Josep Pastells

L’aigua retruny ben fort contra la pedra i les llambordes. Algunes gotes llisquen fent corbes sinuoses, d’altres baixen en línia recta. És com una dansa boja, sotmesa als designis del vent. Teclejo aquestes línies quasi immòbil, preguntant-me si seré com una gota que va i ve, com el mar que torna i no torna amb l’escuma, com un esperit que es renova amb el que tenia i ja no té. M’agrada que plogui, sí. Veig caure l’aigua i, sense pensar, m’oblido que vaig néixer condemnat a la perplexitat més absoluta, a l’aclaparadora sensació que tot es desfà al ritme de les hores, al compàs d’un destí que, escrit o no, ens espera a la cantonada. Plou cada cop més fort i la melodia del xàfec em trasllada lluny de Girona, a llocs que ja no són res.