Terra groga
Les fites més desitjades acostumen a ser també les més inabastables. Requereixen tants d’esforços durant tant de temps que, en assolir-les, es converteixen quasi en un miracle o, si més no, en un fet extraordinari que costa molt d’assimilar, sobretot si es produeix abans del previst, no acaba de correspondre’s amb el que s’havia somiat i, per postres, comporta girs tan increïbles que més aviat semblen una broma del destí.
La data triada pels xinesos, sempre atents als detalls, és l’onze de setembre del 2014. Just quan s’acompleixen tres-cents anys de la derrota davant les tropes borbòniques, en plena efervescència del debat sobre la imminent consulta sobiranista, el Govern de Pequín mou fitxa i demostra un cop més que els diners regeixen el món. La fallida de l’Estat espanyol i la compra del seu deute extern per part dels xinesos obliga Madrid a renunciar a la sacrosanta indissolubilitat de la nació i a signar l’acord pel qual Catalunya deixa de ser espanyola i passa a formar part del gegant asiàtic.
Catalunya comprada pels xinesos, sí. I fora de la UE, naturalment. Sense euro, però amb iuan. Catalunya alliberada per fi de les cadenes espanyoles però subjugada de cop i volta per la República Popular de la Xina. Catalunya convertida contra tot pronòstic en una regió especial de la cada cop més indiscutible primera potència mundial.
Des de Barcelona fins a l’últim racó del municipi més petit, el procés de xiniïtzació esdevé imparable. La bandera comunista substitueix la senyera. Abolida la Generalitat i suprimit el domini .cat, el mandarí es converteix en l’únic idioma oficial. Els xinesos surten de sota les pedres. Ja no es limiten a regentar restaurants, basars, botigues de moda, perruqueries, cafès i bars, sinó que controlen col·legis, hospitals, bancs, supermercats, gasolineres i tot el que us pugueu imaginar. Sota el comandament únic del general Liang Suco Pa, la regió autònoma catalana s’omple de tancs i militars i adquireix un to groguenc amarat de saviesa oriental. Tot molt legal, això sí, producte d’una transacció comercial.
Centrem-nos en un cas concret, però, que la història sempre és una suma de petits detalls i un dels més remarcables el trobem al municipi de Quart.
La Creueta —aquest petit nucli de població situat entre l’Onyar i l’antic Parc Tecnològic de la UdG, reconvertit en una fàbrica d’ordinadors— experimenta una metamorfosi més que notable. El jaciment ibèric del puig d’en Rovira és completament excavat i es converteix en una atracció turística de primer ordre. La farinera Nostra Senyora Auxiliadora es transforma en un museu per il·lustrar el funcionament de les indústries vinculades amb el sector primari a principis del segle XX. Amb el trasvàs de l’aigua del Roine (comprada a França en el que sembla un preàmbul de l’adquisició del país sencer) l’Onyar recupera el cabal d’altres èpoques i la seva riba s’omple d’urbanitzacions de luxe. Els creuetencs descobreixen, encantats, que les seves terres tripliquen o quadripliquen el valor, situant-se al bell mig del que els xinesos rics denominen “un paratge estrambòtic de la vella Europa”. El carrer Major s’omple de joieries i botigues de roba caríssima; les masies acullen discoteques i after hours i els pisos Barceló es transmuten en un parc temàtic sobre el racisme i els contrastos econòmics i socials als inicis del segle XXI.
Deu anys després de la compra de Catalunya, superades les complicacions d’aprendre la demoníaca llengua xinesa (més de 10.000 caràcters!), pot afirmar-se que, en general, els creuetencs que romanen al poble es mostren prou satisfets. També és veritat que n’hi ha alguns que enyoren l’època en què encara no s’havia anihilat qualsevol rastre audiovisual o escrit del català. Només són quatre romàntics, certament. Gent que, exposant-se a condemnes severíssimes, amaga sota les rajoles llibres de Rodoreda o Pairolí i recorda amb un punt de melangia l’època en què Catalunya aspirava a ser independent.