Josep Pastells

Inventari de sensacions

La dissolució de l’argument

Crònica publicada a l’edició digital de l’Ara sobre la presentació a la Llibreria 22 de Girona de la novel·la Totes les estacions de França, amb què Oriol Ponsatí-Murlà va guanyar el premi Just Manuel casero 2013. La foto és obra de Gerard Bagué.

“Si me’n surto, la proliferació d’històries irreconciliables que giraran al voltant de la mateixa maleta [carregada de lingots d’or] han de portar a la dissolució de l’argument, a una mena d’autodestrucció per saturació”. Aquesta afirmació de l’escriptor O al desè capítol de Totes les estacions de França arriba en el moment precís i situa el lector en un nou escenari. Ens ho explicarà millor Josep Maria Fonalleras: “Amb l’aparició d’O, el joc i les exhibicions estilístiques s’embranquen en una dialèctica endimoniada en l’espai i el temps i desemboquen en un exercici metaliterari que trasbalsa i converteix la broma inicial en reflexió”.

Peça d’orfebreria

Fonalleras, portaveu del jurat que va atorgar a Oriol Ponsatí-Murlà el Premi Just Manuel Casero 2013, ha presentat aquest vespre a la Llibreria 22 una obra que l’editor d’Empúries, Josep Lluch, considera “pròpia d’un veterà”. Segons Lluch, “l’ús de la llengua, la consciència d’estil, el domini de l’estratègia narrativa i l’equilibri entre el to d’intriga i un joc irònic sempre a favor del lector” converteixen aquesta novel·la curta en una narració “mil·limetrada i perfecta, en una notable peça d’orfebreria”.

L’habilitat d’embolicar-ho tot

Semblava difícil que Ponsatí-Murlà pogués acaparar més elogis que tres mesos enrere, quan el jurat va qualificar la seva obra com a “un brillantíssim exercici d’estil que fa pensar en els llibres de Raymon Queneau i algunes peces de complicada estructura formal de Cortázar”. Després de rellegir-la, però, Fonalleras en té una nova percepció (entre altres matisos, hi incorpora “la presència de la música, amb variacions, ‘ritornellos’, que recuperen no només situacions i personatges, sinó també frases i descripcions en una espiral narrativa de primer ordre”) que li permet intensificar les lloances. “L’autor podria haver optat per una solució fàcil, explicar com ha aparegut la maleta en un vagó de rodalies de París, però té l’habilitat d’embolicar-ho tot, de renunciar a la possible resposta i fer un pas més que provoca que el lector acabi sent més feliç i més savi”.

Borges, Queneau i Fonalleras

El nou premi Casero tampoc no ha fet curt en referir-se a l’autor d’obres com Botxenski i companyia, Llarga vista i Climent: “Aquests dies, quan em pregunten per les possibles influències, surten noms com Cortázar, Borges, Queneau i Perec, però em sembla que no és difícil detectar la meva voluntat d’apropar-me –i sóc conscient que ens separen anys llum– a un model com el que proposa Josep Maria Fonalleras”.

La corbata

Ponsatí-Murlà ha explicat, no se sap si seriosament o en coherència amb la “gran broma” que acaba sent la seva novel·la, que tenia encarregada una corbata especial per a l’ocasió, plena de vies de tren com les que apareixen a la portada del seu llibre, però que finalment no li ha arribat a temps. Pensant-ho bé, però, dubtar que ho digués de debò equivaldria a no haver-se fixat en la corbata amb què va recollir el Casero més parisenc.

Premi insubornable

L’escriptor (i doctor en filosofia, editor de l’Ela Geminada, traductor i rapsode, entre altres coses) considera que “si vols fer res seriós en el món de la literatura has de guanyar el Casero, un premi insubornable que es caracteritza per l’honestedat i transparència del procés”. També ha destacat que en els darrers anys “m’han passat moltes coses: he presentat una tesi doctoral, he trobat una dona que em suporta, he tingut dos fills i he creat una editorial que ja ha publicat quinze llibres. Enmig d’aquest batibull vital, entre Aristòtil, bolquers i xumets, m’he posat a fer literatura”.

Un tast

Per concloure l’acte, que ha omplert de gom a gom la Llibreria 22, Oriol Ponsatí-Murlà ha llegit un ‘excursus’ del capítol sisè del llibre en què es parla de la gent que assisteix amb assiduïtat als concerts de música clàssica. Vegem-ne un tast: “Si hi ha quelcom que fa perdre irremissiblement la fe en l’espècie humana és veure una senyora septuagenària dempeus, després d’haver escoltat una bona sonata de Brahms, cridant bravo com una bacant enfollida, colpejant el terra amb els peus i aplaudint neuròticament, en lloc de guardar un silenci reverencial davant del miracle d’una obra ben executada”.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.