Escapada al Priorat (i 2)

Abandono Albarca i m’arribo a Siurana, un petit poble fins no fa massa gairebé oblidat de tothom, sense infraestructures, i que ara corre camí del contrari, de patir la plaga del turisme invasor. De moment, l’entrada al poble està plena de cotxes a banda i banda: teòricament només hi poden entrar els dels veïns del poble, però ningú no en fa cas.

Em passejo pel carrer principal, admiro el timpà de l’església romànica i una enorme creu de terme que commemora el vuitè centenari de la reconquesta de Siurana (o Ciurana, hi ha controvèrsies sobre això). Des de la talaia natural de l’extrem del poble es contempla una impressionant vista de la comarca: el pantà de Siurana, Cornudella, el Montsant…

Al tornar cap el cotxe tinc l’ocasió de saludar el senyor Ramon Roig, a qui havia tractat per motius professionals. És el president dels Amics de Siurana i ànima del poble. Estudiós de la seva història, col·leccionista de tot el que en fa referència (desde restes arqueològiques fins a llibres i retalls de diaris), és un home afable i apassionat, creador d’una biblioteca i d’un petit museu, que em mostra donant-me tota classe d’explicacions.

No marxo sense visitar “el salt de la reina mora”. Siurana és el darrer reducte de la Catalunya sarraïna, i en aquest indret hi ha una mena de forat a la roca que, segons la llegenda, correspon a la petjada que va deixar el cavall de la darrera reina mora abans de saltar tots dos al buit.

Com que el restaurant de Siurana tanca els dimarts, i avui és dimarts, decideixo dinar al càmping que hi ha una mica més avall, freqüentat per escaladors que practiquen la seva afició a les abundants parets verticals de la zona. De fet el càmping es publicita com “el rovell de l’ou de l’escalada”. Mentre dino a la terrassa, em fan companyia set persones en dues taules, una cambrera eslava de cabell ros, un gat negre, un altre de blanc, una abella i unes quantes mosques.

De tornada a Tarragona, m’aturo a les Borges del Camp a comprar pa de pagès i una coca de recapte (que després em menjo sencera per sopar). És la festa del poble i el balcó de l’Ajuntament llueix les banderes catalana i municipal. Cap més. Sense problemes, sense protestes, sense manifestacions feixistes, sense denúncies de fiscals. Normalitat, doncs.