Històries des de casa (1: reflexions del quiosquer)

El virus de marres s’ha ensenyorit definitivament de la nostra vida diària. Aquell del qual ningú no en parlaria ben aviat, segons vaig gosar afirmar fa algunes setmanes. Tota la rutina s’ha trastocat, des de la feina fins les compres diàries, passant per les activitats culturals o socials. A falta de saber què més decideixen els governs que patim, el fet és que comencen dues setmanes de tancament a casa, ja veurem amb quin grau de rigor. Què millor que aprofitar part del temps lliure per publicar més apunts en un bloc que darrerament boqueja de forma dramàtica? Què tal una crònica d’històries o reflexions sobre el què està passant aquests dies?

Aquest matí, com cada dissabte, he anat al quiosc a comprar la premsa amb el dubte de si encara estaria obert, i sí. El quiosquer m’ha confessat que no sap què són dos dies seguits de festa (és cert) i espera amb candeletes una instrucció de l’autoritat competent que li digui que ha de tancar el negoci quinze dies seguits. Per a ell sí que serien unes bones vacances, encara que s’hagués de quedar a casa i no poder anar a la caseta de muntanya a la Cerdanya que no té. Li he replicat que els diaris són un article de primera necessitat i, per tant, els quioscos de premsa han d’estar sempre oberts, com les farmàcies:

  • però si avui tothom s’informa per la premsa digital a través dels mòbils! Els diaris ja no són necessaris. L’única raó per obrir els quioscos és que si s’esgotés el paper higiènic dels supermercats, llavors sí que serien un article de primera necessitat!

Com a la postguerra espanyola. De la qual no estem tan allunyats, vist el panorama que ens rodeja.

[Imatge: gazcueesarte.com]