Josep Pastells

Puc sentir com riuen les muntanyes. De Montesquiu a Cantonigròs, de Perafita a Tavertet, m’acullen, m’encoratgen, em diuen que foragiti la tristesa i l’odi derivat de l’amor, que oblidi l’olor a podrit que deixo enrere, la certesa que mai no trobaré el que desitjo, l’excés de xafogor. Més enllà de Sau, Vic i Calldetenes. Després, Taradell i Viladrau. I el Montseny, i el Matagalls, i els 1.697 metres del Matagalls, i el 69, sempre present en vida i pensaments, i la pena que va camí de fer-se dolor, i els errors comesos, i la constatació que les muntanyes m’animen a acceptar el meu destí singular: em diuen que ja va sent hora de començar de nou.