Viatge a les valls pirinenques (i 6: un cap d’estat al carrer)

Prop d’Espot hi ha el petit poble de Son, amb la seva destacada església. Pagant un euro tens dret a contemplar-ne el retaule gòtic i pujar al campanar, no apte per acròfobs. De fet no caldria pagar res: en aquest poble hi ha pela llarga, ja que una coneguda caixa d’estalvis hi ha muntat un conegut tinglado (Les Planes de Son).

Enfilo una altra vall d’extraordinari interès, que és la de Cardós: Ribera de Cardós, Tírvia (a la foto), Lladorre… Dino a Unarre, un poble que costa de trobar. Està pèssimament indicat i així ho faig saber al restaurant on em faig servir una esplèndida esqueixada de bacallà. El campanar de l’església del poble és, com la gran majoria de la zona, de “barret de bruixa”, per la forma. Podríem dir-ne també de “Harry Potter”…

És l’últim dia de viatge, abandono Espot i em dirigeixo a la Seu d’Urgell, que no queda tan lluny. Davant de la catedral em trobo, atenció, el bisbe i co-príncep d’Andorra Joan Enric Vives, que travessa la plaça sense cap mena de protocol, saludant uns coneguts. Poques vegades un té l’ocasió de veure pel carrer tot un cap d’estat, a tres metres. La visita turística de la ciutat inclou el Museu Diocesà (amb un Codi de Liébana), la catedral, el Parc Olímpic del Segre i una cosa que em tenia encuriosit de fa molt: el claustre “laic” del Parc de la Valira, amb uns capitells que representen icones del segle XX, inclosos pensadors, artistes i dictadors, cosa que va aixecar una gran polèmica en el seu moment.

Aprofito que estic a prop d’Andorra per fer una incursió als dominis del co-príncep i omplir el dipòsit de benzina. Cal començar a mirar la butxaca. Acabo així la meva setmana pirinenca, amb la qual jo també he omplert el meu dipòsit físic i anímic de cara a la temporada que comença.

[Apunt dedicat a la meva tieta més viatgera, que quan era petit ja em parlava molt bé de la vall de Cardós]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *