Pols d'estels

I ara l’animació de l’òrbita de Kepler-16b amb referència a Tatooine, el planeta desèrtic de Star Wars. La NASA ha venut el descobriment, important sense dubte, amb ajut d’una pel·lícula de culte i ja de cultura popular. Tot s’aprofita.L’animació està bé. Fins i tot si no sabeu anglés s’ho val. Deixeu-vos endur a un món distint al nostre i on és possible veure dos eixides i postes de sol.

Fixeu-vos com ven la NASA el descobriment:La missió Kepler de la NASA ha convertit la ficció en fets. Un món amb doble posta de Sol que va ser primerament imaginat en “Star Wars” fa uns 30 anys en una galàxia molt, molt llunyana, ha esdevingut realitat científica.
Crèdit: NASA /
Ames Research Center

Tatooine és el planeta natal d’Anakin Skywalker i Luke Skywalker. Un planeta habitable encara que prou desèrtic i el més famós de la saga de l’anomenada Guerra de les Galàxies (Star Wars). Una de les coses més curioses des del punt de vista astronòmic és que Tatooine orbita dos sols, com pot veure’s a la imatge de la pel·lícula. Malgrat que després a les escenes amb els protagonistes els objectes només fan una única ombra. Una llàstima no haver posat l’efecte de dues ombres al film…Els astrònoms sempre han pensat que l’existència d’un món així seria poc probable. La teoria de la gravetat aplicada a tres cossos simultanis, un dels problemes més difícils de la mecànica, preveu que, en general, la seua òrbita seria inestable. Més tard o més prompte el planeta es desestabilitzaria, s’escaparia del sistema o es precipitaria a una dels seus sols. Només en el cas que el planeta es trobara bastant llunys dels dels sols sembla que la situació seria estable.

Ara, però, la sonda Kepler, dedicada des del maig del 2009,  a la búsqueda de planetes extrasolars en la zona del cel al voltant de la constel·lació del Cigne, ha detectat un planeta circumbinari – un planeta orbitant dues estrellas – a 200 anys-llum de la Terra.

La llum que reemet un planeta extrasolar és molt i molt dèbil i per això Kepler utilitza el mètode dels trànsits, en el que la brillantor de l’estrella minva a causa del pas del planeta per davant d’ella.

A diferència de Tatooine, el nou planeta de nom Kepler 16b, és un planeta fred, inhòspit, d’aproximadament de la grandària de Saturn, i es creu que és meitat gas, meitat roca. Els estels són més petits que el nostre Sol. El més gran té un 69% de la massa solar i el més petita només té un 20% de la massa de la nostra estrella. Kepler-16b gira al voltant de les estrelles cada 229 dies, molt semblant al període de 225 dies de Venus.

Aquest nou planeta, a més, està fora de la zona habitable del sistema estel·lar on s’hi troba. L’aigua no podrà ser líquida i per tant una vida com la coneixem seria impossible allí.

Podeu trobar més informació i alguna animació a la web de la missió Kepler.

Foto: Tatooine, de Star Wars.

El darrer mes de l’estiu ha començat i les hores de sol ja estan minvant ràpidament. La calor estiuenca i la xafogor encara romandran uns dies fins que, sense adonar-nos-en, uns dies de fresca ens abaixen definitivament les temperatures fins l’any vinent.El cel nocturn, allà on la contaminació lumínica no s’ha fet encara l’ama i senyora, es troba ben avorrit. Els planetes, llevat de Júpiter, es troben ben a prop del Sol per a la seua observació còmoda.

Saturn, per exemple, es farà cada vegada més difícil veure’l. Poc després de la posta del Sol, podrem encara observar-lo els primers dies del mes, però ja ben dèbil. Més endavant, res de res.

Com a planeta rei de la nit, el substituirà Júpiter que ja s’aixeca per l’est les primeres hores de la nit, ben brillant en la constel·lació d’Àries, dalt del cap de la Balena. Per trobar-lo sense problemes, teniu un bona oportunitat el dia 16 de setembre ja que la Lluna s’hi situarà ben a prop. A finals de mes eixirà poc abans de les 10 de la nit i a l’eixida del sol el trobareu cap al Sud.

Mart es veu a la matinada i ara mateix es troba en la constel·lació dels Bessons. Però no s’estarà quiet i es mourà ràpidament en la volta celeste aquest mes, fins arribar el dia 1 d’octubre a Cancer on passarà per damunt del cúmul obert de Praesepe o M44. Bon moment per mirar-lo pel telescopi i fer-li una  foto. Mentrestant el dia 23 de setembre la Lluna se situarà al seu costat.

Les condicions de visibilitat de Mercuri seran millors aquest principi del mes de setembre, en que se separarà bastant del Sol i el podrem veure uns 45 minuts abans de la seua eixida. Un fenomen ben interessant serà el seu encontre pròxim amb Spica, l’estel més brillant del Lleó, en el que el planeta es posarà a només 0.75 graus a l’esquerra de l’estel. Més avançat el mes Mercuri es tornarà a endinsar en les lluentors solars i, de fet, passarà per darrere del Sol el 28 de setembre.

Venus no el podren veure massa aquest mes. A finals de setembre el podrem veure cap a l’oest, però ben a prop de l’horitzó. Així que si no teniu un horitzó lliure de núvols i muntanyes no hi haurà res a fer. Caldrà esperar a la pròxima tardor i hivern per admirar Venus en tota la seua bellesa.

La Lluna presentà el passat diumenge dia 4 de setembre, fase de quart creixent. El 12 serà plena, mentre que el 20 se’ns mostrarà com a quart minvant i el 27 serà finalment lluna nova.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de setembre de 2011, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

I la notícia del mes podria ser la descoberta del primer planeta diamant. Resulta que l’estel dens i mort, el pulsar PSR J1719-1438 presenta una variació periòdica dels seus polsos de ràdio. Aquest fet només es pot interpretar com a prova de l’existència d’un planeta orbitant al seu voltant. Però aquest planeta només tindria 60000 km de diàmetre, la meitat del que té el planeta Júpiter. A més giraria al voltant del pulsar en dues hores i deu minuts i, es trobaria a només 600000 km de distància de l’estrella central.

Tots aquests fets impliquen que el planeta ha de tindre una composició molt especial ja que si fora com la Terra o Júpiter, les forces de marea que exergeix el pulsar sobre aquest cos ja l’haurien destruït. Així que sembla que la seua estructura ha de ser cristal·lina i de carboni, és a dir, de diamant. Això si que és una joia. Però tranquils. El sistema pulsar-diamant es troba només a uns 4000 anys llum en la constel·lació de la Serp (Serpens). Podeu llegir la notícia completa en la nota de premsa de la Max-Planck Gesellshaft.

Foto: Una parella estranya: El dibuix mostra el pulsar PSR J1719-1438 amb el pols de 5.7 milisegons de període en el centre i l’òrbita del planet comparat amb la grandària del Sol, l’esfera de color groc. Dibuix artístic de Matthew Bailes.

L’evolució de les plantes sobre la Terra les ha proveït d’un sistema per aconseguir energia del Sol: la fotosíntesi. Amb aquest procés, l’energia del sol fixa el carboni del CO₂ atmosfèric i s’emet oxigen com a subproducte.Si aquest sistema d’aconseguir aliment és tan útil, podem pensar que l’evolució biològica de planetes al voltant d’altres estels haurà seguit un procés similar.

La temperatura d’un estel determina la radiació que reben els seus planetes. En el nostre sol, amb una temperatura superficial d’uns 6000 graus, d’acord amb la llei de Planck i la llei de desplaçament de Wien, el màxim d’emissió es troba al voltant de 5000 Å. Per això veiem el sol de color groc.  Les plantes aprofiten aquesta radiació per a la funció clorofílica, aborbeixen radiació llevat del color verd. Encara que la reacció té només una eficiència fotosintètica del 3 al 6% és suficient per a mantindre les plantes verdes sobre la terra.

Que passa, però, en les possibles bioesferes de planetes al voltant d’altres estrelles? La majoria són estels menuts i freds anomenats nans rojos. La seua temperatura superficial és d’uns 3000 graus. Que passarà aleshores? Les plantes han d’aprofitar millor la poca radiació rebuda i amb molt poca energia. Per això els arbres poden ser d’altres colors i fins i tot negres per no deixar escapar cap bri d’energia rebuda.

A més a més si tenim un planeta que gira al voltant d’un sistema estel·lar amb dos sols, de temperatures distintes, pot produir-se un fenomen ben curiós. Cada planta pot especialitzar-se en un sol concret i presentar un ventall de colors més variat que a la nostre Terra, sobretot si un dels sols il·lumina certes zones del planeta durant més temps. O, com ja he dit abans, els arbres poden ser negres o grisos per aprofitar tota la energia que els arriba.

Aquestes son les conclusions a les quals ha arribat Jack O’Malley-James de la Universitat de St. Andrews, Escòcia, que treballa en la seua tesi doctoral, analitzat aquest tema,

“Les nostres simulacions suggereixen que planetes en sistemes estel·lars múltiples poden hostatjar formes exòtiques de plantes familiars a la Terra. Plantes amb sols nans rojos dèbils, per exemple, poden aparèixer negres als nostres ulls, absorbint tot el rang de la llum visible per a usar  tanta llum com siga possible. També podrien ser capaços d’usar radiació infraroja o ultraviolada per fer funcionar la fotosíntesi. Per a planetes que orbiten dues estrelles com el nostre sol, la radiació perjudicial d’erupcions estel·lars intenses pot portar les plantes a desenvolupar les seua pròpies proteccions de bloqueig dels ultraviolats o microorganismes fotosintetitzadors que es poden moure en resposta a una erupció solar sobtada“, ha dit O’Malley-James.

Foto: de la web Serenity Pink Black Trees Picture.

El planeta descobert al voltant de l’estel Gliese 581 ha escarotat el galliner mediàtic com no s’havia vist feia anys. Després d’una dura feina de molts equips d’astrònoms durant  15 anys amb el resultat de quasi 500 planetes descoberts fora del nostre sistema solar, no havia de ser notícia trobar-ne un de nou.

Però aquest nou planeta té dues característiques que el fan especialment interessant: té una massa d’unes 3 Terres i es troba a la zona d’habitabilitat de la seua estrella. A més a més el descobriment d’un planeta de característiques tan interessants tan a prop nostre ens permet fer la primera estimació del nombre d’estels amb planetes habitables a la Galàxia.Se sap que l’estel nan roig Gliese 581, situada a uns 20 anys llum de nosaltres, allotja tot una cort de planetes. Gliese 581g és el sisé planeta descobert al voltant d’un estel amb unes característiques similars al Sol però més fred i petit.

La manera d’anomenar els planetes extrasolars és afegir una lletra al nom de l’estel a mesura que van descobrint-se, reservant la lletra a per l’estrella mateixa. Així l’estel Gliese 581 també pot anomenar-se Gliese 581a.

L’estudi sistemàtic del  subtil moviment de l’estel a causa dels planetes que l’orbiten usant el mètode de la mesura de la velocitat radial (ací una animació) va permetre descobrir l’any 2005 Gliese 581b, un planeta d’unes 15 masses terrestres que va ser descrit com un Neptú calent donada la seua proximitat a l’estel.

Després el grup de Ginebra, liderat per Michel Mayor, descobridor del primer planeta extrasolar l’any 1995, va descobrir dos planetes més de colp, Gliese 581c i Gliese 581d que estaven, respectivament, en la vora interna i en la vora externa de la zona d’habitabilitat de l’estrella. Amb unes masses de 5 i 8 masses terrestres sembla que serien massa calent o gelat, respectivament, per albergar una atmosfera amb aigua líquida.

Ara fa tres anys el descobriment del planeta Gliese 581c va despertar l’interés mediàtic perque a més de tindre només unes 5 masses terrestres estava realment al centre de la zona d’habitabilitat. Jo en vaig parlar en el seu moment al post: Troben el primer planeta apte per a albergar vida. Tanmateix estudis més detallats com la consideració de l’existència d’un efecte hivernacle van fer que s’arribara a la conclusió que seria massa calent per tindre aigua líquida a la superfície.

L’estudi durant 11 anys del sistema pel grup de Steven S. Vogt i col·laboradors utilitzant els espectrògrafs d’un dels telescopis Keck a Hawaii ha donat com a resultat no només confirmar l’existència dels altres planetes sinó aconseguir caracteritzar el primer planeta semblant a la Terra i situat en la zona d’habitabilitat, lloc on,  amb una atmosfera adequada, l’aigua estaria en fase líquida, és a dir existirien rius i mars.

El nou planeta Gliese 581g tindria una massa de 3,1 masses terrestres, un període orbital d’uns 37 dies i 1,5 radis terrestres. En aquestes condicions, la gravetat superficial seria 1,1 a 1,7 vegades la terrestre, depenent de la composició del planeta. Un món, per tant, que recorda el nostre planeta blau.

Gliese 581g seria, així i tot, un món força fred. Però si s’assumeix un efecte hivernacle tan efectiu com el de la Terra la temperatura pujaria.

Un món ben interessant aquest planeta que portarà, estic segur, més estudis en el futur.

Com els autors diuen de manera molt prudent a l’article: Gliese 581g is a solid case for a potentially habitable planet in this very nearby system (Gliese 581g és un cas sòlid per a un planeta potencialment habitable en aquest sistema tan pròxim).

Finalment Vogt i el seu equip discuteixen un tema cabdal. Quin és el percentatge d’estels amb almenys 1 planeta potencialment habitable? Sembla que si l’entorn solar on està Gliese 581 és similar a altres llocs de la galàxia, diverses consideracions estadístiques porten a pensar que pot haver-hi d’un 10 a un 20% d’estels de tipus solars amb planetes amb condicions d’habitabilitat.

Un 10-20% d’estels de tipus solar amb planetes semblants a la Terra, que, podrien, amb certes condicions, mantindre algun tipus de vida…

Algunes dels termes de la famosa equació de Drake comencen a desvelar-se…

Foto: The star Gliese 581, Digital Sky Survey / ESO

La tardor entra de ple durant aquest mes. Les constel·lacions de la saga mitològica de Cassiopea trauen el cap per l’est només fer-se fosc. Cassiopea, reina d’Etiòpia, Cefeu el rei i marit, Andròmeda, filla i màrtir i finalment l’heroi Perseu, són visibles clarament per l’est.

Els planetes són ara difícils de veure ja que es troben en conjunción solar, és a dir alineats amb la nostra estrella. Només Júpiter, en oposició, en direcció oposada al Sol, es mostra resplendent al nostre cel de tardor.

I la notícia de la descoberta del primer planeta possiblement habitable al sistema múltiple de  planetes de l’estel Gliese 581 ha desfermat un allau de notícies als mitjans de comunicació, algunes correctes i d’altres no tant, com ben bé explica Juli Peretó  a  l’apunt Habitable no és habitat. Ja en parlaré detalladament en un apunt posterior basant-me en l’article original. Cal anar a les fonts… I ja fa uns tres anys un altre dels planetes descoberts de Gliese 581 ja va ser notícia pel mateix tema. Ja en vaig parlar aleshores ací.

I durant aquest mes el cometa 103P/Hartley continua aproximant-se. Si les previsions són correctes aquest mes ja seria possible veure’l a ull nu. Però un cometa sempre és imprevisible i la seua lluminositat pot no incrementar-se tant i ser, així, només un de tants que solquen el cel.

Segueix…

Les constel·lacions de la saga mitològica de Cassiopea trauen el cap per l’est només fer-se fosc. Aquesta és una de les històries d’estels més coneguda i completa i, podria ser, la primera recreació de la llegenda de Sant Jordi i el Drac. Cassiopea, reina d’Etiòpia, Cefeu el rei i marit, Andròmeda, filla i màrtir i finalment l’heroi Perseu, són visibles clarament per l’est. Un resum de la història mitològica que les lliga pot trobar-se en aquest enllaç.

Aquestes constel·lacions amaguen alguns tresors celestes que són ben fàcils de veure a ull nu des de indrets ben foscos o amb l’us d’uns senzills prismàtics. Són objectes que sempre agraden a qui els observa.El primer és un objecte doble, h + χ Persei. Són dos cúmuls oberts anomenats també NGC 869 i NGC 884 respectivament. Es troben situats a més de 7000 anys llum i no es troben lligats gravitatòriament ja que estan separats per uns quants centenars d’anys llum. Aquestes agrupacions estel·lars apareixen vistes per un petit telescopi com uns grapats de joies escampades pel cel. Es troben a mig camí entre el cap de Perseu i l’estel δ de Cassiopea.L’altre objecte interessant del qual vull parlar és la galàxia d’Andròmeda (o M31) que es troba  al nord de les estrelles β i μ de la constel·lació d’Andròmeda. És la galàxia independent més pròxima a la Via Làctia i l’objecte celeste més llunyà que es pot veure a ull nu. Des de llocs foscos o amb un telescopi menut sembla petita en el cel ja que només veiem clarament el seu nucli brillant però realment ocupa 7 vegades el diàmetre de la Lluna plena al cel. Només un cel ben negre i una exposició fotogràfica de llarga durada ens donarà les mides reals.

Els planetes són ara difícils de veure ja que es troben en conjunción solar, és a dir alineats amb la nostra estrella. Només Júpiter, en oposició, en direcció oposada al Sol, es mostra resplendent al nostre cel de tardor.

Mercuri serà observable només durant la primera setmana del mes cap a l’est, uns minuts abans de l’eixida del Sol, mentre que Venus ja serà totalment inobservable com li passa al planeta Mart.

Júpiter, que fa poc va passar per la seua oposició al Sol, es veurà pràcticament tota la nit i serà l’astre més brillant del cel aquest mes.

Saturn estarà en conjunció amb el Sol el primer dia del mes, però tornarà a veure’s per l’est poc abans de l’eixida del Sol a partir del dia 16.

La Lluna ha estat en quart minvant el passat 1 d’octubre, serà nova el dia 7 i quart creixent el 14. El dia 23 tindrem lluna plena i finalment el 30 tornarem al quart minvant.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes d’octubre de 2010, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

Foto: Cúmuls oberts NGC 869 and NGC 884. Wikimedia Common.

L’oratge dels primers dies del primer mes d’aquest any que tancarà la primera dècada del segle XXI es presenta molt variable, amb núvols, vent fort i fred. Aquests elements no inviten a mirar el cel sinó a quedar-se a casa prop de l’estufa llegint, estudiant o fent zapping a les “meravelloses” noves cadenes de TDT.

Però l’espectacle celeste que es pot albirar a ull nu i amb telescopi és el millor de l’any. La constel·lació d’Orió i totes les que l’envolten amaguen secrets que podem anar mirant a poc a poc.

A més finalment podrem veure tres planetes al cel. Després de la posta de sol, mirant cap a l’oest, Júpiter esgota els seus últims dies de visibilitat mentre que Mart  sen’s apareixerà ben aviat per l’horitzó.

I el gegant dels anells, Saturn, eixirà majestuós a la matinada.

Segueix…

El planeta Júpiter es podrà veure poc després de la posta de Sol mirant cap a l’oest. Però es trobarà tan prop de l’horitzó que només el veurem durant 2 hores a principi de mes i només 1 hora al final.

No cal amoïnar-se ja que el veritable espectacle planetari es veurà cap a l’est. Mart eixirà cap a les 21 hores a principis de mes i cap a les 19 hores a finals i es situarà sobre la constel·lació del Cranc.

El planeta Saturn també serà ja visible a la nit a la constel·lació de la Verge. Sen’s presentarà per l’est cap a la 1 de la matinada a principis de mes mentre que a finals el podrem veure ja a partir de les 23 hores.

I els matiners podran veure Mercuri al Sud-Est poc abans de l’eixida del Sol.

La Lluna va ser plena el passat 31 de desembre, que és quan es va produir un petit eclipsi de Lluna. Serà quart minvant el 7 de gener, lluna nova el 15, quart creixent el 23 mentre que el 30 de gener tindrem altra vegada lluna plena.

El dia 18 de gener trobarem la Lluna ben a prop d’un declinant Júpiter.

La constel·lació Orió és la reina de la nit del mes de gener. És molt fàcil trobar-la a les nits de l’hivern mirant cap al sud i veient les tres estrelles en línea del seu cinturó.

Representa el gegant caçador Orió que envoltat dels seus gossos de caçera (Canis Major, Canis Menor) i de la peça de caçera als peus (Lepus, la llebre) va assetjar les set germanes Plèiades fins que Zeus se’n fartà i l’envià al cel.

Del cinturó penja la seua espasa i al bell mig d’aquesta podeu trobar la Gran Nebulosa d’Orió. Allí s’estan formant milers de noves estrelles actualment, amb els seus possibles sistemes planetaris i el telescopi espacial Hubble n’ha descobert ara unes desenes.

Una col·lecció de 30 imatges no mai abans publicades de sistemes planetaris embrionaris en la Nebulosa d’Orió són el més destacat del projecte més llarg del telescopi espacial Hubble dedicat al tema de formació d’estrelles i planetes. També coneguts com pròplids, o discos protoplanetaris, aquests modestos agrupaments que envolten les estrelles nadó estan donat llum sobre el mecanisme que està darrere de la formació de planetes. Només el Telescopi Espacial Hubble de NASA/ESA, amb la seua alta resolució i sensibilitat, pot obtenir aquestes imatges tan detallades dels discos circumestel·lars a longituds d’ona òptiques.

La imatge mostra 206-446 que és un dels 42 discs protoplanetaris nous descoberts a la Nebulosa d’Orió. És un dels discos protoplanetaris brillants que es troba relativament a prop de l’estrella més brillant de la nebulosa, Theta 1 Orionis C. Sembla un cap amb una cua de cavall i aquesta forma estranya del pròplid pot ser atribuïda a un doll de matèria que flueix fora del seu centre. Crèdit: NASA / ESA i L. Ricci (ESO).

Foto de l’article: 11 de gener de 2006.
http://hubblesite.org/newscenter/newsdesk/archive/releases/2006/01/

Aquesta setmana l’escola ha dedicat la seua Setmana de la Primavera a fer activitats per fer conéixer el firmament i els objectes celestes als seus alumnes.

A finals del franquisme i principis de la transició un grup de professionals de l’ensenyament conscienciats va anar creant en el País Valencià, i sobre tot en la comarca de l’Horta de València, un conjunt d’escoles on la innovació pedagògica i l’ensenyament en valencià eren les eines fonamentals.

Aquestes escoles estan agrupades actualment a l’associació de cooperatives AKOE.

Un d’aquests centres és l’Escola Les Carolines, situada a l’horta de Picassent. És una cooperativa de professionals de l’ensenyament i personal no docent, que treballem amb programes innovadors d’educació, per tal de donar a l’alumnat el suport, els coneixements, la formació i la confiança necessaris per a desenvolupar la seua personalitat i aconseguir una integració en la societat, respectant valors com la solidaritat, la tolerància, la igualtat i el diàleg.

Les Carolines dedica cada any una setmana a un tema determinat. Aquesta setmana la seua tradicional Setmana de la Primavera s’ha ocupat de l’astronomia. Des del dilluns 15 fins al divendres 19 de maig tots els cicles educatius han estat treballant fent activitats per conéixer el cel. Els més menuts han pintat tot de planetes per les parets, s’han fet exposicions de temes espacials i un immens planetari ha fet submergir els nens i nenes en una nit estrellada malgrat estar a ple dia i amb un calor asfixiant. I la poesia del cel. Els nens han buscat les apreciacions dels poetes sobre els cossos celestes. En l’àrea de llengua han fet enginyosos cal·ligrames celestes que s’enfilen i s’enrosquen per ací i per enllà.

Entre aquestes activitats s’ha programat una conferència relacionada amb el tema de treball. He tingut l’honor d’estar convidat a fer una xerrada als estudiants del primer i segon cicle d’ESO.

El nou sistema solar, amb els cossos fa poc descoberts més enllà de Plutó, ha estat el tema de la meua xerrada. I l’existència de nous planetes al voltant d’altres estrelles i les dificultats de descobrir-los. Els xiquets no han parat de fer preguntes, com havia de ser. I després les preguntes s’han desviat, com sovint passa, cap als temes cridaners de l’astronomia: el Big Bang i la possibilitat d’éssers extraterrestres.

Només vaig estar 3 hores al centre però vaig gaudir de l’escola, dels seus efluvis benignes i del seu personal amable.

La setmana acabarà, com no podia ser d’altra manera, amb una gran festa el dissabte a la nit.

Començarà amb l’actuació del President de l’Associació de Mags del País Valencià, Luis Lafont. Continuarà amb tallers astronòmics i una observació popular del cel. Els planetes Saturn i Júpiter estan impressionants ara, Jeroni.

Com diuen en el seu diari electrònic El correu del dijous: Mirar el cel i tractar d’entendre’l, mirar-lo i tractar d’endinsar-se, mirar-lo per pintar-lo, mirar-lo. D’això es tracta.