Fem via (i 3: quan la Júlia es faci gran)

Bé doncs: heus-la aquí, la cadena. Un triple èxit de participació, organització i absència d’incidents. Tothom cridant “independència”, no succedanis. Enviant un també triple missatge a nosaltres mateixos (“sí, podem”), a Espanya (“ho has entès ja o encara no?”) i al món (a qui només arriben inputs com el d’avui, amb participacions multitudinàries i amb antecedents fàcilment comparables). Demà comença un nou i costerut camí però a les altes esferes: la societat catalana els ha enviat de nou la pilota a la seva teulada. Com gestionaran aquests tres milions de mans unides?

Per la meva part, jo he participat al tram 231 de la Via. Quatre impressions:

* Molt abans de l’hora simbòlica, les 17,14, la Rambla Nova de Tarragona ja està notablement plena de gent arrenglarada. Tampoc hi ha cops de colze, entenguem-nos. On sí que n’hi ha, segons les informacions que vaig rebent via mòbil és a l’avinguda de Roma de la mateixa capital i a Torredembarra, on asseguren necessitar formar tres cadenes, una rera l’altra. En un altre extrem arriben notícies preocupants de l’Ametlla de Mar. “Estaran dinant”, ens diem per wats-app. Doncs sí, estaven dinant…

* Amunt i avall de la Rambla transita un bon nombre de gent aliena a l’acció d’avui: són turistes que, com passa sempre que el cel amenaça pluja, enlloc d’espatarrar-se a les platges de Salou agafen l’autobús i es planten a conèixer la Tarraco monumental. Avui se’ls veu una mica sorpresos amb el desplegament de samarretes i banderes.

* L’organització em situa cap al final del tram, just al costat de l’estàtua dels Despullats, significativament de cul a la Delegació espanyola d’Hisenda. Tot és plantar-me allí i sortir al sol i trobar-me la meva amiga Noèlia, amb la família. Em confessa que ella és una de les admiradores del Roger (cal veure l’apunt d’ahir per entendre-ho). Li pregunto si hem d’esperar que toquin les campanes per començar i em contesta que “com no siguin les de les Teresianes…” en referència al convent que tenim a prop.

* Mentre no arriba el moment culminant, un sector comencem a picar de mans i a cridar “in-inde-independència”, però no acabem d’animar al respectable. Algú comenta: “És un tram una mica soso”. I un altre contesta: “Serà el sol…”. Per contra, de més amunt de la Via se sent una forta animació, crits, aplaudiments… Això és com aquests dinars multitudinaris, on a l’altre extrem de taula s’ho passen molt millor que a on un menja. La llei de Murphy.

* Arriben les 17,14 i ens donem les mans. Una mica més tard, i com si d’un casament es tractés, arriba el moment de les fotos. La fotògrafa oficial del tram es disposa a immortalitzar-nos quan, imprevistament, passa pel seu davant un noi amb un monopatí. Li etziba un “fora d’aquí!”.

* No conec els meus veïns de cadena (he vingut sol). A la meva esquerra, una senyora de mitjana edat, amb aparença nòrdica o eslava (jo diria que semblava estona o lituana, però no em feu cas) em pregunta en un correcte català si ens avisaran quan s’acaba l’acció o bé tothom marxa quan li sembla. A la meva dreta, un matrimoni jove amb una criatura de poquíssims mesos, de nom Júlia. Mentre la nena és objecte de les lògiques atencions (que si el sol, que si el vent…), la mare agafa la càmara i diu: “Li farem una foto i quan sigui gran li explicarem”.

* Finalment, arriba un moment que la gent es va dissolent mica en mica. Pujo Rambla amunt a gaudir de l’impressionant ambient que, per una vegada a la vida, es respira a la meva ciutat d’adopció: samarretes grogues de diverses procedències (l’oficial de la Via, la que ha fet l’ANC de Tarragona, la de la festa major d’enguany, la que reivindica una escola pública i, si m’apureu, la segona equipació del Barça); estelades grans, mitjanes i petites; gent de totes les edats, des de cadires de nadons fins a cadires de rodes… Tot allò que cada any veiem a les manifestacions de l’Onze de Setembre però al costat de casa meva.

Un dia històric (encara dóna de si aquesta paraula?). Sens dubte. Ni tan sols s’ha molestat ningú a discutir xifres de participació. Certament hi haurà un abans i un després en el procés sobiranista. Potser el que ha passat avui farà caure del cavall els últims que es resisteixen a fer-ho. Algun dia li ho explicaran a la Júlia. Ara, de moment, altra feina té.

[Imatge: la Via al seu pas per la Rambla Nova de Tarragona, tram 230; foto Jordi Castro, www.naciodigital.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *