dos abillats de groc. “Aquestes són les coses que Espanya no entén”, comenta el meu germà en veure l’emotiva escena.

* Temps d’espera. Al davant meu, algú tragina un rètol que en un cantó diu “que només els petons ens tapin la boca” i a l’altre “ens han tret tant i tant, que fins i tot ens han tret la por”. Certament, les tornes han canviat. Moltes banderes voleiant. A part d’estelades, d’Euskadi, d’Escòcia (de rabiosa actualitat), de Palestina i una del Vènet. Més tard també en veuré dues de Galícia just davant del bar a l’avinguda Mistral on ens prenem una cervesa. Precisament el bar té nom gallec, però els que hi serveixen més que de Santiago tenen tota la pinta de ser de Shangai…

2014-09-11 2* Les 17,14, l’hora assenyalada, el moment culminant. Aplaudiments, aixecades de mans, onades com als estadis… Pel cel vola un helicòpter que immortalitza una escena que ningú no creuria si només s’expliqués: un milió vuit-centes mil persones formant una bandera acolorida i interminable en forma de V. Quan la Carme, la nostra sergent particular, m’ensenya el seu mòbil amb una foto aèria de la Diagonal no puc evitar una expressió entre la sorpresa i l’emoció. El dibuix de les quatre barres és preciós i molt ben aconseguit (tenia els meus dubtes sobre el particular): sembla un llarg camp d’espigues i roselles, si se’m permet la llicència poètica.

Onze

* Després del clímax, a molts ens entra la gana. Comencen a sortir, com si fos a cop de xiulet, entrepans embolicats en paper d’alumini. Jo em trec de la motxilla unes galetes que han arribat totes trencades i que, a més, he de compartir amb més gent. No caldrà esperar gaire per sentir pels megàfons les inequívoques veus de Carme Forcadell i Muriel Casals, que són justament el contrari, en tots sentits, de la Chacón i la Camacho. “Si ells (els nostres polítics) no ens fallen, nosaltres no els fallarem”, afirma Casals. Jo vull aquesta dona de primera presidenta de la Catalunya independent.

[Imatges: fotos de l’autor i Vilaweb]

Un pensament a “Ens han tret la por (Onze de Setembre)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *