La batalla diària per la llengua (7)

Dues situacions viscudes avui amb mitja hora de diferència. No hi ha hagut cap “batalla” per la meva part, només he estat diligent notari dels fets.

Primer escenari, una carpa instal·lada pel Ministeri espanyol de Sanitat per explicar els riscos de les malalties cardiovasculars i com prevenir-les. La guia de l’exposició parla dels beneficis de dur una vida saludable (ja sabeu: no fumar, fer exercici, fruites i verdures, etc.) i ho fa en castellà a un públic majoritàriament molt jove, fins que, en un moment donat, s’adreça específicament a dues senyores grans, i llavors ho fa en català.

Segon escenari, una caixa de l’Eroski. La caixera m’atén tota l’estona en català (sense saber que sóc catalanoparlant) i al senyor que ve al darrera se li adreça en castellà.

Dues situacions lingüístiques que m’han cridat l’atenció. Abans, aquest ús alternatiu de les dues llengües més parlades a Catalunya obeïa a la situació de cada moment (el que es coneix com a diglòssia): la gent es comportava, lingüísticament parlant, d’una manera o una altra depenent si estava en família, en una botiga de tota la vida, a la discoteca, a la comissaria… Ara, pel que he vist avui, ja no: ara hi intervenen factors com l’edat, el sexe, potser la manera de vestir o l’aspecte general. O cap d’aquests: un sisè sentit impel·liria a triar inconscientment una llengua determinada.

La sociolingüística i la psicologia tenen tot un camp per recórrer.